dilluns, 1 de juny de 2020

Sobre serveis públics privatitzats

Ens sacseja una crisi sense precedents. Sense precedents perquè, encara que la crisi és evidentment una crisi econòmica, el desencadenant de la mateixa ha estat una emergència sanitària mundial. Aquesta excepcionalitat sembla l'inici d'una norma. Tot el que ens advertien els científics (bé, alguns científics, almenys) sobre els problemes ecològics globals, s'està posant de manifest de forma accelerada. La crisi, a més, qüestiona el model econòmic que ha estat vigent des de fa tres o quatre dècades, el del capitalisme neoliberal.

Una de les màximes d'aquest model és que l'estat és incompetent, inoperant i car. I des d'aquesta premissa s'ha apostat per cedir a l'àmbit privat no sols la propietat d'antigues empreses públiques, sinó també la gestió de moltíssims serveis públics (béns preferents, solen anomenar-los els economistes) habitualment mitjançant el règim de concessió o gestió indirecta. D'aquesta manera, el servei segueix sent públic però la prestació del mateix la fa una empresa privada per compte de l'organisme públic responsable, que ha de retribuir l'empresa directament o indirectament (en aquest darrer cas, mitjançant la cessió també de la gestió de les taxes corresponents al servei que ha de pagar la ciutadania). Per regla general, les empreses que reben aquests tipus de concessions ho fan amb uns beneficis ja assegurats d'entrada (parle de memòria, però solen situar-se prop del 20 % o més, ja que s'estableix al voltant d'un 15 % de 'despeses generals' i un 6 % de 'benefici industrial'). Tenint en compte que les característiques del servei i el seu cost ja ve regulat pel contracte de concessió, es tracta d'un caramelet que, a més, pot ser un enorme pastís quan el servei es presta en règim de monopoli (neteja, recollida de residus, aigua, enllumenat públic, etc.), ja que la competència es produeix (si n'hi ha, que ja se sap que 'entre bombers no es trepitgen la mànega') abans del contracte, és a dir, sense inversió prèvia (tret de les despeses de la redacció del projecte).

A més, si una vegada feta la concessió, l'empresa se les apanya per rebaixar costos, els beneficis d'eixa rebaixa no redundaran en el bé comú sinó en el compte d'explotació de l'empresa i en les butxaques dels seus accionistes. Una de les fórmules per incrementar els beneficis és pagant menys pel treball: recorrent a contractes més precaris, incrementant les hores de treball sense increments proporcionals del jornal (de vegades sense cap tipus d'increment), etc. És una empresa privada i les condicions dels treballadors són més dolentes per definició que al sector públic. També es pot empitjorar el servei o no complir els termes de la concessió; mentre l'administració ho tolere... Es pot arribar a absurdes de l'estil del que tenim ací a Alcoi, on la fiscalització de l'empresa que s'encarrega de la recollida dels residus la fa..., una altra empresa! I qui fiscalitza aquesta empresa?

Se sol argumentar que aquestes empreses són més eficients perquè depenen dels beneficis que obtenen per a sobreviure. Però no estem parlant de petites empreses locals o de cooperatives, no. Parlem de grans consorcis empresarials. A Alcoi, 'Fomento' (l'empresa de les germanes Koplowitz), gestiona directament o indirectament, la neteja viària, la recollida de residus, l'aigua i potser em deixe alguna coseta més. Si aquesta empresa fera fallida, creieu de veres que l'estat la deixaria caure? Això ja ho sabem des de temps immemorials, però la crisi passada, la que va començar al 2008, ja ens ho ha posat clarament de manifest. 'To big to fail', 'massa gran per a deixar-la caure'; aquesta és la màxima que apliquen els neoliberals enemics d'allò públic quan els problemes econòmics arriben a les seues butxaques. Aleshores, està justificat que l'estat gaste milers de milions per a resoldre els seus problemes; però si es tracta de resoldre els problemes de les persones que no tenen ingressos o són tan baixets que no arriben ni tan sols a finals de mes..., per favor, ni que tinguérem que alimentar malfaeners des dels pressupostos públics! Què voleu que vos diga, després de les casserolades del barri de Salamanca, el que no ho veu és per que no ho vol vore.

La gestió bona o dolenta, no depèn de la propietat de l'ens que ofereix el servei. Depèn de com es fa eixa gestió i els criteris amb que es gestiona. Una gestió pública amb un bon control democràtic (i això, xics i xiques, no depèn només dels polítics que, no ho oblidem, triem nosaltres, sinó de tothom: qui no plora no mama...) pot ser tan eficient (deixem-ho en eixos termes) com es pressuposa que és la privada. Però té dos avantatges crucials: (1) ens estalviem omplir les butxaques d'accionistes paràsits (puc entendre la funció d'un gerent, però no sé què fa un accionista per merèixer més ingressos que la persona que es deslloma huit hores diàries), és a dir, ens resulta més barat (fàcil un 20 % menys); i (2) la gestió deixa d'estar mediatitzada per l'obtenció de beneficis i se centra en la bona prestació del servei. Un hospital gestionat per una empresa privada, per posar un exemple, no té com a finalitat última vetllar per la salut dels seus pacients/clients, això no és més que un mitjà per a obtenir beneficis. Els ho podeu preguntar als nordamericans (o fixar-se en això quan seieu a veure sèries davant el televisor), tenen la sanitat més cara i més ineficient del món; però, clar, els seus rics també són els més rics del món.

I acabe. Tot açò ve a compte del debat que tenim ací a Alcoi sobre la gestió dels serveis públics. Ací va ser el PSOE qui en va privatitzar uns quants (recordeu-se'n dels autobusos i l'aigua). I ara, malgrat tot el que ha passat i ens està passant, segueixen entossudits en mantindre aquestes privatitzacions. Ja ho han fet amb els residus i la neteja, i ara que caduquen les concessions dels autobusos i l'aigua no demostren el més mínim interès en canviar el model de gestió. Massa maldecaps, pensaran, en el millor dels casos. Si ells no tenen interès en canviar res, potser siga hora que la ciutadania els ho exigisca. O hem de seguir tota la vida igual?

divendres, 1 de maig de 2020

Lluita de classes

Sí, estem davant d'un Primer de Maig molt atípic. No és la primera vegada que treballadores i treballadors no poden eixir al carrer a manifestar el seu orgull de classe. Però ja no són les porres dels grisos o les metralletes de la Guàrdia Civil com als temps heroics del feixisme els que ens impedeixen posar el peu a la via pública. Un virus microscòpic ens manté confinats a les nostres cases i, tot i que des del punt de vista sanitari la cosa no sembla pintar tan malament com fa unes setmanes, estem lluny de tornar a la normalitat. Potser, de fet, no la recuperem mai ja, almenys la 'normalitat' que havíem tingut (o patit, depèn del punt de vista) fins ara. Hi ha pocs dubtes que l'esdevenidor serà força diferent dels temps que ens han precedit.

Enmig de tota aquesta situació ens trobem amb els debats quotidians sobre les actuacions del govern. Tot i que, vist des d'una perspectiva global, el govern espanyol no està fent les coses molt diferents (ni en temps ni en forma) respecte a les mesures que han pres la immensa major part dels executius del nostre entorn, el debat sobre la bondat de l'actuació del govern de coalició és atiat des dels quatre cantons del quadrilàter polític i mediàtic. Tot i que, a primera vista, sembla una qüestió de política partidista i els 'analistes' i 'tertulians' (perdoneu les cometes, però no me'n puc fer l'ànim amb la major part dels personatges que reben aquests qualificatius) assenyalen que el que estan fent la dreta extrema i l'extrema dreta és traure rèdit polític per debilitar el govern, aquesta em sembla una anàlisi de molt poca alçada.

M'explique. Sí que es tracta de debilitar el govern i sí que hi volen treure rèdit a curt termini. El que passa és que això només és la punta de l'iceberg i que, contemplat des d'aquesta perspectiva, per a l'única cosa que aprofitarà és per a allunyar encara més la ciutadania de la política. Perquè aquest sí que és un objectiu clar: fer que la ciutadania se'n desentenga i que deixe la gestió de la cosa pública en mans..., en mans de qui? Bé haurà d'haver sempre algú que s'encarregue d'eixa gestió, no?

La cosa va més enllà. La crisi del COVID 19 representa una autèntica crisi de civilització. Res no podrà ser vist ni gestionat de la mateixa manera a partir d'ara. El que passa és que hi ha gent que hi té molt a perdre. Són els autèntics detentadors del poder. No són els que donen la cara i s'escridassen des dels escons o, fins i tot, des de les tertúlies. Són aquells que prefereixen donar 10 per a la caritat pública (en forma de material sanitari, per exemple) que contribuir-ne amb 100 via impostos per a que tothom tinga dret a una vida digna. Són els grans accionistes d'una banca rescabalada amb els nostres diners i que ara, tot i que reben fons de manera gratuïta per a que traslladen les ajudes públiques a les xicotetes empreses, es neguen a fer-ho perquè no hi guanyen prou.

L'eixida d'aquesta crisi representa una cruïlla en la que ens juguem potser fins i tot la supervivència a llarg termini de la humanitat. La por que representa aquest govern és que la seua composició empente a l'adopció de polítiques que trenquen amb l'status quo existent, que qüestionen el neoliberalisme rampant que ens ha ofegat (no exagere) fins hui. Només teniu que escoltar pels matins la SER (jo ho faig per conèixer el que passa al meu poble) i veureu el fàstic amb que s'analitza la gestió del govern. Per als poders econòmics, els que manen de debò, el PSOE ha errat de companys de viatge.

Ens trobem amb una lluita de classes descarnada, en la que, malauradament, els únics que hi són conscients d'ella són els poderosos. Per això van guanyant. El poble treballador (i no estic referint-me sols als assalariats purs i durs, també als aturats, als pensionistes, als estudiants, a la immensa majoria de les dones i també a la majoria dels autònoms i una gran part dels petits empresaris) no pot perdre aquesta batalla sense arriscar-se a perdre-ho definitivament tot o, almenys, allò més essencial: el dret efectiu a una vida digna.

Sé que m'ha acabat eixint un pamflet, però és que ens hi estem jugant molt, massa. Estem parlant de la crisi d'un sistema que assegura la riquesa d'uns pocs gràcies a la misèria de la majoria. D'una forma de viure i produir que soscava de forma permanent i accelerada, la seua pròpia capacitat de reproducció, tant des del punt de vista social com des del punt de vista físic. No sóc dels qui creu que el capitalisme s'haja de reinventar, el que caldria reinventar és el conjunt de relacions socials i la forma amb què la humanitat s'apropia de la natura per a poder reproduir-se com a espècie. N'hi ha molts, però, que creuen que un altre capitalisme amb rostre amable i sostenible ambientalment pot ser possible. Sincerament, hi tinc molts dubtes, però estic convençut que eixa via sols serà explorada si hi ha un qüestionament global del sistema. La fera sols descansa quan està farta o quan mor. Per dominar-la ha de témer realment per la seua supervivència...

dimarts, 7 d’abril de 2020

Coronavirus, Félix Rodríguez de la Fuente, ecologia i política

Supose que molta gent haurà escoltat un àudio de fa quaranta-dos anys en el que Félix Rodríguez de la Fuente ens prevenia sobre els gravíssims problemes ecològics que amenaçaven la humanitat si no canviaven les coses. El mateix Carles Francino li va donar difusió al seu programa de ràdio. No puc estar més d'acord amb el pronòstic, és a dir, amb la identificació dels problemes que ens anaven a caure (que ens han caigut, de fet) al damunt. També hi estic d'acord que per a evitar-los (ara ja per a superar-los) és necessari escoltar els experts, els científics... Però els meus acords s'acaben ací.

És més, trobe que la reflexió abunda en una sèrie de tòpics que em semblen molt contraproduents. Com sabreu els que heu escoltat la reflexió del naturalista, es repeteix una i altra vegada la incapacitat dels 'polítics' d'atendre les recomanacions dels científics i identificant la 'política' com la causa de tots els mals. Què voleu que vos diga, ja comence a estar una miqueta fart i molt, molt preocupat per aquestes argumentacions.

Primer voldria fer alguna consideració respecte al tema dels científics i els experts. Jo mateix em considere (amb tota la 'no-falsa' modèstia que vulgueu) un científic social, no estic, doncs, llençant pedres sobre la meua teulada. La ciència, primer que res, no és neutral. Les matemàtiques, la física o la química s'hi aproximen a eixe ideal de neutralitat; pel que fa a la resta..., poca cosa. Posem per exemple una de les problemàtiques en les que hi ha un consens científic generalitzat: el canvi climàtic. Doncs bé, eixe consens ha hagut d'anar imposant-se poc a poc entre els experts: començant per l'evidència (qüestionada a l'inici per reconeguts savis), seguint pel diagnòstic (que és la humanitat i el seu sistema productiu i distributiu, el causant) i acabant pels remeis necessaris per mitigar els efectes i adaptar-nos-hi (sobre els que hi ha encara grans discussions). Hui dia no hi ha a penes ja cap científic seriós que no siga cosí de Rajoy que negue els fets, però i fa 20 o 25 anys? I si del camp de les ciències 'pures' passem al de les ciències socials, no vull dir-vos res: la motxilla ideològica i la posició social de cadascú pesen tant que, sovint, asfixien a legions d'experts.

La meua pròpia experiència m'ho ha deixat ben clar. A un Ajuntament, per exemple, les decisions no les prenen els tècnics. Aquests 'informen' i els polítics 'decideixen'. Perquè? Doncs perquè els tècnics s'han guanyat un plaça pels seus mèrits (ULL! Heu pensat alguna vegada qui decideix els mèrits i com s'han de valorar?) però els polítics ocupen el seu lloc perquè els ha triat la ciutadania, perquè la representen directament. Els tècnics tenen el seu criteri, però a la immensa major part dels casos no hi ha sols un criteri tècnicament vàlid. Si algú té la paciència de seguir debats al voltant de qüestions com la sostenibilitat del sistema de pensions, l'ampliació del port de València o el planejament urbanístic al Centre d'Alcoi, s'adonarà que no sols tècnics de diferents especialitats poden sostenir opinions molt diferents, sinó que dins les mateixes àrees de coneixement hi ha una varietat de criteris sòlids tècnicament que donen lloc al disseny de estratègies d'actuació que poden resultar antitètiques.

Què perquè? Doncs perquè la res publica és, abans que res, un permanent conflicte d'interessos. No poden ser coincidents els interessos d'un pensionista de classe treballadora que arriba a la jubilació amb un salari baix i una vida laboral precària, amb els d'Amancio Ortega o els dels directors i grans accionistes del BBVA, posem per cas. Com tampoc ho són els d'un metge que ha d'atendre a un malalt de càncer amb escassos recursos econòmics i que necessita accedir a tractaments caríssims (també podríem parlar-ne de les companyies farmacèutiques, plenes d'experts...) amb els de la direcció d'un hospital públic de gestió privada que ha de vigilar perquè el balanç anual que presente als accionistes els hi represente un benefici sucós. I, en aquest darrer cas, la contradicció és entre 'tècnics' (potser, fins i tot, del mateix ram).

El problema no són, per tant,  'els polítics', així, en abstracte. Tots els problemes que assenyala Rodríguez de la Fuente venen causats pel sistema econòmic i social, del que els 'polítics' només en són una part. El problema no és que els 'polítics' no facen cas dels científics. El problema és que, normalment, les estructures de poder i la gent que hi forma part d'elles estan al servei dels grans poders econòmics. O prenem consciència que cal canviar radicalment el sistema econòmic o no hi haurà res a fer. I com canviem les coses? Sempre hi haurà algú que haurà de prendre les decisions en nom de tots, per procediments més o menys democràtics. Sempre haurà d'haver algun 'polític' que prenga alguna decisió sobre què és el que s'ha de fer. La qüestió no és si cal fer política o no, sinó quina política cal fer, qui l'ha de fer i com s'han de prendre les decisions.

L'antipolítica ens deixa en mans o de la tecnocràcia o del feixisme. En el primer cas (el menys dolent) ens trobaríem amb el problema de què pensen els 'experts'. Si són, per exemple, els economistes, la majoria d'ells tenen unes idees que són precisament les que ens han portat fins on estem ara. Unes idees que no són gens neutrals, sinó que responen als interessos dels més rics. I si ens posem en el segon cas..., ja ho deia Franco: 'ustedes hagan como yo, no se metan en política'. L'alternativa no és, doncs, no fer política sinó que no la facen (teòricament) per la gent, sinó amb la gent. I els 'científics' i els 'experts' han de explicar on estan els problemes i quines podrien ser les solucions també de forma oberta i plural, explicant les alternatives. La gent ha de triar què vol i ho hauria de fer de la manera més informada possible...

dimecres, 29 de gener de 2020

Pluges, enderrocs i patrimoni. Alcoi, ¿de fil de vint?

El darrer episodi meteorològic de vent, pluja i neu ha tornat a posar de manifest l'extrema precarietat del patrimoni arquitectònic del centre històric d'Alcoi. Als continus esfondraments d'edificis que pateix el centre de la ciutat a penes apreta una miqueta la pluja, s'ha afegit la tragèdia de la mort d'una dona, atrapada entre els enderrocs. Vaja per davant i per damunt de tot el meu sentit condol a la família.

Malauradament, ha hagut de produir-se una desgràcia humana per a que alcoianes i alcoians hagen cobrat sobtadament consciència que estan perdent el seu centre, que es tan com dir que estan perdent la seua memòria. Fa uns quants mesos, la desafortunada (deixem-ho així) campanya publicitària de la barraqueta a la Bandeja, amb la seua particular dosi de Big Brother, ja va provocar una xicotet terratrèmol mediàtic a la ciutat. Per primera vegada en molt de temps, els romàntics defensors del Centre (que sempre n'hi ha hagut i sempre han o hem remugat amb més o menys força i fortuna) van aconseguir sacsejar alguna consciència i posar a la defensiva al govern municipal artífex d'aquella mala broma, com algú va titllar la iniciativa. Les festes de Nadal es van emportar les cendres d'aquella foguera però la meteorologia ens ha tornat a la primera plana els problemes del casc històric, una mort mediant.

Com ens recordava Diego Fernández en un recent article, el Casc Històric de la nostra ciutat és Bé d'Interès Cultural des de 1982. El cert és que aquesta declaració ha aprofitat de ben poc. El Pla General del 1989 ja va ignorar les implicacions legals d'aquesta declaració. Aleshores, sense més cura pel patrimoni que aquella que s'autoimposaven individualment els arquitectes que redactaven els projectes d'intervenció, van ploure a Alcoi milions de pessetes que van acabar bàsicament en llambordes, clavegueres, luxoses voreres de marbre i imponents fanals de foneria. Una intervenció necessària però segurament excessiva en relació al que hauria d'haver estat el seu objectiu: preservar, a la vegada, el valor patrimonial del centre i la seua funció com espai habitat i habitable. De les tres intervencions que es van fer en matèria d'habitatge, dues (Algezares i la Placeta de les Xiques) van mostrar un exquisit respecte pel patrimoni, però l'altra, després de gastar el que no està escrit en numerar i guardar carreus de portes i cantons (on està, per cert, tot eixe patrimoni?), va acabar amb l'enderrocament complet d'un barri (La Sang i Sant Mateu) i la seua substitució per una obra nova, arquitectònicament molt interessant, però gens respectuosa (tret dels trets conceptuals) amb el patrimoni històric i, quasi amb tota seguretat, il·legal.

Quan es va tancar l'aixeta de la Generalitat, la rehabilitació (per molt discutibles que foren els criteris amb què es va executar) va ser substituïda per l'abandonament, primer, i per una barreja a mig camí entre la desídia interessada i la intervenció propiciadora de plusvàlues privades. I no sols cap acusar amb el dit als polítics. Des del meu punt de vista hi ha altres dos grans responsables. D'una banda, els tècnics que han tingut capacitat d'incidir en les decisions dels polítics. El seu criteri ha estat el de tractar el centre com un munt d'edificis ruïnosos que calia enderrocar per substituir-los directament per uns de nous amb nous carrers traçats sense el més mínim respecte per la trama històrica (conculcant obertament la legislació del patrimoni). La famosa Inspecció Tècnica d'Edificis, en la manera en què va ser concebuda, ja suposava l'acta de defunció de molts edificis, els propietaris dels quals no anaven a poder garantir l'acompliment de les prescripcions. Aquesta ITE sols podria haver estat operativa si l'Ajuntament s'haguera compromès a intervindre en cas que no ho feren els propietaris, expropiant si haguera calgut. La qual cosa no tenia perquè implicar l'expulsió dels habitants, sinó tot el contrari mitjançant una política d'habitatge social que ajudara a la fixació dels residents i atraguera nova gent a viure al centre.

Però clar, els governants d'aleshores (i sembla, malauradament, que també els d'ara) no confiaven en la intervenció pública. No, el que calia era posar diners en la butxaca de constructors privats, encara que fóra a costa de l'expulsió dels pocs veïns que encara hi romanien. La famosa Homologació que dividia el centre en cinc sectors i reprenia les alineacions dels carrers planejades a finals del segle XIX, tenia aquest objectiu. Va quedar radicalment demostrat a l'anomenat Sector I: de la vila medieval a penes si ens queden algunes restes de muralles i pràcticament res més. L'Alcoi dels segles XIII al XVI ha estat absolutament desfigurat. Aleshores vam ser quatre 'bojos' els qui vam protestar, però el disbarat va quedar en evidència quan es va paralitzar per un allau d'al·legacions el Sector II, on encara quedava suficient gent vivint-hi com per a posar en qüestió una planificació urbanística que, a més d'estar planificada amb uns criteris bàrbars més propis de una societat inculta que d'una que mirara al segle XXI preservant la seua memòria i el seu patrimoni, conculcava de forma flagrant tota la legislació en matèria de preservació del patrimoni arquitectònic.

He parlat de dos responsables més a part dels polítics. L'altre és la pròpia ciutadania que ha assistit impassible als disbarats i ha contemplat el centre en el millor dels casos com un escenari en el que es representen les entrades, les processons, l'alardo, les pastoretes, l'ambaixada, la Cavalcada i quatre cosetes més.Tret dels afectats directes, a penes uns quants nostàlgics ens hem preocupat per viure, pensar i proposar alternatives per a preservar un patrimoni d'un valor incalculable i ajudar a la seua rehabilitació i revitalització.

Benvinguda siga, doncs, aquesta onada d'indignació. Benvingudes siguen també les reaccions dels qui governen si, en comptes d'executar al missatger, es tradueixen en alguna cosa més que campanyes de publicitat. Però deixeu-me, també, que manifeste la meua suspicàcia davant la creació de 'comissions' amb noms rimbombants. Si l'anunci de la seua posada en marxa ja és un símptoma (i un reconeixement implícit) de la manca de polítiques i d'actuacions planificades, seria, a més, una absoluta desgràcia i una presa de pèl majúscules que acabara quedant-se, una vegada més, en això, en un anunci.

L'Alcoi del segle XXI és una societat envellida que pateix símptomes preocupants d'amnèsia col·lectiva des de fa molt de temps. Esperem que només siga amnèsia i no alzhèimer. No deixem a les mans dels polítics només la presa de mesures per aturar i revertir (sí, fins on siga possible) la degradació del Centre Històric. No ens mirem tant el melic, alcem els ulls i guaitem el que ens envolta. Reclamem, exigim col·lectivament que es prenguen finalment mesures. Reclamem, exigim que ens prenguen en compte, a la ciutadania i a tothom que tinga alguna cosa que aportar en eixa tasca. Desconfiem dels qui van col·laborar activament a la destrucció del patrimoni i d'aquells que deixen córrer el temps sense fer res. Si perdem el centre històric, perdem la memòria i si perdem la memòria deixem de ser qui som.

dimecres, 19 de juny de 2019

Càrrecs de lliure designació, diputats autonòmics i alcaldes. Disbarats, notícies mal explicades i dilemes ètics i polítics

Estic escrivint aquestes ratlles i al ple de l'Ajuntament d'Alcoi s'estarà consumant el repartiment arbitrari dels recursos en forma de càrrecs de lliure designació que vaig comentar a l'entrada anterior. Aquest matí, a la ràdio, he pogut escoltar de nou a Toni Francés reiterant els arguments impresentables amb els que nega a Guanyar Alcoi un secretari. I dic bé, a Guanyar Alcoi, perquè sembla que l'única raó que explica que Podem no tinga tampoc una persona de suport és justificar que no se li done a Guanyar. Les paraules de Francés que ha reproduït Ràdio Alcoi són inefables, però, això sí, evidencien la tírria que té envers Guanyar i la seua portaveu (ací teniu l'enllaç per si voleu sentir-lo, aneu al minut 4:10).

El pitjor de tot no és que s'estiga cometent un greuge majúscul repartint en funció de criteris insostenibles i fora de qualsevol proporcionalitat. El que resulta realment greu és, atès el to i el contingut dels arguments de Francés, que se li ha pujat molt ràpidament l'èxit al cap. Tant que es permet el luxe de, ara que te la paella agafada pel mànec, castigar als qui s'han atrevit a criticar-lo al llarg de la campanya electoral i després. Sembla que el pecat de Guanyar i, especialment, de la seua portaveu, Sandra Obiol, ha estat assenyalar que el govern d'Alcoi no ho ha fet bé. Quina barbaritat, pensarà segurament, com s'atreveixen! Avís a navegants, doncs: persones o col·lectius d'Alcoi no cometeu la imprudència de criticar el que faça el govern de Toni Francés, ja veieu com se les gasta, si necessiteu una subvenció o l'ajuda de l'Ajuntament en qualsevol tràmit potser vos posen entrebancs. En termes democràtics, anem costera avall i sense frens..., i no ha calgut ni que VOX obriga la boca...

No em resistisc a afegir un parell de comentaris que no tenen a veure directament amb aquest tema. El primer és rectificar una informació que s'ha donat des de Ràdio Alcoi també. S'assegura que Naiara Davó (actual portaveu de Podem a l'Ajuntament) pot acabar al parlament valencià perquè anava a les llistes d'Unides Podem-Esquerra Unida i la llista correrà atès que ha dimitit pel seu nomenament com a Consellera Rosa Pérez, Coordinadora General d'EUPV. Això no és cert: (1) Rosa no ha dimitit de diputada, a diferència de Rubén Martínez Dalmau (Síndic d'Unides Podem-EUPV fins al moment) que sí que ho fa; (2) és la dimissió de Martínez Dalmau la que permet la possibilitat que Davó siga diputada perquè, a diferència de Pérez, que anava a la llista de València, Martínez Dalmau concorria a les eleccions autonòmiques a la llista d'Alacant, de la que Davó n'era el número 4. (Per cert he escoltat també a Àpunt ràdio que Martínez Dalmau aconsellava a Pérez que dimitira també. Se li ha oblidat dir que, en eixe cas, el següent de la llista de València que entraria com a diputat pertany a Podem i no a EUPV, amb el que ens quedaríem sols amb una diputada quan ara en tenim dues.)

I, per acabar, he pogut llegir un escrit molt interessant signat per la candidatura 'Tots per l'Orxa', publicat a Aramultimèdia. Es queixen amargament que la presentació d'una llista de Compromís al seu poble ha provocat que el PP haja guanyat les eleccions (PP, 207 i 4 regidors; Tots per l'Orxa, 194 vots i 3 regidors; Compromís, 37 vots i cap regidor). I es queixen també que alguns membres de la candidatura de Compromís van celebrar amb eufòria el resultat que apartava de l'alcaldia a Tots per l'Orxa que va guanyar les eleccions el 2015. L 'escrit acaba reflexionant genèricament sobre les incongruències de la política local i fa una al·lusió velada a la votació a l'alcaldia de Muro on PP (4 regidors) i C's (1 regidor) han 'regalat' la vara de batlle a EUPV (2 regidors) per davant del partit més votat (Compromís amb 4 regidors) que comptava amb el suport del PSOE (2 regidors).

Molta gent decideix el seu vot en funció de l'afinitat o simpatia personals que li generen els candidats. I passa fins i tot a les eleccions generals, on una minoria significativa acaba votant al candidat o candidata més 'guapo' o a la més 'simpàtica'. Aquesta tendència es multiplica exponencialment a les eleccions més properes que, a més, curiosament són les que menys participació generen (exceptuant les eleccions europees). Si això passa amb el votant ras, es pot entendre també que aquest joc de fílies i fòbies funcione entre els representants polítics que treballen junts diàriament a administracions com els ajuntaments i que, així mateix (i de nou com els mateixos votants) aquesta tendència sol ser més acusada quan més menuda és la població. No estic justificant res, es tracta d'una constatació. I he de matisar, a més, que (al cas de Muro, almenys, no conec el cas de l'Orxa) també hi ha raons polítiques de pes (entre altres coses importants, la privatització de serveis públics com l'aigua).

Els meus companys de Muro han rebut de regal un caramel, sí, però enverinat. No m'agradaria estar dins la seua pell. Han de saber (supose que ho saben del cert) que, des de la distància, és molt difícil d'entendre. Les alternatives que se'ls presenten no són fàcils en absolut. Qualsevol decisió que prenguen tindrà un cost evident. No vaig a dir en públic què han de fer (això són coses que els militants de qualsevol formació hem de fer a una assemblea). Sols confie en què acabaran prenent la decisió que siga millor per al poble de Muro i per a la gent que ha confiat amb ells per a que els representen. No ho tenen gens fàcil.