dimarts, 13 d’octubre de 2009

FISCALITAT, ADMINISTRACIÓ I MEDI AMBIENT

Defensa de resolucions al debat de política general (30.09.2009)
Bé, gràcies, senyora presidenta.

Vaig a tractar de defendre un bloc extens de catorze resolucions que vaig a dividir en tres apartats diferents temàtics.

La primera són tres resolucions sobre el tema de finançament. Ahir ja vam parlar de la política fiscal i el president..., vam veure com el president assimilava de forma, entenem, burda i simplista, la pujada d’impostos amb l’atur i la baixada d’aquells amb el creixement. No vaig a entrar a discutir- ho, establiríem ací un diàleg de sords absolutament improductiu que no ens conduiria a res.

Però que hi ha una cosa que és evident i clara, i és que la crisi exigeix un fort increment de la despesa pública i, bé, d’algun lloc hauran d’eixir els recursos, ¿no? Tenim un fantàstic exemple del que estic dient en el pla Confiança que vostès han proclamat, un pla Confiança en què l’únic que podem confiar d’ell és que no s’executarà mai per manca de crèdits, perquè es tracta de fum, com quasi tots els seus anuncis. I la fiscalitat té, o almenys hauria de tindre, uns efectes de caràcter redistributiu. La fiscalitat directa i progressiva, eixa que a les seues mans, i cal dir que lamentablement també a les mans del govern central, cada vegada és menys directa i menys progressiva.

La seua política pressupostària fiscal és una miqueta com la de Robin Hood, però al revés. Li trau els diners de la butxaca als que més ho necessiten perquè alguns, molt poquets, de fet, seguesquen enriquint-se, de vegades fins i tot a costa de les mateixes arques públiques.

Bé, en aquestes tres resolucions, molt sintèticament, proposem, primer, que el Consell s’adrece al govern central per a exigir una autèntica reforma fiscal progressiva; la segona, que exigim, però, almenys, ens hem de corresponsabilitzar en la lluita a mort contra el frau fiscal, que han de renunciar a les exempcions a l’impost de successions i donacions i prendre les mesures adients perquè la política fiscal valenciana recaiga sobre els impostos indirectes i l’establiment de taxes ecològiques.

I, finalment, que s’actue decididament en el sentit de resoldre, de forma definitiva, si pot ser, els gravíssims problemes de finançament dels ajuntaments, que acumulen un deute històric de prop cent mil milions d’euros, tant en l’exigència al govern central com en les mesures que s’han prendre en la mateixa Generalitat en l’àmbit de les seues competències.

El segon bloc són tres resolucions adreçades a la millora i racionalització de l’administració especialment des del punt de vista de la gestió en matèria de personal, perquè volem que es millore en quantitat i qualitat l’ocupació pública, que és una despesa imprescindible en època de crisi, que s’introduïsca en l’administració les trenta-cinc hores setmanals, però, sobretot, volem que s’acabe amb la pràctica, i vaig a qualificar la pràctica d’abominable, d’utilitzar eixe subterfugi de les assistències tècniques per a suplir el treball dels funcionaris. No tan sols els ix més car, sinó que, a més és una forma solapada, o no tan solapada, de controlar la mateixa funció pública, soscavant la seua independència i posant-la al servei d’interessos privats, fomentant el clientelisme i donant alè a la corrupció.

Bé, i el tercer bloc són huit resolucions relacionades amb el tema de l’urbanisme i el medi ambient, ¿val? En el País Valencià s’ha desplegat i s’ha degenerat un model de creixement insostenible sota el comissariat polític del Partit Popular, i l’objectiu d’eixe model és doble i molt evident, a més. D’una banda, oferir als grans propietaris de capital una solució a la davallada dels beneficis d’altres sectors com la indústria, els serveis i l’agricultura, davallada que venia de lluny, però que es va fer molt intensa a partir de 2005... Ho assenyale, això del 2005, perquè hi havia temps de sobra per a preveure els problemes que ens venien damunt. I això s’ha fet transformant l’administració valenciana en la garant de l’obtenció dels grans beneficis. ¿Com? Privatitzant serveis, gestionant el model d’ocupació del sòl i construint les infraestructures que eixe model requereix. ¿Què han aconseguit amb això? Que el clientelisme polític haja crescut exponencialment i deliberadament, estenent-se com una taca d’oli i garantint el control de les institucions per part del partit en el poder.

El model urbanístic que vostès han posat en marxa, un model extensiu, és extremadament agressiu amb el medi ambient, pressuposa, sobretot, un consum desmesurat de sòl, i això ha provocat que açò, el sòl, es destruesca tant com a medi natural com també com a font de riquesa real i productiva –vull insistir en la pèrdua de sòl fèrtil a les hortes i altres terres de conreu que això suposa a mitjà i llarg termini.

És imprescindible, per tant, aprofitar la conjuntura actual –després tornaré a reprendre esta qüestió– per a establir una moratòria que ens permeta racionalitzar l’activitat urbanística al País Valencià i, sobretot –en una altra resolució ho plantegem–, que es seguesca construint a zones inundables.

Creiem que cal canviar la legislatura urbanística i abolir la figura de l’agent urbanitzador, que el que fa és traspassar a mans privades prerrogatives públiques, i fer lleis senzilles i clares –la legislació urbanística està a les antípodes d’aquestes premisses– per a protegir el territori i fer el procés administratiu públic, equitatiu i transparent. Les lleis valencians, sota una pretesa retòrica ambientalista, el que serveixen és per a garantir l’arbitrarietat i preservar la destrucció ambiental.

Han promogut un model urbanístic dispers, repetesc, que suposa una greu amenaça al tipus d’urbanització mediterrània, un tipus d’urbanització compacta i de baix impacte ambiental. La urbanització compacta exigeix menys requeriments de transport i facilita la seua articulació mitjançant el transport públic, a més; prima l’accessibilitat als serveis i l’ocupació enfront a mobilitat; facilita la sociabilitat i, a més, consumeix menys recursos naturals (sòl, aigua, energia)
amb un considerablement menor impacte ambiental: menys contaminació en evitar, sobretot, bona part de les emissions de CO2 i altres gasos d’efecte hivernacle –vull recordar-los que el País Valencià és el territori que més ha contribuït que Espanya es trobe a la cua de l’acompliment dels objectius de Kyoto–, però també genera més contaminació, perquè facilita
la gestió dels residus en aproximar la gestió al seu tractament.

Bé, les exigències del model que vostès han posat en marxa provoquen l’aposta per grans obres públiques de dubtosa rendibilitat social i econòmica, traslladant els sobrecostos d’eixe model a la societat en el seu conjunt i deteriorant la qualitat de vida dels ciutadans.

S’ha de promoure, i en eixe sentit van les nostres propostes, una xarxa eficient de transport públic i de proximitat, en compte de seguir apostant per obres faraòniques perfectament prescindibles –abans, en la meua intervenció he parlat d’això–, i atenent les creixents necessitats de transport motoritzar privat. Per tant, no vaig a insistir en això. Només assenyalar que el famós PIE que ahir va plantejar el senyor Camps probablement acabe sent altra volt fum i, a més, no el necessitem en la forma en què vostès el plantegen.

El País Valencià es troba en canvi amb una xarxa de ferrocarrils de rodalia i de mitjana distància desarticulada i insuficient, vies en cul de sac (Llíria, Alcoi, Gandia, Dénia), manca d’electrificació, escassos desdoblaments, inexistència de rodalies a àrees metropolitanes claus com Alacant o Castelló, dificultats de connexió inexplicables a regions properes com Múrcia o Aragó.

Resoldre aquestes qüestions, com he dit abans, hauria de ser una prioritat inexcusable d’un consell que, entre altres..., he parlat d’elles abans.

Els proposem també que elaboren un pla energètic valencià que pose, en primer lloc, l’accent en l’estalvi i l’eficiència, en reduir les emissions contaminants i en l’ús de les energies renovables de manera raonable i planificada, evitant disbarats com l’actual Pla eòlic o allò que anomenen eufemísticament «valorització energètica de residus».

És imprescindible en aquesta matèria adequar la gestió de residus i la legislació valenciana respecte als nous principis normatius derivats de la legislació espanyola i també de les directives europees. Una gestió que s’ha de basar en la reducció de la producció de residus sòlids urbans, en la proximitat geogràfica entre la proporció de residus i el seu tractament i en un tractament i reciclatge que prime sobretot i per damunt de tot la recuperació de la matèria orgànica.

La gestió de l’aigua és un altre gran disbarat provocat pel seu model, les conseqüències del qual ja tenim. Els proposem, com ja assenyalàvem ahir, que assumesquen les seues competències en matèria hídrica i que no permeten que s’asseque el Xúquer canviant l’ús de l’aigua transvasada. I per suposat, per favor, i d’una vegada per totes, deixen de fer victimisme amb aquesta qüestió i dediquen-se a fer propostes raonables i a gestionar adequadament l’aigua.

De l’actual crisi, amb una afecció particular i especial al sector de la construcció, més enllà del gravíssim problema econòmic i social que això comporta, també es una oportunitat, una mena, diria jo, de segona oportunitat. Com al personatge aquell de la pel·lícula de Frank Capra, ¡Qué bello es vivir!, encarnat per James Stewart, se’ns ha mostrat un futur tenebrós, el futur tenebrós que ens espera si prenem una decisió equivocada, i ara se’ns dóna l’oportunitat de redimir-nos. Seria un veritable suïcidi col·lectiu que no l’aprofitàrem entre tots.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada