Israel es defensa?

Publicat a ARA Multimèdia

L'atac que va patir la "flotilla" d'ajuda humanitària a Gaza per part de l'armada israeliana ha estat objecte d'una condemna quasi unànime. Fins i tot, els USA, en boca del seu president presumptament progressista, s'ha vist forçat a "indicar" a Israel que aquesta acció va en detriment de la seua pròpia seguretat. El rebuig que han provocat els morts i els ferits del Mavi Marmara als mitjans de comunicació occidentals prové, sobretot, del fet que en aquesta ocasió les víctimes no han estat palestines sinó ciutadans europeus i turcs. Entre els activistes que hi van estar presents n'hi ha de molt destacats (i admirats) com el compromès escriptor suec Henning Mankell.

Malgrat això encara hem de llegir i escoltar algunes veus que, seguint l'estel de la posició irreductible dels USA en el seu recolzament a Israel, pretenen justificar o, almenys, comprendre l'actitud de l'estat hebreu com una reacció de defensa front al terrorisme palestí. L'argument ve a ser, més o menys, el següent: "d'acord, Israel es bota la legalitat internacional permanentment (atacs, assentaments, murs,...), però ho fa perquè s'ha de defensar de la violència palestina; potser siga rebutjable però és comprensible". Aquests raonaments no se sostenen amb una aproximació mínimament objectiva a la realitat: confonen defensors amb atacants i viceversa.

La colonització jueva de Palestina va començar a finals del segle XIX (el 1918 hi habitaven 700.000 àrabs i 60.000 jueus) i es va accelerar després de la Iª Guerra Mundial. Gran Bretanya, la potència colonial de la zona, va impulsar aquesta colonització iniciada pel moviment sionista. Els britànics mataven dos ocells d'un sol tret: aconseguien una vàlvula d'eixida al "problema" jueu a Europa (brutalment agreujat amb l'ignominiosa persecució nazi a principis dels anys 30) i asseguraven una colònia a una àrea vital des del punt de vista geoestratègic. Així, en vespres de la IIª Guerra Mundial, i després de la primera insurrecció palestina contra la dominació britànica (1936-39), hi havia 1.070.000 àrabs i 460.000 jueus.

El 1947, després de la IIª Guerra Mundial van ser els jueus els qui es van alçar contra els britànics, els quals, finalment, van deixar la zona sota el control formal de les Nacions Unides i el control efectiu dels USA. Des d'aquest moment es va posar en marxa la Nakba i en una guerra oberta, entre 1947 i 1949 es va expulsar del país més de la meitat de la població àrab, unes 700.000 persones. Si a començaments de 1947 els jueus posseïen el 7 % de la terra, tres anys més tard aquesta proporció s'havia elevat fins el 92 % i sols hi van romandre 160.000 àrabs. El botí incloïa també edificis i una quantitat enorme de béns mobles.

Des d'aleshores, l'estat israelià ha esdevingut el gendarme de l'imperialisme nord-americà a l'àrea geoestratègica més important del món. Des de Palestina es vigilen a curta distància les majors reserves de petroli existents. Amb una despesa militar que ha oscil·lat històricament entre el 25 i el 40 % (la major del món), Israel no pot sobreviure sense l'ajuda exterior que prové (de fonts públiques i privades) dels USA. Tot això li atorga patent de cors per actuar sense restriccions sense obeir cap ni una de la multitud de resolucions de les Nacions Unides contra la seua política i les seues accions.

En aquestes condicions, comparar les accions terroristes palestines de llançament de coets "casolans" i d'atemptats suïcides, amb el terror organitzat de l'estat més militaritzat del món sembla un acudit de mal gust. Des del refús més absolut a la violència terrorista com a mitjà per obtindre fins polítics (o de qualsevol altra classe), resulten absolutament asimètriques i incomparables les accions d'un i altre bàndol. El terrorisme polític palestí té uns orígens ben clars i sols podrà ser eradicat amb una solució justa i equitativa del conflicte. Per començar, acabant amb un bloqueig criminal que afecta a una població de prop de 1.500.000 persones tancades, literalment, en un espai de 360 km2 entre un mur i el mar. Una zona on Israel restringeix l'accés d'aliments, medicaments i combustibles. Una zona on a la pobresa més extrema i a les restriccions, l'exèrcit israelià afegeix vexacions quotidianes exercides amb una violència demesurada i repugnant.