Raons per als retalls?

Publicat el dijous 10/06/2010 al diari Ciudad

Després del shock generalitzat provocat per les mesures adoptades pel govern de Zapatero, assistim a un intent de justificació de les mateixes per part de diferents responsables del PSOE. No deixa de ser significatiu que la defensa s’adreça, sobretot, a indicar que el ja anomenat tijeretazo és una imposició de la Unió Europea (UE) i que és necessari per a salvar l’euro. Aquests arguments alimenten també els posicionaments d’aquells que han permès que el pla fóra aprovat amb la seua abstenció. Em referesc, clar, a CiU. Al darrer plenari de l’Ajuntament el Bloc, amb els mateixos arguments, també es va abstindre (junt al PP) a una moció presentada per EU-l’Entesa en la que es condemnava el decret i es proposaven alternatives.

Que les mesures de retall del dèficit responen a una determinada orientació forçada per organismes com la UE i el Fons Monetari Internacional (FMI) és cert. Ara bé, també ho són, de certes vull dir, algunes altres coses importants. Per exemple, que Espanya (és a dir, J. L. R. Zapatero) ostenta la presidència de torn de la UE i que aquesta posició li podria haver servit per a proposar altres tipus de mesures contra la crisi. No sé, se m’ocorre que podrien haver començat per reformar a fons el sistema financer internacional, introduïnt la Taxa Tobin (impost sobre les operacions especuladores que, a més de frenar-les, faria que els diners guanyats amb aquestes activitats serviren per equilibrar les arques públiques), suavitzant les condicions del Pacte d’Estabilitat referent al nivell dels dèficits públics o proposant l’harmonització fiscal europea. També és cert que el dèficit públic espanyol (equivalent el 63’5 % de la riquesa que produïm en un any, el PIB) no sols és moderat (en relació a una mitjana dels països rics europeus d’un 75 %), sinó que s’ha disparat per les ajudes als bancs i que és precisament el deute exterior dels bancs i les caixes d’estalvi un dels elements claus de la debilitat de la nostra economia.

Per últim, és un fet incontestable que les mesures de disminució de les despeses admeten alternatives a la congelació de les pensions, la baixada de sou dels funcionaris i el retall de drets als dependents. Podem (seria obligat) racionalitzar la despesa pública i acabar amb el balafiament, retirar les tropes d’Afganistan i el Líban (700 milions) o retallar les assignacions a l’Església o a la Casa Reial (una disminució del 15 % dels seus quasi 9 milions d’assignació equivaldria a 10 vegades el que s’aconseguirà amb el retall que s’aplicarà el propi govern). Algú sap que Espanya invertirà 18.000 milions en els projectes de tanc i caça europeus? Però encara és més cert que per quadrar ingressos i despeses, també podem optar per incrementar els primers. Sols actuant contra el frau fiscal (que suposa segons els tècnics d’Hisenda un 23 % del PIB) s’aconseguirien 10.000 milions en tres anys fent-lo baixar al 14 %. Si recuperem l’impost del patrimoni que paguen les grans fortunes aconseguiríem 2.200 milions (200 més que el que suposarà la congelació de les pensions). Es pot incrementar el tipus que s’aplica a les rendes més altes a l’IRPF, del 43 % al 50 %, per exemple (i ens trobaríem lluny del seu màxim que era del 55 % quan es va establir). I podríem continuar.

Però clar, això seria fer política d’esquerres i governar en favor dels més dèbils de la societat. El PSOE assumeix (perquè?) el terrible cost de fer una política de dretes i suportar l’atac desvergonyit i demagògic de la dreta política que critica unes mesures que comparteix en el fons i a les que no aporta alternatives (perquè?).

PSOE, PP i Bloc han de saber que hi ha altres formes, altres camins, que hi ha alternatives. I que els qui les defensem no estem sols. Cada dia ho estem menys. Ja no sols els sindicats han dit que ja n’hi ha prou. La població comença de despertar del somni i comença a exigir canvis.