ARTICLE D'OPINIÓ
La UE i les 65 hores
Ara, quan fa dos mesos que vam celebrar la festivitat del Primer de Maig, convé recordar que aquest dia de festa i reivindicació commemora la lluita dels obrers de Xicago per l’establiment de la jornada de 8 hores, el 1886. No deixa de tenir un cert regust paradoxal que aquest dia siga una festa quasi universalment admesa (encara no ho és a països “desenvolupats” com els USA) i que, simultàniament, l’Europa pretesament civilitzada i garant dels drets humans aprove directives ignominioses com ara aquesta anomenada d’ordenació del temps de treball.
El contingut d’aquesta norma pretén que els estats continuen competint en la cursa de desregular les condicions de treball. Es tracta, entre altres coses, que es modifique el còmput de referència per a que, en comptes de la setmana, siga un període de 12 mesos. Teòricament el nombre total d’hores anuals seria el mateix però es podrien concentrar per a establir setmanes de 60, 65 i, fins i tot, 78 hores setmanals, segons el tipus de feina. Per a que açò siga possible s’introdueix una clàusula anomenada opt-out, per la qual un treballador i un empresari podrien pactar un increment de les hores de treball del primer un cop ja signat el contrat laboral. No sols s’ataquen els drets individuals dels obrers sinó també els seus drets col·lectius, doncs aquesta clàusula posa en qüestió el paper de la negociació col·lectiva.
Resulta evident que aquest tipus de mesures atempten contra el dret a un treball digne, ja que, com assenyala la pròpia OIT, l’increment de la jornada de treball afecta a la salut, la seguretat i el rendiment dels treballadors. En el sistema capitalista el treball es troba alienat. És a dir, ha perdut la seua qualitat primigènia d’activitat orientada a obtindre els mitjans de subsistència i benestar per a qui l’exerceix i els qui en depenen d’ell. Al contrari, en aquest món manifestament injust el treball (i el treballador) no és més que una peça en l’engranatge de la màquina d’obtindre beneficis que és l’empresa capitalista. La UE ve a recordar-nos amb aquestes mesures que l’entramat institucional que atenua aquests efectes i garanteix uns drets substancials per als treballadors, l’Estat del Benestar, és una molèstia que, en tot cas, ha de supeditar-se als interessos del capital.
He pogut sentir fa unes poques hores de la boca de l’alcalde del meu poble, el “popular” Jordi Sedano, que aquests drets socials que ara es qüestionen amb tanta poca vergonya es devien al “liberalisme”. Aquesta visió no sols indigna per la seua manifesta ignorància envers les lluites obreres i els seus màrtirs (que en dirien, si pogueren parlar, els 5 líders obrers morts com a conseqüència de la repressió dels esdeveniments de Xicago de 1886), sinó per la intenció deliberada de menysprear les idees igualitàries i alliberadores del ser humà que n’han representat l’impuls infatigable. Les conquestes del moviment obrer s’han de comptablitzar com a conquestes de la Humanitat (així, en majúscules). Segurament, els francesos, els holandesos i els irlandesos que han dit no en diferents referèndums no a la Unió Europea sinó a aquesta modalitat de tractats que pretenen amagar retrocessos intolerables en els drets de les persones, ho han tingut molt present a l’hora d’emetre la seua opinió.
No hi valen les mitges tintes. Aquests intents de les institucions europees que pretenen subsumir els drets i els interessos de les persones en la lògica del capitalisme neoliberal només poden tindre una resposta: un no massiu, pacífic i organitzat a escala continental. Els ciutadans i les ciutadanes d’Europa han de demanar la paraula.
Ara, quan fa dos mesos que vam celebrar la festivitat del Primer de Maig, convé recordar que aquest dia de festa i reivindicació commemora la lluita dels obrers de Xicago per l’establiment de la jornada de 8 hores, el 1886. No deixa de tenir un cert regust paradoxal que aquest dia siga una festa quasi universalment admesa (encara no ho és a països “desenvolupats” com els USA) i que, simultàniament, l’Europa pretesament civilitzada i garant dels drets humans aprove directives ignominioses com ara aquesta anomenada d’ordenació del temps de treball.
El contingut d’aquesta norma pretén que els estats continuen competint en la cursa de desregular les condicions de treball. Es tracta, entre altres coses, que es modifique el còmput de referència per a que, en comptes de la setmana, siga un període de 12 mesos. Teòricament el nombre total d’hores anuals seria el mateix però es podrien concentrar per a establir setmanes de 60, 65 i, fins i tot, 78 hores setmanals, segons el tipus de feina. Per a que açò siga possible s’introdueix una clàusula anomenada opt-out, per la qual un treballador i un empresari podrien pactar un increment de les hores de treball del primer un cop ja signat el contrat laboral. No sols s’ataquen els drets individuals dels obrers sinó també els seus drets col·lectius, doncs aquesta clàusula posa en qüestió el paper de la negociació col·lectiva.
Resulta evident que aquest tipus de mesures atempten contra el dret a un treball digne, ja que, com assenyala la pròpia OIT, l’increment de la jornada de treball afecta a la salut, la seguretat i el rendiment dels treballadors. En el sistema capitalista el treball es troba alienat. És a dir, ha perdut la seua qualitat primigènia d’activitat orientada a obtindre els mitjans de subsistència i benestar per a qui l’exerceix i els qui en depenen d’ell. Al contrari, en aquest món manifestament injust el treball (i el treballador) no és més que una peça en l’engranatge de la màquina d’obtindre beneficis que és l’empresa capitalista. La UE ve a recordar-nos amb aquestes mesures que l’entramat institucional que atenua aquests efectes i garanteix uns drets substancials per als treballadors, l’Estat del Benestar, és una molèstia que, en tot cas, ha de supeditar-se als interessos del capital.
He pogut sentir fa unes poques hores de la boca de l’alcalde del meu poble, el “popular” Jordi Sedano, que aquests drets socials que ara es qüestionen amb tanta poca vergonya es devien al “liberalisme”. Aquesta visió no sols indigna per la seua manifesta ignorància envers les lluites obreres i els seus màrtirs (que en dirien, si pogueren parlar, els 5 líders obrers morts com a conseqüència de la repressió dels esdeveniments de Xicago de 1886), sinó per la intenció deliberada de menysprear les idees igualitàries i alliberadores del ser humà que n’han representat l’impuls infatigable. Les conquestes del moviment obrer s’han de comptablitzar com a conquestes de la Humanitat (així, en majúscules). Segurament, els francesos, els holandesos i els irlandesos que han dit no en diferents referèndums no a la Unió Europea sinó a aquesta modalitat de tractats que pretenen amagar retrocessos intolerables en els drets de les persones, ho han tingut molt present a l’hora d’emetre la seua opinió.
No hi valen les mitges tintes. Aquests intents de les institucions europees que pretenen subsumir els drets i els interessos de les persones en la lògica del capitalisme neoliberal només poden tindre una resposta: un no massiu, pacífic i organitzat a escala continental. Els ciutadans i les ciutadanes d’Europa han de demanar la paraula.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada