dijous, 24 de febrer de 2011

Perquè una esmena? Una reforma de l'Estatut tramposa i insuficient

La reforma de l'Estatut que ha plantejat el PP té com a finalitat fer creure a la població que el Consell es preocupa per resoldre el problema del finançament autonòmic valencià (i practicar, de pas, el victimisme contra Zapatero). El text que segueix ha servit de base per a explicar l'esmena a la totalitat que vam debatre ahir (dimecres, 23 de febrer) a Les Corts. Malgrat la seua longitud (demane disculpes de bestreta) crec que paga la pena difondre la nostra argumentació completa. Us en faig cinc cèntims per al que no tinga temps (o ganes) de llegir-se tot el totxo. L'esmena es recolza sobre tres bases clarament definides. La primera consisteix en una reflexió sobre la validesa del propi Estatut; açò és, com és possible que un text que se suposava que ratlla la perfecció haja de ser objecte ara d'una modificació, encara que siga sobre alguna cosa perifèrica al nucli de les disposicions que contenia? La segona es refereix a l'oportunitat de la pròpia reforma. Pel que fa a açò, també hem de qüestionar que, d'una banda, la reforma provoca un fals debat sobre el finançament autonòmic valencià i, d'una altra, el procediment és senzillament indesitjable o inapropiat. Finalment, i en tercer lloc, perquè la reforma que es planteja subratlla i accentua un dels principals dèficits de l'actual Estatut: la marginació política dels municipis.

Anem a pams.

L'actual Estatut va ser el primer d'una sèrie de reformes que han ampliat de forma substancial la primera escala de la descentralització política i administrativa de l'Estat espanyol. Convé que recordem el context en què va ser debatut i aprovat ja que, en gran manera, d'aquelles pols vénen els presents fangs. La segona meitat de la primera dècada del segle XXI ha suposat una reformulació del model autonòmic espanyol dins dels límits que marcava l'aparentment intocable Constitució del 78. Els anuncis de reformes dels estatuts de Catalunya i Andalusia van posar en marxa a la maquinària dels dos grans partits espanyols que van tractar d'idear contramesures per a contindre les ànsies descentralitzadores i/o les tendències sobiranistes que bufaven des de gregal i migjorn (mirant des de Madrid, és clar). Aquesta motivació va ser reconeguda de forma quasi explícita pels diputats del PP i el PSPV que van intervindre al debat.

Com fer-ho, es preguntarien a Gènova i a Ferraz i La Moncloa. La resposta va ser senzilla. Recolzant-se en el creixent regionalisme victimista que s'estenia entre la dreta valenciana, dirigida per la batuta del nostre inefable President, van pretendre accelerar la ineludible actualització del nostre Estatut perquè es convertira en referència. Trista referència, ja que es tractava d'establir un llistó de màxims que servira d'exemple i contenció per a la resta.

Ací convindria afegir alguns matisos que aclariran la nostra posició, tant enfront de la reforma de 2005 com a enfront de l'actual. Per a EUPV l'autogovern no és exclusivament una qüestió identitària. No es tracta només de recuperar i ampliar institucions i drets que ens corresponen en tant que nacionalitat històrica; això per suposat. Es tracta, també, d'una qüestió de qualitat democràtica. Apostem per la descentralització política i administrativa perquè suposa un avanç en l'autogestió de la societat, perquè acosta la presa de decisions i la gestió administrativa a la ciutadania, perquè, en definitiva, facilita la participació de les persones en els assumptes de la polis, de la cosa pública, de la res publica. I açò és, com a mínim, tan important com les raons històriques d'identitat col·lectiva.

El resultat d'aquella reforma va ser un text descafeïnat. Un Estatut que, si bé suposava alguns avanços pel que fa a drets i competències, no obstant això, es quedava molt curt en matèries com a simbologia, drets per als immigrants, regulació electoral, definició de competències, municipalisme, drets lingüístics o, particularment per ser el tema que ens ocupa, finançament. Vam assistir a una nova renúncia en matèria autonòmica per part del PSPV que, a més, va haver d'engolir-se alguns marrons descomunals com, per exemple, la qüestió dels transvasaments.

El fracàs ha sigut doble. D'una banda, perquè alguns d'estos temes criden reiteradament a les nostres portes (més que el carter de James M. Cain) sense que el present marc estatutari semble el més adequat. D'una altra, perquè, a més, va servir poc com a contenció per a la resta de les reformes estatutàries que, començant per Catalunya i Andalusia, han desbordat amplíssimament els estrets límits que se'ls va pretendre fixar amb el nostre Estatut.

I ara ens trobem que els mateixos que van impulsar aquella reforma ens plantegen tornar a reformar-la, reconeixent implícitament la seua estretor inicial. Implícitament, ja que el que es pretén explicitar en l'exposició de motius és un panegíric incongruent i contradictori amb el contingut real de l'addició que ara es pretén.

Si açò és així, què es pretén ara? Ho preguntem perquè el contingut real de la Disposició Addicional que es proposa, inspirada en els estatuts dels que tant s'ha malparlat i es continua malparlant, no suposa cap canvi transcendental. De fet, en la confusa exposició de motius (confusa perquè es cau en l'oxímoron de criticar els estatuts andalús i català per a justificar una reforma que s'inspira en ells) es reconeix explícitament que segons la Sentència del Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya (Fonament Jurídic 138 de la seua Sentència 31/2010, de 28 de juny), la disposició addicional que es pretén introduir, cite, “no vincula a les Corts Generals en l'exercici de les seues funcions d'examen, esmena i aprovació dels Pressupostos Generals de l'Estat, perquè els compromisos financers formalitzats en els estatuts d'autonomia no constitueixen un recurs que l'Estat haja de consignar obligatòriament en els Pressupostos Generals de cada exercici econòmic”.

Com a màxim obligarà a la negociació prèvia de les inversions territorials de l'Estat. No ens sembla una nimietat, però resulta insuficient. I no en el que afecta a aquestes inversions, respecte a les quals és difícil establir criteris objectius pel que fa al seu repartiment territorial. No ho és atès que el que es pretén fer creure a l'opinió pública és que amb esta disposició es resoldran els gravíssims problemes de finançament que pateix el País Valencià. Aquest és l'autèntic nus gordià de la qüestió.

És per això que qüestionem l'oportunitat. Ja que el que es pretén és continuar practicant el victimisme estèril enfront del govern central. L'actual model de finançament autonòmic és tremendament injust. Amb ell s'ha arribat a l'absurda situació que una comunitat autònoma el nivell de riquesa de la qual es troba per davall de la mitjana siga contribuent neta a les arques de l'estat central; açò és, que pague més del que rep. Per aquesta raó es tracta d'un model absolutament qüestionable. El que resulta, a més de qüestionable, patètic és que el govern d'aquesta comunitat autònoma haja fracassat tan estrepitosament en la negociació d'un model que la perjudicava tan greument. Estem parlant de la nostra comunitat, del País Valencià, i d'un govern endeutat que gasta els diners a dojo en assumptes i projectes inútils. Un govern ofegat pels escàndols de corrupció que es deriven d'aquesta manera de gestionar i del model social i econòmic que ha impulsat.

Enfront d'això ens proposen un nou exercici de prestidigitació. Un truc que pretén fer creure que es resoldran els problemes de liquiditat i que mantidran serveis públics essencials com la sanitat, l'educació, l'atenció social o la seguretat en un estat de precarietat que s'agreuja vertiginosament. Un exercici que, a més, es realitza pel pitjor (o quasi) dels procediments possibles: el tràmit d'urgència parlamentari a final d'una legislatura. Sense cap participació social. Sense haver-hi tractat d'establir un autèntic consens polític previ.

Dit açò, volem deixar clar, com es desprèn sense cap gènere de dubtes del contingut de la nostra esmena, que no ens oposem que s'introduïsca la Disposició Addicional. Com ja hem assenyalat no aporta res a la resolució del finançament i poc a la qüestió de les inversions territorials. Però la seua introducció no empitjora res del que hi ha i ofereix una ferramenta de negociació enfront de l'Estat. Una ferramenta que pot resultar útil.

Potser es podrien posar en dubte altres aspectes. Es poden apuntar un parell d'ells. Un és el criteri de repartiment. És el criteri poblacional el més adequat? Probablement caldria tindre en compte altres factors crucials en un tema com la inversió territorial: la litoralitat, per exemple, o la densitat de població (el primer en ordre directe, el segon en invers). No obstant això, atés que s'exclou de la Disposició el Fons de Compensació Interterritorial, la població pot ser el factor més fàcilment objectivable i el menys injust.

Un altre, prou més important, és el destí final dels fons; és a dir, quin tipus d'infraestructures es finançaran amb ells. Lògicament açò cau completament fora del marc legal que estem discutint i es regirà per criteris polítics. Si ho esmentem és perquè ens sembla significatiu testimoniar que, fins al moment, la immensa majoria de les inversions de l'estat s'han destinat a macroinfraestructures de dubtosíssima rendibilitat social i econòmica amb severs impactes ambientals. AVEs, autopistes i aeroports fantasmes s'han endut quantitats ingents de recursos que podrien haver sigut molt més útils en altres menesters. Sense apartar-nos de les competències estatals podem assenyalar, com a exemples destacats, el tren convencional (tant de passatgers com de mercaderies) o la xarxa de carreteres secundàries i la seguretat viària.

Finalment volem referir-nos a l'element central de la nostra proposta alternativa. Es tracta de la inclusió dels municipis en la comissió que ha de negociar les inversions. No comprenem perquè se'ls exclou. Millor, entenem que se'ls margine però no compartim en absolut esta decisió. Una decisió que reafirma i consagra una de les debilitats més importants de l'actual Estatut, la consideració dels municipis com a institucions subordinades i subalternes. No és cert que les infraestructures tenen un impacte evident sobre els territoris? No és cert que els habitants d'estos territoris haurien de poder influir sobre estes decisions i fer valdre els seus interessos? No és cert que, a pesar de les limitacions de l'actual sistema polític, són els ajuntaments qui més fidelment poden representar als ciutadans que poden veure's afectats (per a bé o per a mal) per la construcció d'infraestructures en els territoris en què habiten? A què deixar-los fora?

Amb tota probabilitat, la representació municipal insistiria menys en eixos grans macroprojectes que hem criticat abans i ajudaria a orientar la inversió en una altra direcció molt més útil per als interessos generals i menys agressiva amb el territori. Però potser serà per això pel que se'ls excloga.

Si s'aprova l'esmena que plantegem el text guanyarà doblement. Sense afectar la qüestió central que es planteja, corregirem en profunditat una exposició de motius que traspua, sense solta ni volta, victimisme i anticatalanisme en abundància. Si el que es pretén és millorar el text de l'estatut no hi ha cap dubte que això ajudaria considerablement a la seua aprovació definitiva en les Corts Generals. No s'hauria de subordinar una vegada més els interessos generals als interessos partidistes. A més, inclouríem als ajuntaments en un procés de presa de decisions essencial per als interessos de la ciutadania a què representen.

PP i PSOE han perdut ja l'ocasió d'aprovar l'esmena a la totalitat. No obstant això, encara els hi resta una segona opció aprovant les esmenes parcials que també hem presentat. Insistim en el fet que la nostra posició no és contrària a la reforma que es planteja, a pesar de les crítiques, raonades i raonables, que hem exposat. Creiem, sincerament, que la inclusió de l'administració local representa una millora substancial que no hauria de desestimar-se. La nostra posició definitiva dependrà del resultat del debat de les esmenes parcials.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada