Política, llenguatge i esquerra "guay"

No puc ocultar les meues simpaties per certes característiques del context que anima el projecte polític anomenat Equo. A més de la necessitat imperiosa d'integrar en la praxi política l'anomenada "qüestió ambiental" (permeteu-me que, per raons d'espai, ho simplifique així), comprenc el malestar i la desconfiança que provoquen en molta gent progressista o d'esquerres les organitzacions polítiques a l'ús. També és cert, però, que (partint del desconeixement concret de la seua proposta programàtica) la meua afinitat té un recorregut més aviat curt.

Aquesta reflexió vé provocada per la definició que acompanya el perfil de Twitter d'Equo. La reproduesc per a que es puga entendre la visió crítica que tot seguit tractaré d'exposar. Diu el següent: ProyectoEquo. Equo es un proyecto para la creación de un movimiento ecopolítico y social que defiende la ecología, la equidad y los derechos civiles [sic].

Ja sé que Twitter no és precisament un mitjà que permeta definicions complexes o matisos. Però, probablement per això mateix, tampoc és un lloc adient per a batejar conceptes. Ho dic per allò "d'ecopolític". Què collons (disculpeu l'exabrupte) vol dir això? És tan absurde com ho seria parlar d'un moviment "fasciopolítc" per definir una organització feixista. No us sembla?

El mateix es pot dir de la defensa de "l'ecologia". Aquest és un mal més estès, però no sé si per això resulta més disculpable. L'ecologia és una ciència. Defensar l'ecologia és anàleg a "defensar la biologia". En algun context això podria tindre sentit, però en aquest resulta del tot absurde. El que caldria defensar seria, en tot cas, el medi ambient. O, si el que es vol és parlar de l'ecologisme, promoure potser fóra un verb més precís.

El problema és que aquestes expressions desafortunades no semblen ser producte de la candidesa. Almenys la primera. Perquè? Doncs perque si empraren la fórmula correcta, "moviment polític i social", estarien reproduint l'expressió que defineix IU des del seu naixement. I és clar, això seria del tot improcedent. Si ja hi ha un moviment polític i social que defensa el medi ambient, l'equitat i els drets civils (i algunes coses més, val a dir), per a què en caldria un altre?

És imprescindible, és cert, canviar radicalment les formes de fer política. Esquerra Unida, de fet, va néixer amb aquesta aspiració com a sant i senya. I també és cert que una gran part d'aquesta aspiració s'ha anat esvaint poc a poc. Els enfrontaments interns i les dinàmiques fraccionals l'han erosionat greument. Tot i que s'ha iniciat un camí decidit de retorn als orígens, resta molt treball (la major part) per fer.

Seria desitjable que s'establiren marcs en els que hi pogueren convergir gents i organitzacions que comparteixen el rebuig a la dictadura neoliberal que patim. El procés de refundació d'Esquerra Unida també té aquest objectiu. Per a poder arribar a bon port des del punt de vista organitzatiu i ser capaços de construir una nova hegemonia ideològica i una nova majoria social que acabe amb la tirania del neoliberalisme posant les bases per a la transformació social, caldrà anar més enllà dels processos electorals i recolzar-se en un autèntic moviment democràtic i participatiu de la ciutadania en el seu conjunt.

No es pot arribar fins a aquest punt, evidentment, sense una gran dosi de generositat. Però, sobretot, el que cal és rigor en els plantejaments. Les distincions entre "moderns" i "antics", que són les categories sobre les que alguns pretenen construir una "nova" esquerra, són senzillament improcedents per imprecises i valoratives. Què és el que defineix la "modernitat" i que és allò que la fa bona respecte a "l'antigor"? Si en compte de discutir d'etiquetes i elements valoratius, ens preocuparem de definir programes i estratègies, segurament facilitaríem móltíssim la convergència de l'esquerra que molta gent exigeix i per la que alguns venim treballant des de fa dècades.

Comentaris

  1. Lluis, acabes de caure en la teua propia trampa, serà que la gent no veu EU com el que deuria ser i per això crea nous espais d'esperança ja que no la troba a on deuria estar? O és gratuita la sortida de gent d'EU, el distanciament dels intelectuals o la creació de IU Abierta,...?¿ Va per favor. Es més, com pot possar ja condicions Cayo Lara abans de sentarse a parlar amb qui vol fer eixe front d'Esquerres de que EU ha de liderar eixe pacte? Per què? Una falta de respecte als convidats a la taula. No crec que l'electorat de la resta d'Espanya ni el propi d'Extremadura puga entendre el vot d'"abstenció" davant del PP Extremeny, a mí em trau foc per la boca. Però el que queda clar, es que EU no és ja alternativa.

    ResponElimina
  2. Anem per parts. Per començar, no entres en el fons del que jo plantege a l'escrit (tornaré sobre això). Pel que dius a les dues primeres frases, t'he de dir que estic parcialment d'acord. És cert que hi ha problemes de comunicació i em sembla molt preocupant (per a IU i per a l'esquerra en general) la sortida de gent i el distanciament d'alguns intelectuals. Segur que hi ha coses que no hem fet bé i que continuem sense fer bé. Entre elles, incoherències com l'actitud a Extremadura que no sols ha fotut a molta gent de l'esquerra social sinó també a molts (jo diria que a la immensa majoria) dels que militem a EU. Davant aquestes coses cal anar més enllà del que es veu a simple vista. Els mitjans han magnificat el que resulta una excepció (molt grossa i injustificable, d'acord) i no resalten el que ha estat la norma. Perquè no es tracta amb la mateixa duresa el pacte pel qual el PSOE li ha donat a UPN (l'ex PP de Navarra) el govern. Hi ha una asimetria evident que paguem nosaltres especialment. Potser sigam especialment incòmodes per als poders establerts. I per això hauríem d'evitar errors com el d'Extremadura, per que a nosaltres ens ho fan pagar el doble.

    Pel que fa a les condicions de Cayo Lara a mi em semblen molt raonables. El que seria absurde és que qualsevol procés de convergència no tinguera com a suport bàsic la que encara és hui dia la principal força de l'esquerra des del punt de vista social i institucional. No em sembla cap falta de respecte. El que podria jutjar-se com a falta de respecte, en tot cas, seria el contrari. De tota manera, no crec que si continuem anant per aquesta via arribem a enlloc.

    I ací entra el que he tractat de posar en evidència al meu escrit. Què és el que hi ha que parlar? Entrarem algun dia en el fons de les qüestions (les polítiques econòmiques, els retalls de drets socials i laborals, la política d'infraestructures, la política exterior, el projecte d'Europa,...) o ens quedarem permanentment en una qüestió buida d'imatge, de veure qui és més "guay", més "modern"?

    Potser EU no siga "l'alternativa", però és molt evident que segueix sent "alternativa". Cal reconstruir l'esquerra, és cert, però si algú pensa que això es pot fer deixant de banda EU i el que representa no sols s'equivoca, li fa un favor grandíssim al sistema.

    ResponElimina
  3. El teu escrit em sembla molt correcte i equilibrat. Adient, a més a més. Gastem massa energies en criticar els nostres 'enemics' de l'esquerre i no ens adonem que la dreta està guanyant la partida, de bon tros. Tanmateix, la renovació de l'esquerre em sembla que ve més de fora de les estructures esquerpes i viciades dels partits o dels seus aparells i esquemes mentals 'partidistes'. Com coordinar o amerar tot això?

    ResponElimina
  4. És molt complicat. Em sembla que per a definir açò valdria l'expressió aquella de "ni contigo ni sin tí". Primer perquè les organitzacions ja existents tenen un cabdal polític i humà que no pot ser menystingut. I segon perquè les noves expressions organitzades que sorgeixen, o bé tendeixen a allunyar-se tant de la política (fugint inconscientment del partidisme, que no és el mateix) que poden resultar estèrils, o bé reprodueixen (sota altres aparences, de vegades) els mateixos esquemes viciats grupals de les anteriors. No sé, jo crec que en el fons és "humana conditio" i que no ho podem defugir. Però crec que sí que ho podem, com a mínim, controlar. Donant-li un gran protagonisme als moviments socials i respectant la seua independència funcional, d'una banda. I d'una altra, creant estructures polítiques en les que el centre siga la discussió sobre el què i el com, deixant en un segon pla la qüestió de qui. Lamentablement els "aparells" o els "esquemes mentals partidistes" els podem trobar a qualsevol estructura social organitzada (des d'un club d'esport fins un casal faller o una associació de veïns). Canvia el context i els objectius últims, però es repeteixen uns esquemes de funcionament sobre els que pesa el llast del personalisme. Serà aquesta l'autèntica gran revolució? La construcció d'un home nou (perdoneu-me l'expressió masclista presa dels pensadors del moviment obrer clàssic)? Això sols es pot canviar mitjançant la praxi i l'educació i els avanços seran sempre molt lents. La fórmula d'EU original va ser un pas decicidt en aquesta direcció i una experiència que, malgrat la seua distorsió posterior, s'ha de tenir present per al futur.

