INTERVENCIÓ PARLAMENTÀRIA
Intervenció inicial a la compareixença Gerardo Camps per a informar sobre les bases per a un nou impuls econòmic i social a la Comunitat Valenciana
La veritat és que durant tots aquests dies, aquestes dues o tres setmanes en les quals el Consell ha anat fent anuncis sobre quin havia de ser aquest presumpte pla de revitalització de l’economia, han anat generant-se tota una sèrie d’expectatives. I, realment, esperàvem que hui, ací, hi haguera alguna miqueta més de concreció al respecte de què és el que va a fer-se realment, no?
Vosté, ací, ha començat dient-nos que el president va dir que vindria ací a explicar... Evidentment, el president no ha vingut. Està el govern, però el president no ha vingut, no ha pujat ací a debatre i a donar la cara davant dels representants del poble valencià, a l’hora d’explicar quines són les idees que el Consell vol posar en marxa per a combatre la crisi. I és important que hi haja una admissió d’una situació problemàtica en la qual ens trobem, encara que, com molt bé ha dit el vicepresident, per a poder implementar una política cal basar-se en un diagnòstic, saber per què hem arribat on estem, com hem arribat on estem i què és el que hem de fer basat en eixa anàlisi.
Es diu ací, es seguix continuant amb eixa retòrica triomfalista que estem en el nivell més alt de la història. No som els únics, eh?, evidentment. No es tracta d’una situació exclusivament valenciana, perquè dir això no és dir absolutament res. Clar que estem millor que fa 20 anys, i més que fa 200, i més que fa 2.000. Només faltaria que no fóra així.
Estem davant d’una crisi molt profunda, i el que caldria dir és que ací estem en una crisi que és més profunda que en altres llocs, perquè el model que té el País Valencià i que ha estat promogut conscientment i deliberadament per les polítiques públiques i, especialment, per les polítiques de La Generalitat fa que sigam més dèbils. No és una debilitat abstracta, és una debilitat buscada, és una debilitat facilitada. Hem abandonat els sectors productius, hem apostat per la construcció com a motor exclusiu del creixement econòmic i estem davant d’un endeutament insostenible que ha estat dirigit a finançar despeses supèrflues, mentre es deterioraven els serveis públics que a més, progressivament, han anat privatitzant-se. Eixe és el problema, i enfront d’això hauríem de buscar solucions.
Benvinguts, per tant, al reconeixement que la situació és greu, però hem de lamentar que de la seua anàlisi no es desprén el que s'hauria de desprendre, que és un viratge radical i profund en les polítiques de la conselleria i del Consell.
Benvinguts al reconeixement de la gravetat i poc més, perquè la proposta que ens han posat damunt la taula té poqueta cosa més a dir. És continuista, continuista. La major part de les qüestions que vostés plantegen estan contemplades en els pressupostos del 2007, els del 2008, del 2009; simplement, és que ara tenen més diners, cosa que un no deixa de sorprendre, perquè a penes fa un més que hem aprovat els pressupostos, perquè a penes fa un més que des d’ací els deiem que per a eixes partides que vostés dien que calien no hi havien prou diners. Aleshores, ens deien que deiem ximpleries, que no era això, i ara resulta que ara vostés ho reconeixen.
Quan parlen d’educació o quan parlen de sanitat es queden en paraules, en les concrecions abunden en els errors, segueixen apostant per la retòrica de la construcció. Estem davant d’allò que alguns estudiosos parlen del miratge de les infraestructures. Estem d’acord en construir infraestructures, però aquelles que milloren el benestar social. ¿Perquè no es dediquen a parlar de construir escoles i hospitals públics, amb l’obligació que du això d’incrementar la despesa corrent, generar llocs de treballs estables i de qualitat i, per tant, d'assentar les bases per a realment eixir de la crisi i no dedicar-se a construir carreteres, ferrocarrils –que algunes són necessàries, però altres no– i altres tipus d’infraestructures, que amb el que tenim davant del formigó és pa per a hui i fam per a demà?
Hi han algunes mesures de les que plantegen que són directament qüestionables o rebutjables, com el tema de l’increment de les despeses cap a la deslocalització de les indústries o com el tema de les subvencions als contractes temporals.
Però mire, davant d’aquestes qüestions, –no puc allargar-me més, perquè no tinc molt de temps– a mi m’agradaria que aclarira la qüestió més important de totes i que fins ara jo esperava, realment, que es resolguera i que ací vosté ha sigut incapaç d’advertir. D’on va a eixir esta pluja de milions? D’on? Quines són les bases? Perquè vosté ens ha posat damunt la taula tot un projecte amb molts diners, però eixos diners en ningun moment ningun responsable del Consell ha segut capaç de dir: «Eixos diners eixiran d’ací, d’ací i d’ací.» Faça el favor de posar-ho damunt la taula; si no, les seues propostes no són gens creïbles.
