ARTICLE D'OPINIÓ (Levante EMV)
REUNIONS I EXCLUSIONS
A les darreres dues setmanes el President de la Generalitat s’ha reunit amb els grups parlamentaris de l’oposició. Amb la “subtilesa” que caracteritza les seues accions, Camps ha tractat de treure profit del tràngol d’haver de trobar-se amb l’encara recent nou líder del PSPV. Aprofitant, com tantes altres vegades, la indefinició i la manca de perfil propi que el principal partit de l’oposició manté en els espinosos temes de la política hídrica i del model de finançament autonòmic, ha aconseguit, una vegada més, arrimar l’aigua al seu molí. Si no es presentara de manera tan òbvia i burda, la jugada seria perfecta: li treu rellevància a la cimera amb Alarte i, de pas, afirma davant la societat valenciana que “tota l’oposició comparteix la política hídrica i de finançament del Consell”.
No vaig a insistir en els errors, indefinicions i contradiccions de les forces polítiques que s’han prestat de forma tan poc dissimulada a l’absolutament previsible maniobra de Camps. No per reunir-se amb el cap de govern valencià (cosa que hauria de ser absolutament normal i que, al nostre cas, crida poderosament l’atenció que siga tan infreqüent) sinó per haver estat incapaços de presentar-se davant la societat amb propostes alternatives i perfectament definides. Tot el contrari: en els temes estrella que alimenten el victimisme del PP, política hídrica i finançament, se subordinen a la seua agenda. Malauradament ja no ens estranyem de res atesos el decebedor debat polític del PSPV al seu darrer congrés, el lent però decidit viratge a estribor del Bloc (v. Altea o Xàbia, sense anar més lluny) i el fet contrastat que aquestes forces comparteixen (o almenys no s’hi oposen), amb més o menys matisos, criteris semblants a l’hora d’abordar la solució a aquests i alguns altres dels greus problemes als que ens enfrontem.
Nosaltres, EUPV, junt a amples espectres de la societat valenciana que van molt més enllà d’aquells que ens voten, no compartim aquestes solucions. Som molts els valencians i les valencianes que creiem que els greus problemes d’aigua que patim només se solucionaran quan partim de l’horitzó de l’autosuficiència hídrica. Aquesta problemàtica sols podrà resoldre’s de forma raonable i amb perspectives de futur a través de la implementació d’una política que es base en la nova cultura de l’aigua, que aposte per la gestió de la demanda i que cerque la reducció del consum i l’eficiència en l’ús d’un recurs que també té unes funcions ambientals insubstituïbles. No sembla massa coherent exigir amb una mà que Castella respecte l’aigua del Xúquer a través d’una regulació sostenible dels sobreexplotats aqüífers de la Manxa, mentre que amb l’altra posem el crit en el cel quan els castellans pretenen reservar-se l’ús dels seus propis recursos (alguns dels quals ja s’especula amb transvasar-los al Guadiana!).
I s’han de fer consideracions semblants pel que fa a la qüestió del finançament autonòmic. Hem d’augmentar la nostra capacitat de gestió fiscal (ja ho podien haver previst PP i PSOE quan van aprovar l’actual estatut). Sembla raonable partir del criteri de la població com el més important a l’hora de redistribuir els recursos recaptats. El que ja no ho sembla tant, però, es que siga l’únic criteri com sembla deduir-se de l’argumentari dels populars valencians. I acaba resultant incomprensible que partits aparentment situats en l’espectre polític de l’esquerra es deixen embolicar en aquesta retòrica. L’autogestió fiscal (que ningú no s’alarme, que amb el nostre estatut això no serà possible) s’ha de compatibilitzar amb l’existència d’una caixa única que tinga efectes redistributius i compensatoris, alhora que permeta que els ciutadans dels diferents territoris puguen accedir a un nivell semblant de serveis públics. Per a poder complir amb aquest objectiu cal també tindre en compte altres criteris de correcció: extensió territorial, PIB per càpita i altres.
Ara bé, Camps, perfectament conscient del trencament de Compromís, ha “oblidat” incloure a la ronda de converses els representants institucionals de la tercera força política del país en nombre de vots: Esquerra Unida del País Valencià. És cert, som una minoria parlamentària, però no menys (sino més) que els representants del Bloc que sí han estat rebuts pel president. És evident que haver contrastat l’opinió d’EUPV no li haguera permès expressar la idea que l’oposició comparteix els seus arguments. No sols és una manca de cortesia i una mostra d’escassa sensibilitat democràtica. Es tracta d’una maniobra mediàtica i propagandística perfectament calculada. Amb ella no sols li falta el respecte cap als milers de valencians i valencianes que voten les candidatures d’EUPV, sinó també a molts altres que ho fan a altres opcions, o no voten, i que comparteixen aquestes posicions crítiques.
No vaig a insistir en els errors, indefinicions i contradiccions de les forces polítiques que s’han prestat de forma tan poc dissimulada a l’absolutament previsible maniobra de Camps. No per reunir-se amb el cap de govern valencià (cosa que hauria de ser absolutament normal i que, al nostre cas, crida poderosament l’atenció que siga tan infreqüent) sinó per haver estat incapaços de presentar-se davant la societat amb propostes alternatives i perfectament definides. Tot el contrari: en els temes estrella que alimenten el victimisme del PP, política hídrica i finançament, se subordinen a la seua agenda. Malauradament ja no ens estranyem de res atesos el decebedor debat polític del PSPV al seu darrer congrés, el lent però decidit viratge a estribor del Bloc (v. Altea o Xàbia, sense anar més lluny) i el fet contrastat que aquestes forces comparteixen (o almenys no s’hi oposen), amb més o menys matisos, criteris semblants a l’hora d’abordar la solució a aquests i alguns altres dels greus problemes als que ens enfrontem.
Nosaltres, EUPV, junt a amples espectres de la societat valenciana que van molt més enllà d’aquells que ens voten, no compartim aquestes solucions. Som molts els valencians i les valencianes que creiem que els greus problemes d’aigua que patim només se solucionaran quan partim de l’horitzó de l’autosuficiència hídrica. Aquesta problemàtica sols podrà resoldre’s de forma raonable i amb perspectives de futur a través de la implementació d’una política que es base en la nova cultura de l’aigua, que aposte per la gestió de la demanda i que cerque la reducció del consum i l’eficiència en l’ús d’un recurs que també té unes funcions ambientals insubstituïbles. No sembla massa coherent exigir amb una mà que Castella respecte l’aigua del Xúquer a través d’una regulació sostenible dels sobreexplotats aqüífers de la Manxa, mentre que amb l’altra posem el crit en el cel quan els castellans pretenen reservar-se l’ús dels seus propis recursos (alguns dels quals ja s’especula amb transvasar-los al Guadiana!).
I s’han de fer consideracions semblants pel que fa a la qüestió del finançament autonòmic. Hem d’augmentar la nostra capacitat de gestió fiscal (ja ho podien haver previst PP i PSOE quan van aprovar l’actual estatut). Sembla raonable partir del criteri de la població com el més important a l’hora de redistribuir els recursos recaptats. El que ja no ho sembla tant, però, es que siga l’únic criteri com sembla deduir-se de l’argumentari dels populars valencians. I acaba resultant incomprensible que partits aparentment situats en l’espectre polític de l’esquerra es deixen embolicar en aquesta retòrica. L’autogestió fiscal (que ningú no s’alarme, que amb el nostre estatut això no serà possible) s’ha de compatibilitzar amb l’existència d’una caixa única que tinga efectes redistributius i compensatoris, alhora que permeta que els ciutadans dels diferents territoris puguen accedir a un nivell semblant de serveis públics. Per a poder complir amb aquest objectiu cal també tindre en compte altres criteris de correcció: extensió territorial, PIB per càpita i altres.
Ara bé, Camps, perfectament conscient del trencament de Compromís, ha “oblidat” incloure a la ronda de converses els representants institucionals de la tercera força política del país en nombre de vots: Esquerra Unida del País Valencià. És cert, som una minoria parlamentària, però no menys (sino més) que els representants del Bloc que sí han estat rebuts pel president. És evident que haver contrastat l’opinió d’EUPV no li haguera permès expressar la idea que l’oposició comparteix els seus arguments. No sols és una manca de cortesia i una mostra d’escassa sensibilitat democràtica. Es tracta d’una maniobra mediàtica i propagandística perfectament calculada. Amb ella no sols li falta el respecte cap als milers de valencians i valencianes que voten les candidatures d’EUPV, sinó també a molts altres que ho fan a altres opcions, o no voten, i que comparteixen aquestes posicions crítiques.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada