De com es va lliurar la “plaça” d’Alcoi a la dreta. Una visió a llarg termini

Publicat hui a ARA-Multimèdia

En el moment en què escric aquestes ratlles es compleixen exactament deu anys del moment en que Miguel Peralta va resultar elegit alcalde d’Alcoi. L’aportació que vull fer no es detindrà en els detalls i les anècdotes (entre altres coses perquè la meua memòria és més curta del que m’agradaria). Lamentablement no puc (i probablement tampoc vullga) aportar confidències i fer retrets personals. Sincerament, no crec que siga determinant què es va dir a una reunió, com van influir el caràcter i les actituds, o quines eren les afinitats o desavinences personals entre els actors del drama. No es tracta de treure-li importància a aquests factors, sinó contextualitzar-los en un marc més ample que condiciona les accions concretes dels personatges. I no sols això, pot aportar llums sobre la realitat present i sobre com hauríem d’encarar el futur.

Per començar caldria recordar que la gestió del partit socialista i de Josep Sanus, que havia gaudit d’un amplíssim recolzament popular durant tres lustres, ja s’havia debilitat notablement. Només cal tindre en compte que en la legislatura 1995-99 va haver de governar amb el suport d’EU i que, al darrer any, després del trencament de la nostra formació, va acabar recolzant-se sols amb els tres regidors de NE.

Els problemes que aleshores assetjaven Alcoi eren molt diversos. Però n’hi havia un que destacava per damunt de tots: l’economia. La crisi dels anys 80 havia colpejat especialment el sistema productiu local i, als anys 90, la que havia arribat a ser la cinquena ciutat del País Valencià va entrar en un període de recessió demogràfica que li va fer perdre un 10 % de la seua població al llarg de poc més d’una dècada. El fet que la major part d’aquesta pèrdua es canalitzara cap a poblacions properes (amb una oferta de sòl residencial i industrial més assequible) no oculta l’evidència: l’estancament de la població comarcal provocat per les dificultats econòmiques.

La política urbanística cap a la que el PSOE d’Alcoi havia anat orientant el pes de la seua acció municipal, malgrat algunes llums, va acabar amb massa ombres. La gestió cada vegada més notòriament autoritària que s’exercia des de l’alcaldia, controlant i ofegant la participació ciutadana que havia estat especialment intensa, i el malestar d’una població atacada per l’atur i dolguda en el seu orgull col•lectiu, va provocar l’erosió contínua de les bases que havien sostingut a Josep Sanus en el govern.

Mentrestant, i això és, des del meu punt de vista, allò realment determinant, l’alternativa que Sanus va proposar als “hombres que mueven Alcoy” (expressió no massa afortunada de Floreal Moltó, em sembla) per resoldre els problemes econòmics era entrar en el joc de les privatitzacions. La famosa Societat d’Inversions que va protagonitzar episodis de sainet com l’adjudicació del gas natural, es va crear per a, soles o en companyia de “socis tecnològics”, fer-se amb el control dels principals serveis públics de la ciutat i (perquè no?) fins i tot de la comarca. De fet, tret del concurs de la brossa, aquesta societat o alguna de les seues filials estaven d’una manera o una altra darrere de les adjudicacions de la depuradora dels Algars, els autobusos o el servei d’aigües.

Com havia fet Zaplana a nivell de país (corregit i augmentat pel seu successor, amb el desgavell urbanístic), des de la política s’oferia una solució pretesament fàcil i ràpida per a la caiguda dels beneficis. Els propietaris del capital obtenien respostes als seus problemes des de les institucions, però la resta de la població no anava a participar de les molletes d’aquest festí fins el boom urbanístic de la dècada que enguany acabem.

En aquest context, a la gestió del PSOE alcoià se li van presentar quatre greus problemes, un econòmic i els altres tres d’ordre polític. (1) Els negocis que se li proposaven als grans empresaris locals no rutllaven massa, les adjudicacions eren lentes i els beneficis relativament magres. D’ací també el projecte-quimera del polígon de la Canal. (2) La pèrdua de recolzament popular. (3) Derivada d’aquesta, el creixement de la dreta que exercia pressió, sobretot des del triomf del PP a nivell valencià, per a que Alcoi s’integrara en el nou ordre que estava creant-se. Des de València es van posar totes les traves possibles als projectes de l’Ajuntament. El missatge estava clar per als qui recolzaven la gestió de l’alcalde: “o canvieu de bàndol o no les tastareu de sal”. (4) El viratge de l’electorat socialista a l’esquerra entrebancava el procés de privatitzacions, exigia canvis en les formes de governar (transparència) i feia difícil el manteniment de la política urbanística i (molt més encara) la seua orientació cap al model insostenible que s’albirava en el futur immediat.

L’encabotament de Josep Sanus en tornar a ser elegit com a Alcalde el 1999 va respondre, en la meua humil opinió, a l’intent de salvar la seua carrera política demostrant davant els seus autèntics valedors que era capaç de culminar el seu projecte malgrat les dificultats que li plantejava el governar recolzant-se en l’esquerra antiprivatitzadora i mediambientalista. Si quasi ho havia assolit entre 1995 i 1999! Va aconseguir que l’adjudicació de la depuradora dels Algars es decantara cap a qui havia manifestat les seues preferències. Va aconseguir arribar a una solució de compromís en l’assumpte de la canalització del riu que, sense acomplir les exigències dels ecologistes, va millorar de forma molt notable el projecte... Però es va estavellar amb la privatització dels autobusos.

Aquest va ser l’autèntic punt d’inflexió. Quan, malgrat els desesperats intents de convèncer EU i NE de les bondats del projecte, presentant com a cessions allò que no eren més que millores que, a més, beneficiaven particularment l’empresa adjudicatària (la comarcalització), no va capgirar el sentit del nostre vot, la partida es va decidir ràpidament. El clima va canviar de sobte i, oculta per la posada en marxa de la recollida selectiva, la legionel•la i la flagrant provocació del nomenament de fill adoptiu a Trillo, es va bastir la trama. El desencadenant final, tots ho sabem, la privatització del servei d’aigües que va generar un espectacular moviment ciutadà: en un temps rècord es van aconseguir més de 10.000 signatures i la darrera gran manifestació que s’ha celebrat en aquesta ciutat.

La resta de la història ja és més ben coneguda. Si no es vol passar per un altre episodi semblant les altres formacions que se situen a l’espectre de l’esquerra o el centreesquerra n’haurien d’aprendre algunes lliçons i fer algun exercici autocrític. Per la part que a nosaltres ens correspon, potser vam pecar d’excés de confiança. Malgrat el procés impecable que ens va conduir al pacte amb el PSOE en juliol de 1999 (amb la celebració fins i tot d’una multitudinària assemblea oberta), vam arribar a creure seriosament que les condicions que garantien les exigències del pacte (stop a les privatitzacions i canvi vers un urbanisme ambientalment sostenible) eren suficients. Ja es va veure que no.

Sols l’assumpció de les conseqüències negatives que aquelles decisions han provocat per a la ciutadania d’Alcoi (desfeta urbanística i deteriorament notable dels serveis públics) pot conduir-nos cap a una altra etapa, clarament diferenciada de l’actual. Sols el rebuig exprés de les polítiques neoliberals que posen els interessos privats per damunt dels col•lectius pot assentar les bases d’una nova política i una nova manera de fer-la. Sols la recuperació de l’esperit de participació en la vida ciutadana que es va manifestar en aquell atrafegat estiu pot garantir que aquest canvi siga durador.