Per què la corrupció?
ORIGINAL DE LA TRADUCCIÓ PUBLICADA HUI A EL PAÍS
La degradació política del País Valencià ha arribat fins a límits insostenibles amb la implicació del President Camps i la cúpula del Consell i del PP en un cas de presumptes contractacions irregulars per part de la Generalitat; irregularitats que, a més, semblen trobar-se vinculades al finançament il·lícit del propi PP. Aquesta situació provoca un fort rebuig per la manca d’ètica que implica l’ús del poder i els recursos públics per a la satisfacció il·lícita d’interessos privats que no exclouen l’enriquiment personal. A més, s’ha obert un debat als media sobre les causes últimes de la corrupció. La intenció del present escrit és la d’apuntar algunes raons que, al meu parer, expliquen la generalització d’aquesta xacra i la centralitat que ocupa en el model polític valencià. Per suposat es tracta de raons que no són habitualment adduïdes a les reflexions que he escoltat o llegit fins ara sobre la qüestió.
No vaig a insistir a les raons ètiques. És evident que qualsevol persona honesta que crega fermament en els principis democràtics i comprenga quina ha de ser la finalitat dels recursos públics ha de rebutjar sense contemplacions qualsevol forma de corrupció i de malbaratament dels diners de l’estat. La fiscalitat s’estableix per satisfer els serveis a la comunitat i ningú no té cap dret de malversar els recursos que s’hi obtenen en ares d’interessos privats. Habitualment, però, la crítica sol esgotar-se precisament en raons d’ètica individual que oculta quin és l’origen d’aquestes extenses trames de corrupció. Quan es transcendeix aquest estadi i es pretén entendre quines són les causes de fons que expliquen la corrupció, l’argumentació acaba descansant sobre dos elements exclusivament.
Els problemes de finançament dels ajuntaments és el primer. No cal dir que els municipis es troben agafats en un parany: han de satisfer una bona part dels serveis als que té dret la comunitat però, alhora, no disposen dels recursos adequats per a fer-ho. La pregunta que ens hauria de vindre als llavis és, perquè? És a dir, perquè no es resol d’una vegada aquesta qüestió que és una de les més greus assignatures pendents de la transició democràtica? Una altra pregunta podria conduir-nos per la pista d’aquesta incomprensible situació: qui en surt beneficiat? Tornaré sobre el tema.
L’altre assumpte és el del finançament dels partits polítics. Del pacte de la transició, la major part de les societats que s’aixopluguen sota el mantell de l’estat espanyol van sortir en un greu estat d’immaduresa política. La societat civil es troba subdesenvolupada i això afecta de forma especialment intensa els partits polítics. El franquisme ens va llegar un menyspreu ciutadà per la política que afecta la nostra salut democràtica. Els partits acaben nodrint-se, essencialment, de les arques públiques i aquesta és una escletxa per on es filtra la corrupció. Lògicament cal regular (i vigilar) més encara aquesta qüestió per evitar els mals que se’n deriven. Però encara ens hauríem de fer una pregunta més: deixant de banda els propis polítics corruptes, en surt algú més beneficiat?
M’imagine que ja començareu a endevinar per on vull anar. En última instància, i sense voler menystenir altres raons, l’aliment de la corrupció és el propi model econòmic, en mans de determinades oligarquies empresarials i financeres. A Espanya les plusvàlues derivades de la decisió administrativa de reclassificació del sòl (que és el principal determinant del seu valor ulterior de mercat) són privades en un 75 %. Aquesta herència del franquisme, lleugerament corregida pels parlaments democràtics és insòlita. Si és un decisió pública la que en determina el valor, els beneficis que se’n deriven haurien de ser públics, com ocorre a tota Europa. Corregir aquest desficaci incrementaria el finançament dels ajuntaments (multiplicant per quatre els recursos obtesos de cada metre de sòl requalificat) i disminuiria radicalment els beneficis extraordinaris (pagats pels compradors dels habitatges) i, amb ells, un dels principals incentius a la corrupció.
Un model econòmic assentat sobre la base de la construcció i una tendència creixent a la privatització dels serveis públics és una font generosa de corrupció política. Fixeu-vos bé: les decisions públiques posaran una gran quantitat de recursos públics (o que haurien de ser-ho, en el cas de la construcció) en mans privades. El sistema es retroalimenta i, a més, genera infinites modalitats de clientelisme que assegura el silenci i, també, l’aquiescència de sectors socials importants que se’n beneficien (encara que, en la major part dels casos, de les molletes en forma d’un lloc de treball no massa ben remunerat i freqüentment precari).
No ens podem limitar a la vessant ètica del problema. Amb ella no entendrem les dimensions d’aquesta peculiar corrupció que ens afecta ni la seua capacitat d’estendre’s i/o regenerar-se. Això no exculpa els actuals corruptes, n’eixampla els càrrecs i els imputats: són culpables de beneficiar-se’n il·lícitament (alguns) i de sostindre i defendre el sistema que n’és el responsable (la majoria).
La degradació política del País Valencià ha arribat fins a límits insostenibles amb la implicació del President Camps i la cúpula del Consell i del PP en un cas de presumptes contractacions irregulars per part de la Generalitat; irregularitats que, a més, semblen trobar-se vinculades al finançament il·lícit del propi PP. Aquesta situació provoca un fort rebuig per la manca d’ètica que implica l’ús del poder i els recursos públics per a la satisfacció il·lícita d’interessos privats que no exclouen l’enriquiment personal. A més, s’ha obert un debat als media sobre les causes últimes de la corrupció. La intenció del present escrit és la d’apuntar algunes raons que, al meu parer, expliquen la generalització d’aquesta xacra i la centralitat que ocupa en el model polític valencià. Per suposat es tracta de raons que no són habitualment adduïdes a les reflexions que he escoltat o llegit fins ara sobre la qüestió.
No vaig a insistir a les raons ètiques. És evident que qualsevol persona honesta que crega fermament en els principis democràtics i comprenga quina ha de ser la finalitat dels recursos públics ha de rebutjar sense contemplacions qualsevol forma de corrupció i de malbaratament dels diners de l’estat. La fiscalitat s’estableix per satisfer els serveis a la comunitat i ningú no té cap dret de malversar els recursos que s’hi obtenen en ares d’interessos privats. Habitualment, però, la crítica sol esgotar-se precisament en raons d’ètica individual que oculta quin és l’origen d’aquestes extenses trames de corrupció. Quan es transcendeix aquest estadi i es pretén entendre quines són les causes de fons que expliquen la corrupció, l’argumentació acaba descansant sobre dos elements exclusivament.
Els problemes de finançament dels ajuntaments és el primer. No cal dir que els municipis es troben agafats en un parany: han de satisfer una bona part dels serveis als que té dret la comunitat però, alhora, no disposen dels recursos adequats per a fer-ho. La pregunta que ens hauria de vindre als llavis és, perquè? És a dir, perquè no es resol d’una vegada aquesta qüestió que és una de les més greus assignatures pendents de la transició democràtica? Una altra pregunta podria conduir-nos per la pista d’aquesta incomprensible situació: qui en surt beneficiat? Tornaré sobre el tema.
L’altre assumpte és el del finançament dels partits polítics. Del pacte de la transició, la major part de les societats que s’aixopluguen sota el mantell de l’estat espanyol van sortir en un greu estat d’immaduresa política. La societat civil es troba subdesenvolupada i això afecta de forma especialment intensa els partits polítics. El franquisme ens va llegar un menyspreu ciutadà per la política que afecta la nostra salut democràtica. Els partits acaben nodrint-se, essencialment, de les arques públiques i aquesta és una escletxa per on es filtra la corrupció. Lògicament cal regular (i vigilar) més encara aquesta qüestió per evitar els mals que se’n deriven. Però encara ens hauríem de fer una pregunta més: deixant de banda els propis polítics corruptes, en surt algú més beneficiat?
M’imagine que ja començareu a endevinar per on vull anar. En última instància, i sense voler menystenir altres raons, l’aliment de la corrupció és el propi model econòmic, en mans de determinades oligarquies empresarials i financeres. A Espanya les plusvàlues derivades de la decisió administrativa de reclassificació del sòl (que és el principal determinant del seu valor ulterior de mercat) són privades en un 75 %. Aquesta herència del franquisme, lleugerament corregida pels parlaments democràtics és insòlita. Si és un decisió pública la que en determina el valor, els beneficis que se’n deriven haurien de ser públics, com ocorre a tota Europa. Corregir aquest desficaci incrementaria el finançament dels ajuntaments (multiplicant per quatre els recursos obtesos de cada metre de sòl requalificat) i disminuiria radicalment els beneficis extraordinaris (pagats pels compradors dels habitatges) i, amb ells, un dels principals incentius a la corrupció.
Un model econòmic assentat sobre la base de la construcció i una tendència creixent a la privatització dels serveis públics és una font generosa de corrupció política. Fixeu-vos bé: les decisions públiques posaran una gran quantitat de recursos públics (o que haurien de ser-ho, en el cas de la construcció) en mans privades. El sistema es retroalimenta i, a més, genera infinites modalitats de clientelisme que assegura el silenci i, també, l’aquiescència de sectors socials importants que se’n beneficien (encara que, en la major part dels casos, de les molletes en forma d’un lloc de treball no massa ben remunerat i freqüentment precari).
No ens podem limitar a la vessant ètica del problema. Amb ella no entendrem les dimensions d’aquesta peculiar corrupció que ens afecta ni la seua capacitat d’estendre’s i/o regenerar-se. Això no exculpa els actuals corruptes, n’eixampla els càrrecs i els imputats: són culpables de beneficiar-se’n il·lícitament (alguns) i de sostindre i defendre el sistema que n’és el responsable (la majoria).
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada