diumenge, 23 d’octubre de 2011

Cal aclarir la desastrosa gestió de la CAM

El text que teniu a continuació és la base de la intervenció al Ple de Les Corts Valencianes el dijous. Una intervenció amb la que vaig defensar la necessitat de crear una comissió d'investigació per a aclarir les claus de la gestió que ha dut a la CAM a la fallida, les responsabilitats individuals dels seus gestors i el paper de la supervisió del Banc d'Espanya i, especialment, de l'Institut Valencià de Finances (presidit pel Conseller d'Economia). Espere poder facilitar-vos en breu algun vídeo sobre el debat posterior, amb la meua rèplica a la impresentable defensa de Ricardo Costa del recolzament del PP a la nostra sol·licitud.

INTERVENCIÓ PARLAMENTÀRIA (20-10-2011)

El País Valencià sembla immers en una carrera per aconseguir rècords. Rècords negatius: ser el territori amb més atur de la UE, tindre el parlament amb més imputats, aconseguir el dèficit públic més alt, ser els pitjors en l’aplicació de la Llei de Dependència, ... podria continuar i fer-ho molt més llarg.

En aquesta cursa també ens situem en els llocs preferents pel que fa a la destrucció i corrupció del nostre teixit financer. La Caixa del Mediterrani, una institució els orígens de la qual poden remuntar-se a la fundació de la “Caja de Ahorros y Monte de Piedad” d’Alcoi el 1875 (la societat més antiga de totes aquelles que a través de fusions han anat subsumint-se en l’actual CAM), es troba en un procés sembla que irreversible de fallida i desaparició. En breu, el Banc d’Espanya que l’acaba de nacionalitzar la vendrà al millor postor.

Tot i ser societats privades, les caixes d’estalvi han estat institucions financeres singulars. Nascudes al segle XIX per fomentar l’estalvi de les famílies més pobres en una època en la què la Seguretat Social semblava una aspiració utòpica, han tingut una sèrie de característiques que fins dates molt recents les havien allunyat de la banca privada, guiada per l’exclusiu afany de lucre.

Obligades per llei a revertir una bona part dels seus beneficis en l’anomenada obra social, regides en gran mesura pels poders públics i fortament arrelades al territori, han complit històricament un paper decisiu contribuint, alhora, al benestar col·lectiu i al finançament d’empreses locals.

Aquestes característiques haurien d’haver servit per transformar-les en una banca pública, regida per criteris ètics i adreçada al desenvolupament local. La crisi financera global ha demostrat és que deixar la intermediació financera i el crèdit quasi exclusivament en mans de grans corporacions era un suïcidi. No és casual que a Europa i als Estats Units són els estats o territoris que mantenen institucions públiques de crèdit (com North Dakota o noruega) les que millor estan suportant els efectes de la crisi.

Ací, en canvi des del 1977, a través de successives reformes legals les caixes d’estalvi han anat progressivament desnaturalitzant-se. Han acabat esdevenint bancs privats, però amb directius imposats des dels poders públics, amb l’únic peatge de mantindre l’obra social. Les darreres reformes han completat aquesta deriva i, en breu, les caixes d’estalvi seran un record en l’imaginari col·lectiu.

Així, a Espanya les caixes han esdevingut instruments que s’han dedicat durant molt de temps ha alimentar financerament l’especulació urbanística i els despropòsits megalòmans d’algunes administracions públiques (la majoria, lamentablement). Les caixes valencianes no sols no s’han escapat a aquesta tendència sinó que n’han estat l’exponent més destacat dins l’estat espanyol amb escasses excepcions.

I la CAM ha estat capdavantera en aquest territori capdavanter en despropòsits. El procés desencadenat amb les reformes de 2010 que han obligat a la bancarització definitiva de les caixes, promovent les fusions, ha destapat el veritable estat d’aquesta caixa i ha proporcionat als mitjans de comunicació d’un material inesgotable d’històries de mala gestió, desmesura i actituds personals èticament rebutjables.

Les sospites de la mala situació de la CAM es van transformar en certeses en març, quan es va frustrar el sistema institucional de protecció que havia de promoure l’anomenat Banco Base per la fusió de la CAM amb altres tres caixes (Cajastur, Caja de Extremadura i Caja de Cantabria). El Consell assistia a la desterritorialització de les principals entitats de crèdit valencianes amb una actitud més pròxima a l’entusiasme que a la resignació (no en parlem ja d’oposició).

Malgrat la incertesa i la imprecisió de les xifres que arriben als mitjans, en aquells moments el forat en els comptes de la CAM es xifrava en prop de 5.000 (4.587) milions d’euros (la morositat més alta del sistema financer espanyol). Des d’aquell moment la situació s’ha precipitat: aportació de 2.800 milions d’euros pel FROB, primer, préstec per afrontar els problemes de liquidesa i nacionalització posterior.

Els problemes financers tenen uns orígens ben clars. Uns són de naturalesa “política”. Les inversions ruïnoses en Terra Mítica (en la què participa en un 25 %), el finançament de megaprojectes com la Ciutat de les Arts o la Ciutat de la Llum i la compra de deute de la Generalitat, en són de les més destacades. Els altres deriven d’una gestió comercial molt dolenta, especialment de la seua implicació en el sector immobiliari.

Mitjançant inversions directes, a través de societats com Hansa Urbana, la CAM ha participat en projectes sobre els que planegen enormes dubtes i no sols per la seua viabilitat econòmica (sols vull apuntar els projectes desenvolupats a Mèxic, amb un forat segons el Banc d’Espanya proper als 4.000 milions d’euros). Però a més, la CAM es va abocar des de primera hora en l’expansió especulativa immobiliària fins el punt de reconèixer obertament tindre un risc d’11.000 milions d’euros en societats promotores (que algunes fonts situen en 16.000 milions, el 30 % del total del crèdit). En total, la CAM ha estat implicada en 66 societats i 104 projectes vinculats a la rajola.

Darrerament, a més, ens hem assabentat de qüestions escandaloses vinculades als seus directius. En compte d’assumir responsabilitats per la seua gestió evidentment desastrosa, la cúpula directiva de la CAM s’ha dedicat a prestar diners en condicions privilegiades als consellers –fet prohibit per la Llei de Caixes valenciana- o s’ha volgut assegurar prejubilacions o indemnitzacions milionàries (sols 12’8 milions d’euros a través de l’ERO per a 5 directius). Hem sabut que hi ha directius imputats en la trama Brugal. En definitiva, clars indicis de corrupció en la gestió que haurien de ser clarificats.

Davant d’aquestes qüestions les Corts Valencianes no poden quedar-ne al marge. No sols per l’estreta vinculació amb la pròpia entitat i per a funció que hem d’exercir sobre la gestió de la pròpia generalitat. Es tracta, a més, de fer efectiu el compromís amb el conjunt de la societat valenciana que no pot tolerar que els seus representants polítics assistisquen impàvids a aquests espectacles immorals.

Esperem per tant que els grups d’aquestes Corts i, molt especialment, el grup majoritari, accepte com ja ha anunciat públicament la creació d’aquesta comissió. I esperem que ho faça de bona fe, amb la intenció real d’arribar fins al fons de la qüestió. En el nostre ànim no sols està la depuració de les responsabilitats personals d’ordre polític d’aquells que han actuat per ordre o delegació de les institucions valencianes. Volem que la comissió estudie a fons la pròpia gestió de la caixa. La CAM representa el fracàs d’un model de desenvolupament econòmic i el coneixement del seu paper en aquesta història ens hauria d’ajudar a corregir els errors i redreçar la política econòmica d’aquest país.

En les seues mans està.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada