Crisi, retalls socials i alternatives

Publicat hui a ARA Multimèdia

No cal insistir massa que la crisi econòmica actual està assolint unes dimensions extraordinàries i, el que és més greu encara, no sembla que se li puga trobar una eixida a curt termini. L’esclat del capitalisme financer ha ensorrat l’edifici neoliberal i condemna a l’atur a legions de treballadors i petits empresaris. A més, sembla que ja hom haja donat per tancat el “parèntesi” al que van sotmetre el mercat. Un parèntesi que ha durat just el necessari per a que els estats s’hagen endeutat tot el que haja calgut per a tapar les enormes pèrdues que havien provocat les prestidigitacions i trucs financers. I, un cop socialitzades les pèrdues, ha arribat de nou l’hora de tornar a privatitzar els beneficis. I és clar no seran ells, els qui s’havien beneficiat del creixement i els qui han provocat la crisi, qui hagen de pagar el compte. Les solucions que ens volen aplicar són més velles que el propi capitalisme: rebaixar els salaris (per tractar de recuperar una competitivitat internacional dissolta dins l’euro), retallar despeses i prestacions socials (per retallar el dèficit) i incrementar els impostos indirectes (els que paguem tots per igual).

Si a aquesta problemàtica afegim l’imminent col•lapse ambiental al que ens aboca un mode de producció basat en la privatització dels recursos naturals (que semblen ser considerats com inexhauribles), el futur és presenta ben negre. A hores d’ara, a més de la incertesa dels terminis (que semblen, però, accelerar-se vertiginosament), l’únic dubte és qui acabarà abans amb la civilització actual: l’escalfament global i el canvi climàtic que comporta o l’exhauriment de les actuals fonts no renovables d’energia. Potser el repte siga evitar que la catàstrofe que ens ve damunt no s’enduga amb ella la pròpia humanitat.

A l’estat espanyol, en general, i al País Valencià, en concret, hem estat campions en l’aplicació del model de financiarització econòmica, creixement basat en la bombolla immobiliària, contrareforma fiscal i construcció d’infraestructures que generen un model insostenible basat en el malbaratament de recursos i energia. La pèrdua de qualitat de vida de la població és incontestable. La població ha acceptat un dubtós i efímer benestar basat en la disposició de béns a compte d’uns ingressos futurs que, com s’ha comprovat dramàticament, no estaven gens assegurats. A canvi s’ha precaritzat el treball, han baixat els salaris reals, s’han reduït i s’han deteriorat els serveis públics, progressivament privatitzats. L’accés del PSOE al govern de Madrid, si bé és cert que ha suposat un avanç moderat en matèria de drets i llibertats, d’una banda, i s’han generat expectatives reals d’una expansió de l’estat del benestar (amb la llei de dependència), no sols no ha capgirat aquestes tendències sinó que, en aspectes centrals, les ha mantingut. La reacció del govern de Zapatero davant la crisi ha accentuat el tarannà neoliberal i desenrotllista de la seua política.

La crisi institucional que ha provocat el cas Gürtel al País Valencià i, molt especialment, l’agressió antisocial protagonitzada pel govern de Zapatero obre la porta a un nou cicle de mobilitzacions. Treballadors, jubilats, dependents, autònoms i xicotets empresaris ja no sols han d’eixir al carrer per a reclamar solucions a la gravíssima crisi econòmica sinó que han de defensar els seus drets davant els especuladors internacionals, la banca, la gran patronal i els seus grans valedors polítics: el govern del PSOE, el PP i la dreta nacionalista catalana.

Si encara no fa tres anys, moltíssima gent es mostrava escèptica davant les advertències que alguns fèiem sobre la insostenibilitat i els defectes del model i la seua inevitable fallida, ara la realitat ens dóna malauradament la raó. Ha arribat de nou l’hora de la mobilització i les alternatives. Unes que han de complir una doble condició: la millora a curt termini de les condicions de vida i de treball de les persones, d’una banda, i, d’una altra, la construcció a mitjà i llarg termini d’un sistema polític, social i ambiental que substituesca al que ara patim: el capitalisme injust i balafiador.