Algunes reflexions sobre política i frau fiscal

Apunts escrits per a una intervenció a les Corts Valencianes

El PP ens presenta (una vegada més val a dir) un Proposició No de Llei (PNLL) destinada a fer oposició. Ja sé que açò és una pràctica habitual en molts parlaments, i especialment en els de l’àmbit espanyol, però van a permetre’m un breu digressió sobre la qualitat de la democràcia que ens toca viure i, en el nostre cas, protagonitzar. Puc entendre que el grup majoritari que sustenta el govern vinga ací a fer de mur de contenció del treball de l’oposició i que, davant de les propostes d’aquesta i de les seues crítiques, protagonitze un permanent i acrític tancament de files amb el Consell. No ho compartesc però ho entenc. Crec també que les Corts s’han d’erigir en baluard en defensa dels "interessos" valencians (encara que m’han de permetre que dubte que això existesca així, en abstracte, més enllà dels interessos dels grups i classes que composen la diversa societat valenciana). Això és ben saludable. El que ja no em cap al cervell és que de forma recurrent i indiscriminada el PP aprofite l’espai del que disposa ací a les Corts per a alimentar l’enfrontament contra el govern central. És evident que amb vostés els papers s’inverteixen: el Consell no deriva del parlament, és el parlament el qui depèn i es troba amb les mans lligades a través de la majoria absoluta del PP del propi executiu.

I no és que nosaltres coincidim amb les propostes fiscals que es fan des del govern central. Més bé a l’inrevés, hi dissentim àmplia i notòriament. I molt més ara que el PSOE pretén pactar la política fiscal amb grups que, en aquesta matèria defensen propostes allunyades de la progressivitat i l’efecte redistributiu que haurien de tenir els impostos. No ens estranya gens, el PSOE duu anys practicant una política fiscal regressiva, favorable a les classes benestants i als grans propietaris de capital. Que li pregunten als sindicats que pensen de les Societats d'Inversió de Capital Variable (SICAV) o d’allò que tributen les rendes del capital, sense anar més lluny. A més ha estat benevolent amb el frau fiscal i ha penalitzat les rendes del treball en treure-li progressivitat al IRPF i en fer descansar el pes dels tributs sobre els impostos indirectes. El que resulta estrany és que precisament s’atrinxeren en aquestes qüestions per a fer oposició quan comparteixen els mateixos criteris en matèria fiscal. Bé, potser no siga tan estrany ja que fan el mateix a altres qüestions, com la política de transports, per exemple.

I és que analitzades una a una, podríem compartir algunes de les propostes que fan vostès en aquesta extensa resolució. Ens podríem sumar a algunes mesures com aquelles referides a l’accés al crèdit de les pimes, algunes referides al suport al teixit empresarial o, particularment, els incentius adreçats al foment de l’I+D+i. Però estic ben segur que ens resultaria més fàcil posar-nos d’acord amb la llei que amb el reglament, amb l’enunciat que amb la regulació de la mesura. I això no per qüestions de matisos sinó per una profunda disensió pel que fa a les concepcions que sustenten les nostres propostes fiscals i les seues. Evidentment, no compartim la seua proposta en matèria fiscal mediambiental perquè en compte de contribuir a la seua preservació acceleraria la seua degradació, no compartim la manera amb la que pretenen ajudar fiscalment a l’accés a l’habitatge perquè s’ha demostrat que aquestes mesures han estat gasolina vessada sobre la foguera que ha escalfat l’aigua de la crisi; no compartim, en definitiva, les seues pretensions de reforma de l’IRPF en el sentit de disminuir indiscriminadament impostos perquè es tracta d’una política suïcida per a la societat.

Clar que no per a tota la societat, sempre hi ha qui en treu profit de tot açò, pocs però importants, és clar. I vostès representen un magnífic exemple del desastre al que ens aboca aquest model de baixar impostos (tan rentable, s’ha d’admetre, electoralment). Es troben en situació de fallida tècnica, si no que els ho pregunten a les bandes de música a les que deuen 150.000 €, però sempre troben alguna excusa (anava a dir bona, però és evident que emprar aquest adjectiu seria inapropiat) per a justificar una rebaixeta més dels impostos. I damunt tenen la barra d’anar a Madrid a demanar més recursos fiscals que pensen emprar en... clar rebaixar una miqueta més els impostos. No sé quant de temps podran seguir estirant la goma ni quant aguantaran convencent a la gent que els burros volen, però crec que no gaire més.

I els pose un exemple més per acabar. Compartim els seus planys farisaics contra el frau fiscal (farisaics, perquè quan han tingut l’ocasió de combatre’l no han fet res), però exigim mesures de veres com les que els hi exposaré de forma sintètica. Partim de la consideració que caldria abordar en primer lloc el problema de l’economia submergida, absent completament a la proposta del PP, que segons algunes estimacions estudis se situa a Espanya entre el 20 i el 25 % del PIB. I en segon lloc el propi frau fiscal, que per als propis inspectors d’hisenda pot acostar-se fàcilment (segons exercicis als 40.000 milions d’euros). Què caldria fer? Ací van algunes propostes:

1. Revisar el Pla de Prevenció del Frau, per a que siga de Prevenció i lluita contra el frau, centrant els seus objectius en el gran frau, la lluita contra els paradisos fiscal (establint-ne un assetjament fiscal als mateixos) i la facturació falsa (modificant els sistema de mòduls per a impedir-les)

2. Reformar el delicte fiscal i augmentar els recursos de l’Agència Tributària.

3. Aplicació d’un Pla per a la lluita contra l’economia submergida, amb terminis i objectius concrets i definits.

4. Fiscalitzar l’ús dels bitllets de 500 €, autèntic pou de diners negres que alguns països de la UE (França, per exemple) ja estan demanant la seua supressió.

En definitiva mesures que vagen més enllà de la cosmètica. Que apunten en la direcció de resoldre els problemes que el desficaci en la política fiscal aplicada als darrers 20 anys ha provocat. Vostès, amb uns comptes públics xorrant sang i el cap ben ficat dins un escàndol de corrupció al que no volen o no poden donar-li solució, no són de cap manera els més adequats per donar lliçons a ningú.