L'atac a les pensions: una retallada injustificada als més dèbils

Publicat a ARA Multimèdia i a Pàgina 66

Segons ens volen fer creure, els estats europeus, en general, pateixen d’un gravíssim i desmesurat dèficit públic. La Unió Europea (UE), aconsellada per economistes neoliberals i atenent els interessos dels grans grups financers, ha convertit (ja des del Tractat de Maastricht) la contenció del dèficit en una religió. Van tractar d’imposar límits legals al dèficit públic a la fallida Constitució Europea i alguns països, com Alemanya, ho han introduït a la seua pròpia Carta Magna.

No vaig a entrar en consideracions ni sobre el perquè d’aquesta mania, difícilment justificable, ja ho avance, ni qui se’n beneficia d’aquestes restriccions. Ho deixe per a una altra ocasió. Vull reflexionar sobre la relació entre la reducció del dèficit i la retallada de l’ex-esquerrà Zapatero.

Fem una miqueta de memòria. La crisi va esclatar entre el 2007 i el 2008 quan el sistema financer internacional es va veure arrossegat pels problemes de les entitats de crèdit nord-americanes. A tot arreu, els bancs s’havien dedicat alegrement a la concessió de crèdits hipotecaris i a l’especulació amb actius derivats d’ells. L’escalada dels preus dels immobles i dels actius financers va acabar provocant vertigen i l’ajust a la baixa, que els “experts” pronosticaven que seria un aterratge suau, va provocar incerteses entre els inversors. El dubte genera temor i aquest desencadena (una vegada més) el pànic i l’ensorrada de les finances mundials.

Els governs, davant la crida dels seus ciutadans més poderosos, se’n van oblidar momentàniament de les conseqüències negatives del deute públic (les preteses i les reals) i hi van abocar el cabàs de les arques dels estats sense restriccions. Pels bancs (i els banquers, pobrets) tot el que calga! Els actuals problemes d’endeutament provenen en una proporció altíssima d’aquesta ajuda que, en molts casos (el d’Espanya és el més flagrant), es va concedir sense contrapartides.

I ara, heus ací que, una vegada que el problema dels bancs s’amaina, els inversors (que són o formen part d’aquest entramat financer) exigeixen als governs mesures per controlar el dèficit. Atacant selectivament (ara Grècia, després Espanya, més endavant… Hongria? França?) aconsegueixen increments substantius dels rèdits a canvi dels quals els governs obtenen els diners amb els que sostenen el propi sistema financer. És clar que açò és un lluç que es mossega la cua, i ells ho saben. Per això, obliguen els governs a prendre mesures per a obtindre els recursos necessaris per a mantindre el sistema. Uns recursos que mai no consentiran que acaben eixint de les seues pròpies butxaques, sinó de les de funcionaris, pensionistes i dependents. Això de moment, d’ací poc ho començarà a notar la resta de treballadors i petits empresaris en forma de disminució de la demanda i deteriorament de les prestacions i els serveis públics.

S’imposa una autèntica dictadura econòmica: els governs no atenen els interessos o desitjos de la majoria de la població, sinó els d’una exigua minoria que pràctica el xantatge i l’extorsió. La situació no és nova sinó recurrent. El que és nou és el desvergonyiment amb el què es practica i la profunditat dels canvis negatius que les exigències dels “matons” (Manuel Rivas) provocaran. De fet els governs conservadors de Gran Bretanya i Alemanya ja anuncien la fi de l’estat del benestar. Al nostre cas, com que no tenen prou amb les retallades, ens imposen una “reforma” del mercat de treball que, traduït al valencià, vol dir una greu pèrdua de drets per als treballadors.

Lamentablement han estat governs socialdemòcrates (Grècia, Portugal i Espanya, més o menys en aquest ordre) els qui s’han posat al capdavant de l’aplicació d’aquestes polítiques. En compte de reformar en profunditat els mercats financers i sotmetre’ls als interessos de la població, han estat els governs els qui s’han sotmès als mercats. Els experts tertulians ens volen fer creure que l’economia funciona millor sense la intervenció de la política i pregonen la desregulació. La realitat és just la contrària: els mercats no existirien sense regulació i els que més regulats haurien d’estar són precisament els financers. En compte d’això, a Europa es va decidir deixar l’instrument per excel·lència per a intervindre en ells (el Banc Central que controla la política monetària) en mans d’experts que no han de retre compte a les institucions que els han nomenat.

De totes les mesures que van a prendre’s, la congelació de les pensions és, sense dubtes, la més repugnant. Les pensions a Espanya es troben en la franja baixa de la UE. Ací dediquem el 9 % de la riquesa del país (el Producte Interior Brut o PIB), quan la mitjana de la UE-15 (la rica) és del 12 %, però la de la UE-27 (amb els països més pobres que nosaltres) és del 11’8 %. Així mateix, la pensió mitjana (calculada no en euros sinó en PPA, que és una mesura que té en compte el poder adquisitiu) és de 1.778 unitats, lluny de la mitjana de la UE-27 (2.186) i a una distància sideral de la mitjana de la UE-15 (2.486). No hi ha res que justifique la congelació. Es tracta d’una mesura molt injusta, ja que fa pagar als més dèbils els balafiaments dels poderosos, i profundament antisocial. A més, generarà, junt al retall dels sous dels funcionaris, una contracció de la demanda que pot carregar-se qualsevol indici de recuperació.

Per això, no puc estar-me de fer les següents reflexions, adreçades al PSOE en forma de preguntes:

Si la dreta econòmica i política els han de criticar de tota manera (fins i tot quan, com ara, els fan el favor de fer la política que ells mateixos farien), no seria millor que ho feren per aplicar mesures justes i redistributives?

Què és major problema, el deute públic o la pobresa galopant que s’estén a amples sectors de la població?

És just que ens endeutem per resoldre el problema dels qui han provocat la crisi i que ara aquests mateixos ens generen un altre problema que es vol solucionar a costa dels més desafavorits?

És tot això una política socialista, siga quina siga l’accepció que li donem al terme?