    ResponElimina
  5. Torna a agradar-me la teua resposta perquè és matisada, no dogmàtica, humana i, fins i tot, filosòfica. Els matisos i la humanitat és precisament el que trobe a faltar, i molt, en els missatges polítics habituals, gairebé sempre marcats per l'economia, l'oportunisme i la 'canya' al contrari -o al veí-.
    Jo vaig ser del PC ja fa més de treinta anys, quan en tenia 18, però sempre he pensat que el mateix PC seria un rèmora dins una possible EU renovadora. El 'capital' polític, com s'ha vist, és volàtil i els mèrits històrics, de vegades poden constituir un sobrepés inútil si no s'administra correctament.

    ResponElimina
  6. El PC és, evidentment, una part d'eixe tot que conforma l'esquerra. I hui és una part minoritària. El PC pot ser una rèmora o una font d'impuls. Al llarg de la seua història ha anat basculant entre els dos pols. Amb períodes de creixement exponencial basats en propostes concretes i generació d'experiències i dinàmiques unitàries; però també amb períodes de retrocés i tancament sobre ell mateix. No cal dir que m'identifique més amb el vessant "Dr. Jekyll". La meua militància en el PCPV prové del convenciment sobre la necessitat de l'existència d'un corrent de pensament marxista (no dogmàtic; actitud, de fet, contradictària amb el mètode de Marx) al si de l'esquerra. Un corrent que hauria d'aspirar a l'hegemonia per a poder bastir un moviment capaç de transformar la societat. Això no es pot materialitzar (és, de fet, excloent) des d'actituds sectàries i pràctiques "estalinistes" (per definir les cometes: que posen els objectius per davant dels mitjans). L'EU original va ser impulsada pel PC des de la generositat i l'exclusió d'aquestes actituds i aquestes pràctiques. I ho dic perque l'experiència m'ha demostrat que són actituds i pràctiques que no són patrimoni exclusiu dels comunistes antediluvians. Moltíssims devots de l'esquerra "moderna" s'han adherit amb fruïció a l'església del sectarisme i la pràctica organitzativa excloent. Això sí, creient que la finalitat (l'alliberament del llast "comunista") ho justificava abastament. Al remat es reprodueixen els mateixos errors que es pretenien combatre i s'aconsegueix l'allunyament de la gent d'esquerres de l'acció militant, fastiguejada per tant de conflicte intern. Hem de ser capaços de ajuntar-nos des dels socialdemòcrates autèntics (que tenen moltes de les claus de les propostes concretes per afrontar a curt termini la crisi econòmica) fins els ecologistes (que poden aportar els elements que ens permeten albirar un futur per a l'humanitat), passant pels comunistes (amb la seua capacitat per identificar els agents socials del canvi i organitzar-los), els anarquistes (amb la seua visió radicalment democràtica i alliberadora), les feministes i un llarg etcètera. No hi ha massa alternatives i vivim uns moments històrics en que aquesta convergència ja no és convenient, és imprescindible i urgent.

    PS.: Per cert és un plaer debatre amb tu. I disculpa si les meues respostes resulten una mica prolixes.

    ResponElimina
  7. Certament t’esplaies bastant, però també és cert que coincidim en moltes coses. Jo sempre m’he considerat una persona d’esquerres en un sentit ample. És clar que un és més ecologista, l’altre més marxista i l’altre més nacionalista però pretendre explicar-ho o prioritzar-ho tot des d’una sola perspectiva és això mateix: pretenciós. Ara mateix ens trobem en un moment interessant en que cal, urgentment, un diàleg sincer i obert entre gent com tu, la gent del 15 M i el gavell important de persones decebudes de tanta hipocresia i tanta prenedura de pèl. Si no s’obri un diàleg entre la ‘classe’ política i el 15 M vindrà la frustració, l’exasperació (en terminologia de Hessel) i la confirmació tardana i traumàtica d’allò que fa temps deia el Reinhard Kühln (feixisme i democràcia, dues formes de domini burgès); i la violència.
    Salut.
    Per cert, espere que l’experiment alcoià siga profitós i exitós. Sóc molt amic del Paco Blay i confie en que podreu conviure bé. Per una vegada, potser, podeu esdevenir capdavanters en el marc de les comarques centrals.

    ResponElimina
  8. Per concloure el fil del debat i no enrotllar-me més: coincidesc plenament amb el que assenyales. Aquest és el repte (díficil) que s'ha d'afrontar a curt termini. I pel que fa a l'experiment alcoià, de moment va bé malgrat les circumstàncies adverses. Esperem que els poders fàctics locals, la conjuntura econòmica-financera i els partidismes no ho espatllen.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Qualitat democràtica i vergonya aliena

La memòria obrera al País Valencià

Esquerra Unida reclama la dimissió “immediata” de Gil-Lázaro (Teatres de la Generalitat)