dimecres, 19 de juny de 2019

Càrrecs de lliure designació, diputats autonòmics i alcaldes. Disbarats, notícies mal explicades i dilemes ètics i polítics

Estic escrivint aquestes ratlles i al ple de l'Ajuntament d'Alcoi s'estarà consumant el repartiment arbitrari dels recursos en forma de càrrecs de lliure designació que vaig comentar a l'entrada anterior. Aquest matí, a la ràdio, he pogut escoltar de nou a Toni Francés reiterant els arguments impresentables amb els que nega a Guanyar Alcoi un secretari. I dic bé, a Guanyar Alcoi, perquè sembla que l'única raó que explica que Podem no tinga tampoc una persona de suport és justificar que no se li done a Guanyar. Les paraules de Francés que ha reproduït Ràdio Alcoi són inefables, però, això sí, evidencien la tírria que té envers Guanyar i la seua portaveu (ací teniu l'enllaç per si voleu sentir-lo, aneu al minut 4:10).

El pitjor de tot no és que s'estiga cometent un greuge majúscul repartint en funció de criteris insostenibles i fora de qualsevol proporcionalitat. El que resulta realment greu és, atès el to i el contingut dels arguments de Francés, que se li ha pujat molt ràpidament l'èxit al cap. Tant que es permet el luxe de, ara que te la paella agafada pel mànec, castigar als qui s'han atrevit a criticar-lo al llarg de la campanya electoral i després. Sembla que el pecat de Guanyar i, especialment, de la seua portaveu, Sandra Obiol, ha estat assenyalar que el govern d'Alcoi no ho ha fet bé. Quina barbaritat, pensarà segurament, com s'atreveixen! Avís a navegants, doncs: persones o col·lectius d'Alcoi no cometeu la imprudència de criticar el que faça el govern de Toni Francés, ja veieu com se les gasta, si necessiteu una subvenció o l'ajuda de l'Ajuntament en qualsevol tràmit potser vos posen entrebancs. En termes democràtics, anem costera avall i sense frens..., i no ha calgut ni que VOX obriga la boca...

No em resistisc a afegir un parell de comentaris que no tenen a veure directament amb aquest tema. El primer és rectificar una informació que s'ha donat des de Ràdio Alcoi també. S'assegura que Naiara Davó (actual portaveu de Podem a l'Ajuntament) pot acabar al parlament valencià perquè anava a les llistes d'Unides Podem-Esquerra Unida i la llista correrà atès que ha dimitit pel seu nomenament com a Consellera Rosa Pérez, Coordinadora General d'EUPV. Això no és cert: (1) Rosa no ha dimitit de diputada, a diferència de Rubén Martínez Dalmau (Síndic d'Unides Podem-EUPV fins al moment) que sí que ho fa; (2) és la dimissió de Martínez Dalmau la que permet la possibilitat que Davó siga diputada perquè, a diferència de Pérez, que anava a la llista de València, Martínez Dalmau concorria a les eleccions autonòmiques a la llista d'Alacant, de la que Davó n'era el número 4. (Per cert he escoltat també a Àpunt ràdio que Martínez Dalmau aconsellava a Pérez que dimitira també. Se li ha oblidat dir que, en eixe cas, el següent de la llista de València que entraria com a diputat pertany a Podem i no a EUPV, amb el que ens quedaríem sols amb una diputada quan ara en tenim dues.)

I, per acabar, he pogut llegir un escrit molt interessant signat per la candidatura 'Tots per l'Orxa', publicat a Aramultimèdia. Es queixen amargament que la presentació d'una llista de Compromís al seu poble ha provocat que el PP haja guanyat les eleccions (PP, 207 i 4 regidors; Tots per l'Orxa, 194 vots i 3 regidors; Compromís, 37 vots i cap regidor). I es queixen també que alguns membres de la candidatura de Compromís van celebrar amb eufòria el resultat que apartava de l'alcaldia a Tots per l'Orxa que va guanyar les eleccions el 2015. L 'escrit acaba reflexionant genèricament sobre les incongruències de la política local i fa una al·lusió velada a la votació a l'alcaldia de Muro on PP (4 regidors) i C's (1 regidor) han 'regalat' la vara de batlle a EUPV (2 regidors) per davant del partit més votat (Compromís amb 4 regidors) que comptava amb el suport del PSOE (2 regidors).

Molta gent decideix el seu vot en funció de l'afinitat o simpatia personals que li generen els candidats. I passa fins i tot a les eleccions generals, on una minoria significativa acaba votant al candidat o candidata més 'guapo' o a la més 'simpàtica'. Aquesta tendència es multiplica exponencialment a les eleccions més properes que, a més, curiosament són les que menys participació generen (exceptuant les eleccions europees). Si això passa amb el votant ras, es pot entendre també que aquest joc de fílies i fòbies funcione entre els representants polítics que treballen junts diàriament a administracions com els ajuntaments i que, així mateix (i de nou com els mateixos votants) aquesta tendència sol ser més acusada quan més menuda és la població. No estic justificant res, es tracta d'una constatació. I he de matisar, a més, que (al cas de Muro, almenys, no conec el cas de l'Orxa) també hi ha raons polítiques de pes (entre altres coses importants, la privatització de serveis públics com l'aigua).

Els meus companys de Muro han rebut de regal un caramel, sí, però enverinat. No m'agradaria estar dins la seua pell. Han de saber (supose que ho saben del cert) que, des de la distància, és molt difícil d'entendre. Les alternatives que se'ls presenten no són fàcils en absolut. Qualsevol decisió que prenguen tindrà un cost evident. No vaig a dir en públic què han de fer (això són coses que els militants de qualsevol formació hem de fer a una assemblea). Sols confie en què acabaran prenent la decisió que siga millor per al poble de Muro i per a la gent que ha confiat amb ells per a que els representen. No ho tenen gens fàcil.

dimecres, 5 de juny de 2019

Encara no hem començat i ja exhibim gestos autoritaris?

La darrera entrada d'aquest bloc data de fa quasi dos anys. Aleshores vaig fer una promesa que no vaig pas complir, presentar-vos una sèrie de reflexions sobre l'afer català, el 'procés'. No vaig a excusar-me, les obligacions acadèmiques, un evident distanciament de l'activitat política, la peresa i, sobretot, la complexitat de l'assumpte m'hi va fer desistir.

Ens trobem a juny de 2019, després d'un intens i breu cicle electoral. Des de finals de l'any passat he anat progressivament recuperant participació a l'activitat política i, finalment, m'he decidit per tornar a escriure (espere que aconseguisca mantindre continuïtat, no n'estic gens segur...). Les motivacions són diverses. D'una banda, la recuperació de la representació d'EUPV a Les Corts Valencianes és engrescadora. Seguir el treball de les nostres diputades (i particularment d'Estefania Blanes, amb la que Alcoi recupera protagonisme a l'esquerra dins la política valenciana) i poder ajudar-hi, n'és una ben potent. L'altra és la participació activa que he tingut amb el treball de la plataforma Guanyar Alcoi, en la que estem integrats la gent d'EU. Hem hagut de superar greus obstacles en la conformació de la candidatura, sobretot per les desavenències amb Podem (no patiu, no vaig a insistir en la qüestió) i, finalment, encara que els resultats han estat decebedors, s'ha generat una sèrie de sinergies (molt visibles en una campanya extraordinària) i il·lusions que ens han d'ajudar a trobar camins per mobilitzar la societat (parle d'Alcoi ara) i transformar la mediocre situació que patim.

La motivació immediata d'aquest post és una miqueta més concreta, però. Té a veure amb la decisió (anunciada, ja veurem si acaba materialitzant-se) de l'alcalde en funcions del PSOE i segur alcalde electe, Toni Francés (des d'ací la meua felicitació pels extraordinaris resultats que ha obtingut) de com repartir dedicacions exclusives i assessories/secretaries quan  es constituïsca el nou consistori. Veureu, el PP va fer una sèrie de reformes que limiten aquestes designacions. Per a una ciutat com Alcoi, el límit se situa en 15 regidors amb dedicació exclusiva i 12 llocs de lliure designació (no regidors). No entre a discutir aquestes mesures que limiten molt l'autonomia dels ajuntaments i que (particularment pel que fa a les regidories) generen entrebancs per a que la gent del carrer puga dedicar-se a la política institucional local. Una vegada establits quines són les limitacions el que caldria seria fixar criteris objectius que permeteren una assignació dels recursos. Des d'EU ja vam fer una proposta que aplicava una sèrie de criteris per tal de resoldre les situacions personals d'incompatiblitat, la necessitat de dotar el govern de recursos adients per a poder exercir les seues funcions i la necessitat de l'oposició de disposar també de personal per a poder fer la seua feina de fiscalització i control. Ningú no l'ha volguda ni tan sols considerar. És més còmode per a qui governa adaptar les normes a les realitats concretes i, sense fixar obligacions reglamentàries, introduir altres criteris més arbitraris.

I això és justament el que Toni Francés proposa al començar la seua legislatura quasi majoritària (en el sentit d'absoluta, vull dir). El que ha anunciat és que tots els grups disposaran d'una dedicació exclusiva (tret de Vox, al que se li proposa mitja, i el PP amb 2) i que sols al PP (4 regidors), C's (2 regidors) i Compromís (2 regidors) disposaran de secretaris de grup. Això no deixa sols sense secretari a Vox (amb un regidor), sinó que els altres 2 grups (Podem i Guanyar, amb 2 regidors cadascun) també se'ls deixa sense eixe concurs. L'únic criteri adduïble és el de la preferència absoluta del govern en la gestió.

Reflexionem-hi. Amb el repartiment proposat el govern disposarà de 9 dedicacions exclusives (ull, a més els altres 3 regidors dels 12 poden trobar-se en règim de dedicacions parcials, que poden ser, per exemple, del 75 %). El govern també es reserva 9 càrrecs de lliure disposició, anomenats habitualment 'assessors'. Els hi calen 9 persones més? Cert és que el govern necessita personal de confiança: un 'cap de gabinet', un responsable de comunicació, un parell d'administratius,... semblen convenients. També podria ser necessari reservar-se algun lloc amb un perfil més tècnic per a reforçar el treball en algun departament en concret, però, ja hi estan els funcionaris! Els funcionaris treballen sota les directrius i les ordres del govern que és qui controla tota la tasca executiva de l'Ajuntament, per a què tant personal de confiança?

En canvi, els regidors de l'oposició no tenen al seu servei el funcionariat. Si tinc algun problema i vull parlar amb el meu representant (que jo he votat) d'un d'eixos grups que sols disposen d'un regidor amb dedicació, que passa si aquesta persona es troba a una comissió informativa, a un plenari o està consultant l'expedient? Qui atén el telefon o les visites? I en aquest cas, a més, s'introdueix un factor de discriminació que no sembla massa objectiu: perquè grups en les mateixes circumstàncies institucionals (2 regidors) reben un tractament diferent? Són suficients els 300 vots que separen Compromís de Guanyar per justificar-ho? I els 75 que separen C's de Podem?

Sembla evident que es tracta d'un gest autoritari i injustificable. Representa un despropòsit majúscul i un menyspreu a la feina de l'oposició. Fins ara, la única raó que ha evidenciat Francés, més enllà de l'explicació del què va a fer, es pot deduir a partir de l'opinió que, una vegada més, ha llançat sobre Guanyar: està molest perquè 'se han pasado toda la campaña hablando mal de mí'. Primer, això no és cert (no és el mateix criticar una política que malparlar de ningú, són dos coses ben distintes), i, segon, és que això li molesta? Què no sap què això és l'essència de la democràcia? Sense oposició, sense crítica, sense dissensió, l'exercici de la política esdevé una cosa ben diferent que, em sembla, es troba en les antípodes d'allò que defensa el partit de Francés.

dimecres, 4 d’octubre de 2017

El problema català i la fi del règim del 78 (1)

Ja ho veieu, un any complet sense escriure una ratlla ací en el blog. Les raons són d'ordre personal, d'una banda, i d'ordre acadèmic, d'una altra. Ras i curt: estic molt enfeinat preparant i fent classes, i molt embolicat amb la recerca (tractant de refer i difondre la que ja tenia feta, tirant hores d'arxiu i lectures per a encetar noves línies de recerca i, fins i tot, llençant-me a la piscina amb un grup de recerca constituït per embarcar-me en nous vaixells de coneixement). Bé, tot açò, té poc a veure amb la temàtica eminentment política d'aquest mitjà de comunicació i ací ho deixe.

Com indique en el títol de l'entrada, el que m'ha mogut a tornar a escriure són els dramàtics esdeveniments de Catalunya. Estic, sobretot, indignat. La resposta del govern de Rajoy a la convocatòria del referèndum ha estat abominable. No hi ha termes prou contundents per a qualificar-la. Hi insistiré en alguna entrada. També estic (i molt!) preocupat. Les reaccions favorables a la intervenció policial d'una enorme quantitat de gent (i no, no tots són fanàtics feixistes enyoradisos del franquisme, tant de bo!) resulta molt inquietant, pel que denota i pel que connota. I finalment, també estic una mica il·lusionat, encara que massa poc. Darrere d'aquest conjuntura s'albiren possibilitats de canvis profunds, potser no en el sentit que la societat giravolte de cap a peus, però almenys que s'obriguen vies per a poder resoldre, ací, a aquest raconet del món, alguns dels enormes problemes que ens afecten com a individus i com a espècie.

Si llegiu açò (espere que sí, quin sentit tindria si no), per favor, entengueu-ho com una introducció. La idea és fer un grapat de reflexions (encara no sé quantes) i dedicar cada entrada del bloc a una qüestió específica. Si aconseguisc fer-me entendre i que allò que escriga faça pensar algú, ja em donaré per ben pagat. Una abraçada.

diumenge, 23 d’octubre de 2016

Quin fàstic!

S'ha consumat per fi el colp d'estat dins el PSOE que garantirà un govern del PP de Rajoy durant uns quants anys més (encara que resulte improbable que esgote la legislatura). Ha estat peripatètic veure els dirigents socialistes que van defenestrar Sánchez argumentar com i perquè anaven a garantir el govern corrupte de Rajoy. I ho ha estat més encara en el context del judici de la Gürtel, mentre El Bigotes expressava amb una tranquil·litat i una pocavergonya que feien feredat com entrava i eixia de Génova i com donava regals a canvi de comissions. L'estabilitat del país, segons Susana Díaz i la resta de participants d'aquesta versió xusquera i castissa de les idus de març, és deixar el govern en mans d'una organització presumptament criminal que s'ha nodrit de donacions d'empresaris (generalment complaents) a canvi de contractes públics.

I no, no entre en consideracions sobre la seua política. Malauradament, per molt que als dirigents del PSOE (els que manen hui i els que manaven fins despús-ahir) se'ls omple la boca parlant de l'esquerra i la socialdemocràcia, el cert és que el cor de les polítiques que apliquen (economia, política fiscal, relacions laborals, infraestructures, gestió de serveis públics, defensa, política exterior,...) és, en el millor dels casos, una versió light del neoliberalisme rampant que governa el món. Un neoliberalisme que per aquestes contrades representa millor que ningú el partit d'Aznar, Rajoy, Montoro, Cospedal i companyia.

Clar que millor no tindre que passar el tràngol d'unes terceres eleccions. Algú ho dubta? El problema és, primer, l'alternativa i, segon, com i perquè ens hem vist abocats a aquest dilema de triar entre ensurt i defunció. Perquè l'alternativa és el govern de la corrupció neoliberal en la seua versió més impresentable. I com que d'això ja no podem fugir, potser caldrà pensar una miqueta en com hem arribat fins ací.

No vull anar molt més lluny, quedem-nos en el panorama que es va generar el desembre després de les eleccions. Aleshores, Sánchez,que es va escapar pels pèls de patir el tan temut sorpasso per part de Podemos i els seus aliats, es va dedicar, com diem per ací, a fer l'òliba (traducció literal al castellá: hacer la lechuza). En compte de seure amb la gent d'Iglesias i Errejón, d'En Comú Podem, d'En Marea, d'És el Moment i d'IU i veure les possibilitats d'arribar a un acord programàtic de govern per desallotjar el PP, va preferir fer-ho amb Albert Rivera (ho sent, però no puc amb ell, i no és sols pel seu espanyolisme tirant a joseantoniano). És cert que Podemos li ho va posar fàcil al principi (el dia que, a més de rebaixar el to populista, abandonen el tacticisme, les possibilitats de forjar una confluència popular amb un programa alternatiu i amb autèntiques perspectives d'assolir una sòlida majoria estaran al girar la cantonada). Però no és menys cert que un dirigent d'una mínima alçada política hauria superat les boutades inicials i hauria facilitat l'entesa. Que ningú no s'equivoque: en gener els números (al parlament) donaven. I sense necessitat de negociar amb els independentistes, tan sols posant-los davant la tesitura d'haver de permetre amb la seua negativa un govern del PP. Què paradoxal! No s'avenen a parlar de res amb els que volen trencar Espanya però facilitaran el govern als qui, a més de practicar obertament el lladrocini contra els espanyols, s'han de dedicat a expulsar els catalans practicant un nacionalisme excloent i barroer.

Què on vull anar a parar? Doncs a que, des del meu punt de vista, és tan responsable Pedro Sánchez com Susana Díaz (per personalitzar les dues postures) del que ha passat. El segon round electoral va reforçar el PP i va empitjorar la posició relativa del PSOE. Sánchez ha actuat més pensant en clau interna que en clau de l'interès col·lectiu. Va fer la maniobra amb C's per acontentar als qui dins del PSOE defensen més els interessos de Sacyr Vallehermoso, el BBVA o Prisa que els dels seus propis votants. Tractava de consolidar el seu lideratge i el dels sectors que el recolzaven. Des de juny cap ací tot ha estat fum de canyot.

No sóc cap oracle, però serà ben difícil que el PSOE es recupere d'aquesta. És, sense dubte, una organització resilient, però el mal que s'ha fet entre els seus adeptes és molt gros i la pèrdua d'influència política i social ve de lluny. La seua crisi és la crisi de la cara amable del règim del 78 (supose que ja no hi haurà ningú que en dubte). El repte és organitzar una resposta ferma i unitària al carrer davant el que se'ns ve damunt (han tingut deu mesos per esmolar les tissores) i que eixa resposta es materialitze en una alternativa política capaç de sumar esforços i de guanyar les institucions per transformar radicalment la societat. No ens queda altra...

dilluns, 14 de desembre de 2015

Teniu dubtes sobre què o a qui votar. Això és el que jo pense: Votar a l’esquerra, votar Unitat Popular (EU)

M'he trobat amb gent que m'ha preguntat sobre què fer el diumenge. No m'estranya. La decisió potser no ha estat mai tan difícil. Com que no sóc de respostes curtes, ací va el meu argumentari. El podeu llegir també a Página 66 i a AraMultimèdia. Espere que us siga de profit.

Votar a l’esquerra, votar Unitat Popular (EU)

Segur que, a hores d’ara, encara hi ha molta indecisió de cara a les eleccions del dia 20 sobre quina serà la millor opció i la més útil. Per a la gent que està farta de l’actual estat de coses, de tanta crisi i corrupció, per a totes aquelles que entenen que el règim del 78 està caduc, que el bipartidisme ha de passar a millor vida i que no hi ha prou amb canvis cosmètics, les opcions s’inclinen clarament cap a l’esquerra del tauler. Vaig a argumentar perquè la Unitat Popular (EU) em sembla l’opció més coherent i la més útil.

Malgrat tot el que se’ns vullga dir (i amb raó) sobre l’exasperant lentitud i algunes flagrants contradiccions amb què EU s’ha posat mans a l’obra mobilitzant a la gent contrària al règim del 78, a hores d’ara cap opció política simbolitza tan nítidament com IU-UP eixe trencament. I això no sols pel programa (que també) sinó per la claredat amb la que ho expressem. No hi ha diferències entre les dicotomies dalt/baix i dreta/esquerra. La primera expressió tradueix al llenguatge una posició ‘social’ i la segona una posició ‘ideològica’. La dreta defensa ‘als de dalt’ i l’esquerra ‘als de baix’. Fins i tot l’esquerra que no ho és pel que fa al seu programa econòmic i a l’acceptació explícita de l’economia capitalista com a ‘mal menor’, també es diferencia de la dreta ‘pura i dura’ per una major sensibilitat cap als interessos de la gent treballadora.

El camí cap a la ruptura (que no és sinó el camí cap a la solució dels problemes de la gent a curt i mitjà termini, sobretot, però també a la llarga) passa per les experiències d’unitat popular com es va demostrar a les eleccions municipals. Amb algunes molt honroses excepcions, sols aquelles candidatures que expressaven de forma clara i sense matisos la unitat de totes aquelles persones i organitzacions que han estat combatent les polítiques de l’austericidi van obtenir amples resultats amb capacitat per formar governs amb majories suficients. I en aquells processos van ser tan importants els continguts programàtics com les ‘formes’ amb les que es van conformar candidatures i estructures orgàniques. Probablement, molt més aquestes darreres. La gent de l’esquerra i aquella que, sense ser-ho, també volia expressar rotundament la seua disconformitat amb l’estat de coses, va trobar una clara materialització política de la necessitat i la voluntat d’un canvi radical i radicalment democràtic.

Aquest esperit sols es manté (malauradament) a les candidatures d’Unitat Popular. Són les úniques que s’han triat a través d’unes primàries obertes a la ciutadania sense cap tipus de restricció a la lliure opinió de la gent. Amb mètodes d’elecció, a més, que garantien la pluralitat i dificultaven el control per part de qualsevol aparell de partit. L’esperit de radicalitat democràtica d’altres organitzacions, en canvi, s’ha anat desvirtuant. Ha estat un viatge molt curt per acabar reproduint els esquemes orgànics que es volien combatre inicialment.

Hi ha elements polítics irrenunciables, pel que denoten i pel que connoten. Un d’ells és la voluntat de trencar amb l’adhesió a l’OTAN. Evidentment perquè dins de l’OTAN no es podrà desenvolupar mai una política pròpia de defensa i perquè és un mecanisme de subordinació a l’hegemonia militar, política i econòmica dels EE UU. Però també perquè suposa una clara manifestació de pacifisme i de voluntat de justícia universal. De veres seguirem intervenint a conflictes com els de Líbia, Afganistan o Síria? Una cosa és voler posar damunt la taula propostes programàtiques factibles que no defrauden les expectatives de la gent que confia en una determinada força política (no hi ha res més dolent per a un sistema democràtic que la gent acabe convençuda que els polítics l’enganyen sistemàticament) i una altra ben diferent és rebaixar els elements centrals d’una proposta política que serveixen per a ‘definir-la’ cap a dins i cap a fora.

Per suposat que cal explicar a la gent quines són les dificultats amb les que caldrà bregar per fer efectiu el programa, però això no pot mai suposar renunciar a les qüestions centrals del mateix amb l’objectiu de d’oferir una millor adequació al suposat perfil del ‘votant tipus’. De fet, una de les grans virtuts que tenen les campanyes electorals és l’atracció que suposen cap al debat polític i, amb això, la creació d’un moment privilegiat per a fer ‘pedagogia’ amb la que canviar la forma de veure les coses d’una gran quantitat de persones. Perquè, de què es tracta, en definitiva? De guanyar unes eleccions? O això no és sols un mitjà amb el que canviar la realitat? Podem canviar la realitat sense el convenciment de la majoria? Es pot aconseguir eixe convenciment amb estratègies de rebaixa programàtica?

UP-EU no sols ha posat damunt la taula l’única proposta programàtica de ruptura amb el règim, manifestant la clara voluntat d’encetar un procés constituent. No sols proposa de forma contundent mesures radicals com la nacionalització del sector elèctric (font, per cert, de la major estafa de la que es objecte la ciutadania, en general, i, amb ella, d’una immensa transferència de diners cap a les mans de l’oligarquia que és qui realment mana). A més hi ha un programa de rescat ciutadà molt factible i amb un gran impacte immediat. La proposta de treball garantit (i tot allò que l’acompanya i la complementa) és possible fiscalment sense ni tan sols trencar amb les exigències de contenció del dèficit imposades per la Troika i té la grandíssima virtut d’abordar directament el principal problema: la manca de treball.

En comptes de subsidis o, millor, deixant els subsidis com a recurs complementari, crear treball per a que la gent s’hi reintegre a la societat i per a que s’active l’economia a través del consum. I, a més, no a través d’activitats balafiadores de recursos naturals sinó tot el contrari, estimulant els serveis personals i la preservació del medi ambient. És un canvi radical de paradigma que es pot començar despús-demà mateix.

Finalment, hi ha qui pot pensar que, val, tot això està molt bé, però les enquestes no li donen possibilitats a UP-EU i, per tant, és millor votar a forces amb més opcions d’obtenir representació. Davant això cal deixar molt clares dues coses. La primera, tot i ser la més evident, resulta quasi sempre la que menys ho sembla: els vots no s’emeten fins el dia 20. El resultat no el dicten ni els sociòlegs que elaboren les enquestes d’opinió. Els resultats els conformen les persones que dipositen el seu vot a les urnes i expressen així les seues preferències. Anar a votar ‘tapant-se el nas’, exercint un vot ‘útil’ pot acabar esdevenint un exercici molt inútil en la pràctica. I, no sols això, a més acaba convertint els votants en còmplices actius de la perversió del sistema electoral.

La segona ho és molt menys d’evident. Resulta que encara que el vot no acabe obtenint representació directa a la circumscripció en la que s’emet, compta (i molt) per a la conformació de grups parlamentaris. Al Congrés dels Diputats, les candidatures que es presenten a la majoria de les circumscripcions (les que no són sols d’àmbit autonòmic) necessiten 5 diputats i un 5 % dels vots (les dues coses alhora) per a poder conformar grup. Seràs tu qui condemne a UP-EU a no tindre veu a la propera legislatura?