dijous, 10 de març de 2011

Què ens cal? Més autopistes o un altre sistema de transport?

Aquest matí hem discutit a les Corts una proposta del PP en la que (què estrany!) es demanaven més diners a Madrid per a fer més autopistes. El text que segueix m'ha servit de base per a la meua intervenció.

Confesse que sent alleujament pel final de la legislatura. Ja he perdut el compte de les ocasions en que hem parlat d’aquesta qüestió. Sistemàticament el PP ha vingut ací a reclamar els dèficits d’inversions per part de l’Estat i a cantar les excel·lències de l’acció del Consell. Sistemàticament el PSOE ha denunciat els incompliments reiterats dels compromisos per part de la Generalitat i ha lloat el comportament del govern de Zapatero amb el País Valencià.

En els termes en que vostès situen el debat i si haguerem de fer de jutges en aquest interminable combat de boxa, ens costaria molt adjudicar la victòria per punts a cap dels dos contrincants. I això perquè malgrat les deficiències en la gestió del govern central, quan es tracta d’incomplir, de dir una cosa i fer la contrària, de prometre impúdicament, el Consell és com el Barça: arrasa, no deixa punt per a la comparació.

Però com que açò sembla més un matx de tennis, el que realment caldria és dir un NO ben fort i ben clar. Ja n’hi ha prou. Ja està bé! Ja hi he insistit tant que m’agafa fins i tot una mica de vergonya de dir el mateix una i altra vegada (una vergonya que es veu que vostès no senten). Algú de vostès creu sincerament que el problema d’infraestructures que patim és, a hores d’ara, una qüestió de diners? Si sols amb l’AVE s’han invertit 12.400 milions d’euros!

L’estat espanyol pateix molts problemes estructurals que no sols no s’han corregit sinó que, en termes relatius i en termes absoluts, s’han agreujat. En molts d’ells (jo diria que quasi en tots) el País Valencià no sols no és una excepció, sinó que representa el millor exemple. Un d’ells és el de la dependència energètica. Tenint en compte aquest gravíssim problema i atenent que, a més, el model energètic té data de caducitat i afectarà particularment al transport, és raonable la xarxa de transport que s’ha construït als darrers 25 anys? Supose que per a les corporacions petrolieres, les grans empreses constructores i les transnacionals productores de cotxes, la resposta serà afirmativa. Però, i per a la resta?

Perquè fa 20 o 30 anys ja erem conscients de l’enorme dependència energètica, ja havíem sofert un parell de crisis del petroli. I si això era, si no evident almenys raonablement previsible fa 3 dècades, que n’hem de dir ara?

Qualsevol persona d’intel·ligència mitjana i mínimament informada arribaria a la mateixa conclusió: cal canviar el model de transport. Des de la planificació urbanística per a minimitzar la mobilitat forçada fins l’aposta per modes alternatius de transport que (sorpresa!) requereixen infraestructures diferents. Probablement més infraestructures que les actuals ja que hauran de situar-se de forma més dispersa pel territori i requeriran una major quantitat d’actuacions. Però també amb una major incidència pel que fa a la generació de llocs de treball: més ocupació i més estable. I, en canvi, amb un impacte molt menor amb tota seguretat pel que fa a quatre aspectes essencials: el seu cost final, el seu cost de manteniment, el seu impacte ambiental directe i els seus requeriments energètics.

En compte de vindre ací a reclamar eixe canvi, PP i PSOE ens duen constantment propostes que persisteixen en el model caduc. Proposanr, per exemple, una llei de mobilitat que si no canvia molt serà qualsevol cosa tret de sostenible; o demanant més autopistes i més AVE. No vaig a repetir els dèficits en ferrocarril convencional que pateix aquest país, però a mi em cauria la cara als peus de vergonya si haguera de votar a favor d’una proposta com la que ens plantegen hui mentre són incapaços (uns i altres) de fer front als seus propis compromisos i ja saben de sobra a que em referisc. En el cas del PP, particularment, tenen una habilitat portentosa en distingir una puça en l’ull aliè, però demostren una discapacitat manifesta per veure un diplodocus davant mateixa dels seus nassos.

No vaig a allargar-me més per no fer-me reiteratiu en aquest ple interminable. Només concloure amb una apreciació. Sempre he defugit les actituds apocalíptiques però cada dia estic més convençut, i ho dic amb una enorme tristesa, que no ens trobem a la vora de l’abisme, ja ens hi hem precipitat. I vostès, inconscientment renuncien a agafar-se a res que frene la caiguda. Que jo sàpiga, encara no hem après a volar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada