Els números de la melanconia. Un comentari

Fa apenes uns dies l'amic i crític impagable, Javier Llopis, va escriure un article a Tipografía La Moderna, sota el títol Los números de la melancolía. Vaja per davant les meues felicitacions tant als editors de Tipografía La Moderna com al propi Javier. D'una banda, en general, per oferir un mitjà de comunicació que combina a la perfecció el vessant seriós d'anàlisi crític amb la sàtira i la ironia, demostrant que allò local no és sinònim (o no ho és sempre, almenys) de curtedat de mires o localisme xovinista. A Alcoi, això és especialment difícil i no crec que calga explicar perquè. D'una altra, hem d'agrair molt especialment la profunda mirada crítica de Javier, un periodista que sempre s'ha pres molt seriosament la seua feina i que ha demostrat una professionalitat extraordinària. Em sembla que tenim una enorme sort que quasi quotidianament ens brinde les seues anàlisis lúcides i honestes. Aquesta introducció que, com podeu comprovar, és una ensabonà en tota regla (per cert, Pep, Javier, ja li heu dedicat una entrada a aquest palabro a Tipografia?), tracta d'advertir al lector que el que segueix ni és un intent de contradir el que va escriure Javier, ni, espere, vull donar la impressió d'agafar-me-la amb paper de fumar. Entre en matèria.

El títol de la reflexió de Javier Llopis evocava la situació de decadència en la que es troba Alcoi arran d'haver-se situat des de fa 8 anys per davall de la xifra de 60.000 habitants i haver perdut en 40 anys 7 posicions en el rànquing de localitats més poblades del País Valencià. No hi tinc massa coses a dir respecte a la visió pessimista de Llopis. Hi coincidisc quasi fil per randa. Si estic escrivint aquestes ratlles és perquè em sembla que mirar el número d'habitants potser no siga la millor manera de diagnosticar els mals que ens afecten. M'explique. El que vull dir és que allò important no és si en som més o menys, ni tan sols si hem passat del cinquè lloc al dotzè. De fet si mirem encara més lluny i ens centrem exclusivament en el rang d'habitants, la decadència s'iniciaria a mitjans del segle XIX, ja que durant el primer terç del segle XIX Alcoi es va situar com la segona localitat més poblada del país, per davant d'Alacant. Hem anat costera avall des que assolírem aquella efímera posició? Doncs, fins a cert punt, sí. Hi ha factors històrics de pes que ajuden a entendre els problemes que afecten a una ciutat com Alcoi. Particularment una posició geogràfica que dificulta el transport i que sempre ha estat mal resolta políticament. La tardana arribada del ferrocarril i el dèficit que encara tenim en aquest essencial mitjà de transport o la marginació respecte a la xara de carreteres no superada completament fins a penes fa una dècada, en són bona mostra.

Aquests problemes són molt difícils de solucionar, doncs depenen d'una planificació territorial i d'inversions que s'han de decidir lluny d'ací. El model de creixement que s'ha adoptat a aquest país ha primat l'especulació i el guany fàcil i ràpid (essència d'un sistema que es regeix per la cerca del benefici individual). Això ha generat uns formidables desequilibris territorials, una de les conseqüències més evidents i brutals és el que ara s'anomena España vaciada, que per fi ha entrat en l'agenda política i que també és evident ací mateix. Al País Valencià el balanç entre costa i interior s'inclina exageradament cap a la primera sense que, fins ara, des dels centres de poder amb capacitat real d'incidir-hi s'haja fet res per corregir aquest desgavell que te greus repercussions negatives des dels punts de vista ambiental i social. El problema alcoià no es pot entendre fora d'aquest context.

Torne al principi. Mirar-s'ho des d'una perspectiva bàsicament demogràfica és un, excuseu-me la pedentaria, trompe-l'oeil; ens pot conduir a no identificar correctament el problema i, per tant, tampoc les solucions. Agafem, per començar, una perspectiva més ampla. El conjunt de la província d'Alacant (no m'agrada gens eixe marc més administratiu que socio-geogràfic, però les xifres es faciliten d'aquesta manera) ha crescut el darrer quart de segle (des de la mitjana entre 1996-2000, fins la de 2017-2021) un considerable 32 %, des del milió quatre-cents mil habitants fins un milió huit-cents cinquanta mil. En el mateix període, la comarca a penes ha crescut un 5 % i, per tant, el seu pes relatiu ha minvat d'un 9,2 % a un 7,3 % (per cert, totes aquestes dades provenen de l'INE). Però, ull!, ha crescut. Perquè Alcoi no ha seguit aquesta tendència? Doncs, primer que res, perquè hi ha hagut una redistribució de la població comarcal. Poblacions com Ibi, han crescut per damunt de la mitjana (un 11 %, front al 5 % comarcal), passant de representar una miqueta més del 16 % a situar-se lleugerament per damunt del 17 % del total. El creixement més intens, però, ha estat el de les poblacions que anomenaré intermèdies (Banyeres, Castalla, Cocentaina, Muro i Onil). En conjunt han passat de poc més de 39.000 habitants a situar-se per damunt dels 46.000, quasi un 17 % que més que triplica el conjunt comarcal (i que s'ha concentrat, especialment, a Castalla, Muro i Onil, sent molt dèbil el de Banyeres i Cocentaina). Mentrestant, la població d'Alcoi ha perdut un poc més de 1.400 habitants, un 2,4 %, sense que, això sí, en cap moment s'haja vist qüestionada la seua capitalitat comarcal ja que encara concentra un 43 % del total (front al 46 % al final del segle XX). Els grans perdedors, però, segueixen sent els nuclis rurals, tots amb menys de 1.000 habitants (amb l'excepció de Beniarrés que encara els supera lleugerament). Han perdut quasi nou-cents habitants (d'uns 8.500 a uns 7.600), la qual cosa suposa una pèrdua d'un 11 % i que el seu pes poblacional s'haja reduït d'un 6,7 % a un 5,6 %.

El que aquestes xifres ens indiquen és que el que el problema no és tant una pèrdua de població, amb l'excepció dels nucli xicotets. El que ens ha de preocupar, sobretot, és la qualitat de vida de la ciutadania i que la seua majoria puga desenvolupar el seu projecte de vida ací (i parle de la comarca en el seu conjunt). Dic la majoria perquè, evidentment, si algun jove vol ser astronauta o capità de vaixell mercant (exagere a posta per a que s'entenga), no podrà fer-ho ni a Alcoi, ni a Castalla, ni a Turballos. Aconseguir-ho depèn, per començar, d'apostar per un model de desenvolupament (no de creixement) que siga equilibrat territorialment i que es base (no pot ser d'altra manera) en estratègies auto-centrades que partisquen de les potencialitats del teixit social local (llegiu també comarcal). Estic parlant de la indústria, la present però també la passada (el patrimoni, i no sols l'artístic, ha d'integrar-se en eixa estratègia de futur), de l'activitat cultural i de l'agricultura. Lògicament, els serveis s'han d'adaptar a eixe disseny; i quan em referisc a serveis, estic pensant en coses tan necessàries com la sanitat, l'ensenyament, allò que designem gènericament com a 'serveis socials', l'administració pública, l'anomenat terciari avançat (serveis per a la indústria) i, també, teatres, sales d'exposicions o museus. Reduir els serveis, com tendim a fer habitualment quan hi pensem, a les activitats comercials (indispensables també, és clar), és un error important. Aconseguir açò requereix de voluntat política i de consens, però també de participació ciutadana i, sobretot, de superar els localismes estèrils. Exigeix un tarannà desinteressat i solidari per part de la ciutadania i de les diferents poblacions i, particularment, una actitud ferma i reivindicativa davant les administracions superiors, de les que depenen coses essencials com la sanitat, l'educació, bona part dels serveis administratius i les infrastructures de transport (per no parlar del finançament a un estat com l'espanyol que margina les administracions locals). És molt evident que, hui per hui, no tenim res d'això i, el que és pitjor, no s'albira en el futur immediat res que se li assemble.

Acabe. Hem de parlar de benestar i deixar de banda l'obssessió pel creixement. No és només que siguen dues coses ben diferents, és que probablement acaben sent antagòniques.