PRESSUPOSTOS 2010: COSTERA AVALL I SENSE FRENS
Versió ampliada de l'article publicat hui a Levante-EMV
L’economia valenciana és un desastre en termes absoluts: decreix el PIB, els sectors tradicionals (manufactures, agricultura, ...) es troben immersos en un intens i llarg declivi, la productivitat del treball és molt baixa, la qualitat del treball (estabilitat, condicions, etc.) és molt dolenta, el sector que ha sostingut el creixement fins fa un parell d’anys (la construcció) s’ha ensorrat,... Les conseqüències d’aquesta situació són dramàtiques des del punt de vista social ja que l’atur s’ha disparat fins situar-se per damunt del 20 % (i segurament seguirà creixent) i la quantitat de pobres augmenta de forma alarmant. Aquest drama, a més, retroalimenta la dolenta situació econòmica en deprimir el consum.
El model que ha fet fallida prové de l’aposta per l’urbanisme insostenible i perquè el País Valencià esdevinguera la “Florida” de la UE, on venen a passar els seus darrers anys els pensionistes d’ingressos mitjans dels països rics, abandonant els sectors productius i convidant-nos a optar entre treballar a l’obra o servir taules i netejar llençols. I aquesta situació és responsabilitat en una gran mesura de la política desenvolupada des de la pròpia Generalitat, en primer terme, però també des de l’administració de l’estat que l’ha atiada, entre altres coses, mitjançant una política d’infraestructures de transport insostenible i curta de mires.
Lògicament, els pressupostos de la Generalitat han estat l’eina per excel·lència amb la que el PP ha alimentat la particular “foguera de les vanitats” valenciana. Uns ingressos esquifits (no sols per culpa dels models de finançament injustos que hem patit i que patirem) i una elecció dolenta a l’hora d’orientar la despesa pública han donat com a resultat un endeutament molt elevat (enguany arribarà al 15’2 % del PIB i superarà en termes absoluts el propi pressupost) i un deteriorament galopant dels serveis públics. L’educació, la sanitat i els serveis socials es troben molt per davall d’una mitjana espanyola que, a la seua vegada, es troba molt per davall de la mitjana europea (la de l’Europa “rica” dels 15 que és amb la que ens hauríem d’emmirallar). Campions d’Espanya i d’Europa en crisi econòmica, atur, deteriorament de serveis i, com no (és el que es pretén), privatització dels mateixos.
Davant tot açò, el PP hauria d’haver reflexionat profundament i haver plantejat alternatives. Crec que el calia per al 2010 era un canvi de rumb. I no sols una rectificació, sinó un autèntic viratge copernicà a la política pressupostària. Doncs, no. Els pressupostos de la Generalitat per al 2010 són més del mateix... O no del tot, ja que la situació obliga i han hagut de fer mans i mànigues per disfressar l’empobriment pressupostari d’una pretesa “austeritat”. Com? Presentant uns pressupostos que creixen un 0’74 % a costa d’incrementar el deute un 15’2 % però disminuint la inversió real un 13’4 % (no cap dubte que els responsables dels comptes de la Generalitat han fet una gran aportació a la “comptabilitat creativa”).
Perquè no creguen que l’austeritat que predica el PP s’aplicarà a les despeses innecessàries. No, què va! És cert que s’incrementarà la partida destinada a la Dependència i que, d’aquesta manera, es pal·liarà la ignomínia que Camps, Cotino i companyia havien perpetrat durant tres anys a les persones dependents i les seues famílies. Però ho fan, sobretot, perquè el nou sistema de finançament lliga més curt els governs autonòmics. En canvi, les despeses supèrflues adreçades als grans events segueixen engreixant i la Generalitat haurà de seguir endeutant-se per tapar els forats que aquests “saraos” i els enormes sobrecostos dels contractes públics (d’algun lloc han d’eixir els diners que es desvien a trames obscures com la Gürtel) provoquen a les empreses públiques. El Consell haurà d’injectar 280’1 milions d’euros a les empreses públiques per compensar unes pèrdues que, a més, seguiran creixent al proper exercici. Podem admetre pèrdues a empreses d’utilitat social (IVHSA, FGV, per exemple) sempre que no derivaren d’una gestió dolenta (com és el cas) però resulten intolerables altres pèrdues com les que afecten als projectes temàtics o al circuit de Xest.
I, per acabar, els ingressos. El nou finançament no resoldrà els problemes de la Generalitat. Per molt que ploren i es queixen, hi haurà més diners però són insuficients. El sistema és injust (el País Valencià, amb un 90 % de la renda mitjana espanyola, aporta més del que reb) però, damunt, segueixen baixant els impostos i, el que encara és pitjor, ho fan als més rics. No els fa res que estiga demostrat (pel banc central dels USA, poc sospitós de comunista supose) que un euro recaptat genera tres vegades més creixement del PIB que un euro perdonat dels impostos. Ells segueixen encabotats en afirmar que els burros volen. El cost fiscal d’aquests pressupostos (el que perdonen bàsicament als ciutadans que gaudeixen de les rendes més altes) suposa més de 1.600 milions d’euros (no, no és cap errada), és a dir, més d’un 10 % del total del pressupost. El marge és molt considerable.
En compte d’apostar pels serveis públics de qualitat, l’ocupació pública estable i ben remunerada, les inversions estratègiques en educació o sanitat, o la transferència de recursos cap als treballadors aturats, els desafavorits i els sectors en dificultats (que són, en darrera instància, una miríade de petits empresaris i autònoms), l’aposta del PP és la de sempre: endeutament, privatització i deteriorament dels serveis, malbaratament i defensa d’un model esgotat de creixement. Se’ns han trencat els frens de la furgoneta quan la carretera començava a davallar, qui l’aturarà?
L’economia valenciana és un desastre en termes absoluts: decreix el PIB, els sectors tradicionals (manufactures, agricultura, ...) es troben immersos en un intens i llarg declivi, la productivitat del treball és molt baixa, la qualitat del treball (estabilitat, condicions, etc.) és molt dolenta, el sector que ha sostingut el creixement fins fa un parell d’anys (la construcció) s’ha ensorrat,... Les conseqüències d’aquesta situació són dramàtiques des del punt de vista social ja que l’atur s’ha disparat fins situar-se per damunt del 20 % (i segurament seguirà creixent) i la quantitat de pobres augmenta de forma alarmant. Aquest drama, a més, retroalimenta la dolenta situació econòmica en deprimir el consum.
El model que ha fet fallida prové de l’aposta per l’urbanisme insostenible i perquè el País Valencià esdevinguera la “Florida” de la UE, on venen a passar els seus darrers anys els pensionistes d’ingressos mitjans dels països rics, abandonant els sectors productius i convidant-nos a optar entre treballar a l’obra o servir taules i netejar llençols. I aquesta situació és responsabilitat en una gran mesura de la política desenvolupada des de la pròpia Generalitat, en primer terme, però també des de l’administració de l’estat que l’ha atiada, entre altres coses, mitjançant una política d’infraestructures de transport insostenible i curta de mires.
Lògicament, els pressupostos de la Generalitat han estat l’eina per excel·lència amb la que el PP ha alimentat la particular “foguera de les vanitats” valenciana. Uns ingressos esquifits (no sols per culpa dels models de finançament injustos que hem patit i que patirem) i una elecció dolenta a l’hora d’orientar la despesa pública han donat com a resultat un endeutament molt elevat (enguany arribarà al 15’2 % del PIB i superarà en termes absoluts el propi pressupost) i un deteriorament galopant dels serveis públics. L’educació, la sanitat i els serveis socials es troben molt per davall d’una mitjana espanyola que, a la seua vegada, es troba molt per davall de la mitjana europea (la de l’Europa “rica” dels 15 que és amb la que ens hauríem d’emmirallar). Campions d’Espanya i d’Europa en crisi econòmica, atur, deteriorament de serveis i, com no (és el que es pretén), privatització dels mateixos.
Davant tot açò, el PP hauria d’haver reflexionat profundament i haver plantejat alternatives. Crec que el calia per al 2010 era un canvi de rumb. I no sols una rectificació, sinó un autèntic viratge copernicà a la política pressupostària. Doncs, no. Els pressupostos de la Generalitat per al 2010 són més del mateix... O no del tot, ja que la situació obliga i han hagut de fer mans i mànigues per disfressar l’empobriment pressupostari d’una pretesa “austeritat”. Com? Presentant uns pressupostos que creixen un 0’74 % a costa d’incrementar el deute un 15’2 % però disminuint la inversió real un 13’4 % (no cap dubte que els responsables dels comptes de la Generalitat han fet una gran aportació a la “comptabilitat creativa”).
Perquè no creguen que l’austeritat que predica el PP s’aplicarà a les despeses innecessàries. No, què va! És cert que s’incrementarà la partida destinada a la Dependència i que, d’aquesta manera, es pal·liarà la ignomínia que Camps, Cotino i companyia havien perpetrat durant tres anys a les persones dependents i les seues famílies. Però ho fan, sobretot, perquè el nou sistema de finançament lliga més curt els governs autonòmics. En canvi, les despeses supèrflues adreçades als grans events segueixen engreixant i la Generalitat haurà de seguir endeutant-se per tapar els forats que aquests “saraos” i els enormes sobrecostos dels contractes públics (d’algun lloc han d’eixir els diners que es desvien a trames obscures com la Gürtel) provoquen a les empreses públiques. El Consell haurà d’injectar 280’1 milions d’euros a les empreses públiques per compensar unes pèrdues que, a més, seguiran creixent al proper exercici. Podem admetre pèrdues a empreses d’utilitat social (IVHSA, FGV, per exemple) sempre que no derivaren d’una gestió dolenta (com és el cas) però resulten intolerables altres pèrdues com les que afecten als projectes temàtics o al circuit de Xest.
I, per acabar, els ingressos. El nou finançament no resoldrà els problemes de la Generalitat. Per molt que ploren i es queixen, hi haurà més diners però són insuficients. El sistema és injust (el País Valencià, amb un 90 % de la renda mitjana espanyola, aporta més del que reb) però, damunt, segueixen baixant els impostos i, el que encara és pitjor, ho fan als més rics. No els fa res que estiga demostrat (pel banc central dels USA, poc sospitós de comunista supose) que un euro recaptat genera tres vegades més creixement del PIB que un euro perdonat dels impostos. Ells segueixen encabotats en afirmar que els burros volen. El cost fiscal d’aquests pressupostos (el que perdonen bàsicament als ciutadans que gaudeixen de les rendes més altes) suposa més de 1.600 milions d’euros (no, no és cap errada), és a dir, més d’un 10 % del total del pressupost. El marge és molt considerable.
En compte d’apostar pels serveis públics de qualitat, l’ocupació pública estable i ben remunerada, les inversions estratègiques en educació o sanitat, o la transferència de recursos cap als treballadors aturats, els desafavorits i els sectors en dificultats (que són, en darrera instància, una miríade de petits empresaris i autònoms), l’aposta del PP és la de sempre: endeutament, privatització i deteriorament dels serveis, malbaratament i defensa d’un model esgotat de creixement. Se’ns han trencat els frens de la furgoneta quan la carretera començava a davallar, qui l’aturarà?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada