dimarts, 26 de juliol de 2011

Explicació de vot sobre el Corredor Mediterrani

La setmana passada vam tindre un plenari a Les Corts en el que vam aprovar una resolució sobre el Corredor Mediterrani. La votació va ser unànim perquè l'acord era els suficientment vaga com per a donar cabuda a totes les posicions, fins i tot la nostra. Encara no havia dimitit Camps i el President de Les Corts em va bonegar per parlar del tema i sol·licitar-la. Veient el que ha passat al llarg de la setmana, sembla que es tracta d'un discurs antic.

INTERVENCIÓ PARLAMENTÀRIA

Acabem de votar per unanimitat una resolució que hauria de ser important per al futur del País Valencià. I ho hem fet en un moment especialment crític. No sols per la greu situació econòmica que patim i que, malauradament, no sembla que vaja a tindre solució a curt termini. Menys encara amb les polítiques que sols es preocupen de resoldre els problemes dels poderosos i no del conjunt de la població. A més, ens trobem immersos en una gravíssima crisi institucional. Tot indica que el president de la Generalitat acabarà admetent la comissió d’un delicte en l’exercici de les seues funcions. No és possible hui evitar aquesta qüestió. No és possible hui recordar des d’aquesta trona que el president Camps hauria de dimitir o, almenys, vindre ací a donar la cara davant dels representants democràtics de la ciutadania valenciana i donar explicacions.

No sembla massa coherent vindre ací a demanar comptes als demés, com estem fent en l’assumpte del corredor mediterrani, i no ser capaços de retre comptes un mateix. Però és evident, massa evident, que aquesta no és l’única incoherència que domina la pràctica política dels governs valencians i espanyols des de fa ja massa temps.

L’assumpte que hui discutim n’és un bon exemple. Tots els grups hem estat d’acord en exigir al govern espanyol i a la UE que no podem passar més temps sense aquesta infraestructura estratègica. El text aprovat dóna cabuda a les diferents visions que tenim al respecte. I no es tracta sols d’una qüestió de matisacions, el consens que suscita quina és la millor alternativa per al traçat del corredor ferroviari no pot ocultar que no compartim les alternatives que els altres grups defensen respecte a les dimensions de la pròpia infraestructura.

La nostra posició crítica se sustenta sobre premisses molt sòlides. La necessitat d’aquest corredor és inqüestionable, especialment en allò que toca al tràfic de mercaderies. I el que caldria preguntar-se és com és possible que s’haja iniciat la segona dècada del s. XXI sense disposar encara d’ell. La resposta a aquesta qüestió és clau, perquè d’ella es deriva, precisament, quin hauria d’estar el disseny del propi corredor per fer-lo útil i, particularment, viable.

Dues són les raons bàsiques. La primera és molt evident: el disseny radial que tenen les infraestructures de transport a Espanya des del segle XVIII. La segona és l’aposta per l’alta velocitat com alternativa per a superar els dèficits de la xarxa ferroviària. El model “tot AVE” ha suposat que l’enorme esforç d’inversió els ferrocarrils a Espanya no sols no ha millorat la xarxa sinó que ha accentuat els desequilibris existents i ha empitjorat notablement el servei.

Mentre l’AVE Madrid-València (amb totes les seues deficiències derivades del propi model i d’una planificació pèssima) ha costat més de 6.000 milions d’euros, l’Estat ha estat incapaç de desdoblar la via en el tram Vandellós-Tarragona, acabant amb aquest incomprensible coll de botella, o se segueix mantenint l’amenaça de tancament de línies essencials, entre la que em permet de recordar la Xàtiva-Alcoi, en la què hi ha compromisos pendents d’execució que es remunten quasi a la nit dels temps.

Per tant, sí al traçat del corredor mediterrani cap a Alacant, Múrcia i Almeria, però no a les alternatives que sols beneficien a les grans empreses constructores. Sí a una infraestructura sostenible i amb dimensions i alternatives adequades, però no a solucions faraòniques que supediten la seua construcció a l’alta velocitat.

Cal un canvi radical en la política de transport i en la ferroviària en particular. I aquest canvi és encara més urgent en l’actual època de crisi que ens hauria de conduir a una despesa més moderada i que hauria de tindre en compte els enormes costos ambientals del model vigent.

No som il·lusos, sabem que aquest canvi difícilment provindrà del bipartit que comparteix aquesta política irracional que sols beneficia a uns pocs. però mantenim intactes les esperances que la població sàpiga veure quines són les seues autèntiques prioritats i es mobilitze per a acabar amb la dictadura plutocràtica que ens domina.

El PP ha aconseguit posar damunt la taula una proposta assumible per tothom en aquesta qüestió. Tant de bo aquesta mostra de sentit comú perdurarà no sols per a corregir la política de transport, sinó també per a prendre les decisions adequades per a tornar a les institucions valencianes la dignitat que mai no haurien d’haver perdut. El senyor Camps sap molt bé quin és el camí per aconseguir-ho i tots vostès també.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada