Història, veritat, memòria i política

Aquest escrit (amb la intenció inicial de brevetat i concisió) ve a compte d'alguns comentaris que he llegit a les xarxes socials sobre la iniciativa de l'anomenat Col·lectiu Revolta d'encetar una sèrie d'accions divulgatives i formatives per donar a conéixer els fets de la revolta del Petroli. La iniciativa és oportuna per diverses raons. Una d'elles és que al 2023 es compliran 150 anys de l'efemèride, un bon moment per aturar-se a escorcollar què va ocórrer aleshores. Però potser la més important és que, a hores d'ara, en sabem molt més que, per exemple, quan es va commemorar el 125 aniversari. Les activitats realitzades el 1998 ja van donar peu a eixamplar-ne el coneixement (pense, sobretot, en la publicació d'Àngel Beneito i Francesc Blay, o la divulgació de Manuel Cerdà o Joaquim Cuevas de les principals recerques prèvies, fetes per ells mateixos), tanmateix la investigació que Diego Fernández està fent de cara a la seua tesi doctoral i que ja ha anat publicant des de 2019, està aprofundint i renovant de manera substancial els coneixements sobre aquella revolta. La transcendència del Petrólio (permeteu-me la llicència d'emprar la forma col·loquial alcoiana) va més enllà dels estrets límits locals i comarcals. Que els fets tingueren un ampli ressò mundial en la premsa de l'època o que Friedrich Engels els emprara com a arguments en el marc de la polèmica dins la Iª Internacional entre (simplificant) els seguidors de Marx i els de Bakunin, ho demostra àmpliament. Gràcies a Diego Fernández ara anem sabent més coses sobre el procés judicial, la repressió posterior (emmarcada dins la persecució anti-socialista que es va desfermar a tota Europa i que a Espanya va tindre als llibertaris com a principals objectius) i sobre els propis fets, clarament exagerats i distorsionats pels qui s'oposaven a les idees socialistes que s'escampaven com un reguer de pólvora entre els assalariats de tot el món.

Com he dit, no vaig a parlar del Petrólio, sinó de les sospites que poden estendre´s a compte de la presumpta parcialitat dels qui han tingut la iniciativa de la commemoració. L'enginyer, empresari i ex director de l'EPSA, Enrique Masiá, els ha comminat al facebook a distingir entre els fets i la interpretació dels mateixos. Es tracta, malauradament, d'una manera d'entendre el treball de l'historiador molt comuna. Encara que em consta que no és el cas de Masiá, aprofite l'ocasió per manifestar la meua preocupació sobre el fet que, amb massa freqüència, molts dels que llancen admonicions d'aquest tipus o no tenen una formació suficient com a historiadors o, en el pitjor dels casos, no en tenen cap. És un problema que patim els qui ens dediquem de manera més o menys professional a aquesta activitat: qualsevol se sent amb dret a opinar sobre el passat a partir, generalment, d'una lectura esbiaixada de textos poc actualitzats (sí, el coneixement històric, el que sabem del passat, canvia, encara que la història, el que ha ocorregut, òbviament, no ho faça). En els casos més flagrants, s'atreveixen a corregir interpretacions (sí, interpretacions, després en parle d'açò) formulades després d'anys de recerques pacients i rigoroses. Pense, per exemple, en una sèrie d'articles que el periòdic Ciudad va publicar en format d'opinió en la que un ciutadà amb una nul·la formació com a historiador o arqueòleg discutia l'existència (o la no existència, més aviat) del nucli urbà d'Alcoi abans de la conquesta cristiano-feudal. Estic segur que si jo hagués enviat un article esmenant, no sé, la teoria de cordes, o pontificant sobre nanotecnologia, algú de la redacció del diari m'haguera dit 'on vas?', i, amb tota la raó del món, ni s'hagueren plantejat la possibilitat de la seua publicació. Però, ai las!, els qui creuen saber sobre el passat i creuen tindre dret de parlar-ne públicament, quan en realitat en saben molt poquet i mal, són legió.

Convé, doncs, aclarir alguns extrems. El primer és que la història i l'arqueologia tenen els seus mètodes. I parle en plural, perquè en són molts, segons quin camp de coneixement s'aborde i, particularment, quin tipus d'informació s'empre. No és el mateix excavar un jaciment que fer arqueologia extensiva (del paisatge), ni treballar en un espai urbà contemporani que estudiar unes restes en àmbits actualment deshabitats. No és el mateix fer història política que estudiar els canvis socials. No és el mateix estudiar l'evolució dels preus que treballar sobre les variacions climàtiques en el passat o investigar els canvis en les estructures familiars. I els exemples es poden multiplicar exponencialment. El material, la forma d'emprar-lo i processar-lo, així com els resultats que se n'obtenen varien notablement. Per poder valorar adequadament qualsevol estudi històric cal, abans que res, tindre una mínima idea sobre les qüestions metodològiques perquè en història, com en qualsevol altra disciplina, hi ha treballs excel·lents, bons, mediocres i també n'hi han molts (massa) de dolents i molt dolents. Qui no sap sobre aquestes coses (insistisc, encara que potser no calga, que no és el cas d'Enrique Masiá) hauria de procurar vore, escoltar i no alçar massa la veu (açò darrer, almenys en públic).

La segona cosa és que la història (així en minúscula estic referint-me al treball de l'historiador, allò que anomenem historiografia) no hauria de ser descriptiva. Aquesta idea, que té els seus orígens en el positivisme del segle XIX, redueix el treball de l'historiador al del cronista. El que passa és que açò té un greu problema: la història s'escriu des del present. Fins l'historiador més pretesament asèptic selecciona allò que vol, si no explicar, almenys relatar. I eixa selecció ja té una càrrega apriorística, generalment oculta (o ocultada), que ens mostra sols una imatge reduïda d'una complexa realitat social. Cap fotògraf seriós admetrà que el seu treball no és un treball creatiu, ni tan sols els qui es dediquen al fotoperiodisme, perquè la selecció sempre hi és present; en l'exemple del fotògraf sinó durant la captació d'imatges, després, quan les mostra.

La història, com a disciplina, és una ciència social (m'agrada molt recordar una frase categòrica de Marx i Engels a la Ideologia Alemanya: 'coneixem sols una ciència, la ciència de la història'). Com a tal ciència aplica un mètode anàleg a la resta de les ciències: selecció d'un fet, una problemàtica o un procés; formulació d'hipòtesis sobre les causes i/o les conseqüències; recerca sobre el material empíric que permeta contrastar la hipòtesi; i, finalment, falsació de la hipòtesi (en el sentit popperià; és a dir, una hipòtesi segueix sent vàlida mentre no es demostre la seua falsedat) per formular una teoria. A diferència de les ciències naturals o físiques que poden testejar moltes de les seues hipòtesis al laboratori, els historiadors només ho podem fer a través de l'estudi de les restes materials del passat (moltes d'elles en forma d'escrits de diversa índole). El mateix, per altra banda, que la resta dels científics socials, encara que les altres disciplines treballen amb materials més actuals que, generalment, requereixen uns pressupostos metodològics diferents. La història només té sentit com a disciplina si explica el passat, la qual cosa, en definitiva, serveix per entendre el present i ens ajuda a actuar sobre ell. I no es pot explicar sense interpretar. El que diferencia la bona pràctica historiogràfica de la dolenta no és que interprete o no, ni tampoc que diferencie els fets de les interpretacions, sinó que no es falsegen els fets per a fer-los encaixar amb la hipòtesi de partida i, a més, que la hipòtesi s'adiga raonablement amb els indicis i els casos de contrast dels que es parteix.

No és, doncs, un pecat que la història estiga 'contaminada' per les fílies i les fòbies, ideològiques, polítiques, religioses, identitàries o de qualsevol altra mena. Sempre ho estarà, la practique qui la practique. El pecat és que els fets es manipulen per a oferir visions esbiaixades. Sempre hi haurà més d'una interpretació possible de la realitat, i això passa en qualsevol praxi científica, fins i tot en les més 'exactes' com la matemàtica i la física. Els grans avanços científics s'han aconseguit reptant les interpretacions dominants (la Física n'és la prova més diàfana). Pose un exemple d'anar per casa, amb una nímia transcendència, però del que puc parlar en primera persona i resulta, pense, molt il·lustratiu. Un document del Gremi de Paraires d'Alcoi de 1562 feia referència als seus orígens remuntant-los a 1278. El document empra un tipus de datació, freqüent en època medieval però que ja estava en desús en el segle XVI, que situaria la data real 36 anys més tard, en 1316. Tanmateix, la transcripció que va fer en el seu dia el cronista José Moya va ometre la referència a la forma de datació, amb la clara finalitat de, anant més enllà de les intencions del redactor inicial del document, situar els orígens del gremi el més lluny possible en el temps.

Recuperar la memòria és absolutament necessari. La història l'han escrita sempre els vencedors i, per això, el relat dominant sol estar esbiaixat cap a la justificació (no l'explicació) del present. L'estat actual de les coses sempre és el resultat d'un procés que ha afavorit a alguns i no ha afavorit tant o ha perjudicat obertament a d'altres. Això fa imprescindible que es tracte de recuperar la veu i la vida dels qui han patit, en expressió del prestigiós historiador britànic Edward Thompson, 'l'enorme condescendència de la història'. Les víctimes del 'cotxe de la calavera' durant la guerra civil van rebre el reconeixement immediat de les autoritats franquistes mentre que les víctimes de la repressió postbèl·lica encara no han tingut res semblant malgrat els esforços que alguns han fet recentment, amb un recolzament institucional molt tímid fins el moment. I aquesta és sols una de les múltiples ocultacions i mentides amb les que el propi règim franquista (com alguns moderns neofranquistes segueixen fent) tractava d'autojustificar-se. El que sabem sobre el Petrólio encara està massa condicionat pels testimonis parcials dels qui rebutjaven les idees dels seus protagonistes i per treballs d'escriptors que, com Rafael Coloma, van tractar de donar una pàtina de rigorositat a opinions extremadament parcials i relats exagerats, més propers a la burda mentida que a cap altra cosa. Que ara tractem d'escoltar també als seus protagonistes, que intentem fixar més fidelment com es van produir els fets, que tractem de comprendre què patien, sentien i pensaven els qui van ser condemnats (sembla que en la seua immensa majoria, injustament), que situem la repressió que es va desfermar en el seu context, només pot servir per a ajudar a entendre millor el nostre passat, només pot resultar un exercici molt saludable. És, ni més ni menys, tractar d'entendre'ns millor a nosaltres mateixos.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Qualitat democràtica i vergonya aliena

La memòria obrera al País Valencià

Esquerra Unida reclama la dimissió “immediata” de Gil-Lázaro (Teatres de la Generalitat)