Enllaç al Diari de Sessions de les Corts amb totes les intervencions completes
La veritat és que durant tots aquests dies, aquestes dues o tres setmanes en les quals el Consell ha anat fent anuncis sobre quin havia de ser aquest presumpte pla de revitalització de l’economia, han anat generant-se tota una sèrie d’expectatives. I, realment, esperàvem que hui, ací, hi haguera alguna miqueta més de concreció al respecte de què és el que va a fer-se realment, no?
Vosté, ací, ha començat dient-nos que el president va dir que vindria ací a explicar... Evidentment, el president no ha vingut. Està el govern, però el president no ha vingut, no ha pujat ací a debatre i a donar la cara davant dels representants del poble valencià, a l’hora d’explicar quines són les idees que el Consell vol posar en marxa per a combatre la crisi. I és important que hi haja una admissió d’una situació problemàtica en la qual ens trobem, encara que, com molt bé ha dit el vicepresident, per a poder implementar una política cal basar-se en un diagnòstic, saber per què hem arribat on estem, com hem arribat on estem i què és el que hem de fer basat en eixa anàlisi.
Es diu ací, es seguix continuant amb eixa retòrica triomfalista que estem en el nivell més alt de la història. No som els únics, eh?, evidentment. No es tracta d’una situació exclusivament valenciana, perquè dir això no és dir absolutament res. Clar que estem millor que fa 20 anys, i més que fa 200, i més que fa 2.000. Només faltaria que no fóra així.
Estem davant d’una crisi molt profunda, i el que caldria dir és que ací estem en una crisi que és més profunda que en altres llocs, perquè el model que té el País Valencià i que ha estat promogut conscientment i deliberadament per les polítiques públiques i, especialment, per les polítiques de La Generalitat fa que sigam més dèbils. No és una debilitat abstracta, és una debilitat buscada, és una debilitat facilitada. Hem abandonat els sectors productius, hem apostat per la construcció com a motor exclusiu del creixement econòmic i estem davant d’un endeutament insostenible que ha estat dirigit a finançar despeses supèrflues, mentre es deterioraven els serveis públics que a més, progressivament, han anat privatitzant-se. Eixe és el problema, i enfront d’això hauríem de buscar solucions.
Benvinguts, per tant, al reconeixement que la situació és greu, però hem de lamentar que de la seua anàlisi no es desprén el que s'hauria de desprendre, que és un viratge radical i profund en les polítiques de la conselleria i del Consell.
Benvinguts al reconeixement de la gravetat i poc més, perquè la proposta que ens han posat damunt la taula té poqueta cosa més a dir. És continuista, continuista. La major part de les qüestions que vostés plantegen estan contemplades en els pressupostos del 2007, els del 2008, del 2009; simplement, és que ara tenen més diners, cosa que un no deixa de sorprendre, perquè a penes fa un més que hem aprovat els pressupostos, perquè a penes fa un més que des d’ací els deiem que per a eixes partides que vostés dien que calien no hi havien prou diners. Aleshores, ens deien que deiem ximpleries, que no era això, i ara resulta que ara vostés ho reconeixen.
Quan parlen d’educació o quan parlen de sanitat es queden en paraules, en les concrecions abunden en els errors, segueixen apostant per la retòrica de la construcció. Estem davant d’allò que alguns estudiosos parlen del miratge de les infraestructures. Estem d’acord en construir infraestructures, però aquelles que milloren el benestar social. ¿Perquè no es dediquen a parlar de construir escoles i hospitals públics, amb l’obligació que du això d’incrementar la despesa corrent, generar llocs de treballs estables i de qualitat i, per tant, d'assentar les bases per a realment eixir de la crisi i no dedicar-se a construir carreteres, ferrocarrils –que algunes són necessàries, però altres no– i altres tipus d’infraestructures, que amb el que tenim davant del formigó és pa per a hui i fam per a demà?
Hi han algunes mesures de les que plantegen que són directament qüestionables o rebutjables, com el tema de l’increment de les despeses cap a la deslocalització de les indústries o com el tema de les subvencions als contractes temporals.
Però mire, davant d’aquestes qüestions, –no puc allargar-me més, perquè no tinc molt de temps– a mi m’agradaria que aclarira la qüestió més important de totes i que fins ara jo esperava, realment, que es resolguera i que ací vosté ha sigut incapaç d’advertir. D’on va a eixir esta pluja de milions? D’on? Quines són les bases? Perquè vosté ens ha posat damunt la taula tot un projecte amb molts diners, però eixos diners en ningun moment ningun responsable del Consell ha segut capaç de dir: «Eixos diners eixiran d’ací, d’ací i d’ací.» Faça el favor de posar-ho damunt la taula; si no, les seues propostes no són gens creïbles.
Enllaç al Diari de Sessions de les Corts amb totes les intervencions completes
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada