Reflexions pre(post)electorals: cal que la suma sume

Amb més entrebancs del que seria desitjable, l'aposta de la Convocatòria Social llançada des d'IU va consolidant-se. Malgrat les dificultats d'ordre intern (una militància que malfia de pactes per males experiències recents) i d'ordre extern (col·lectius que menyspreen l'oferta per diverses raons), s'ha configurat alguna cosa que, encara que s'hi troba lluny, comença a assemblar-se a un front d'esquerres. La conjuntura ho exigeix. Ho exigeixen, urgentment, les retallades a sanitat, educació i dependència que estan practicant els governs autonòmics de dreta. Unes retallades que s'expliquen, evidentment, pel tarannà antisocial i privatitzador de PP i CiU. Però no solament per això. Cal recordar dues coses importants ara que, adreçats a la ciutadania d'esquerres, ressonen cants de sirena que van guanyant intensitat a mesura que ens apropem al 20-N.

La primera que l'afavoriment de l'ensenyament, la sanitat i els serveis socials privats no cau del cel. Hi ha una legislació ampla, recolzada (i en algun cas, fins i tot, impulsada) per governs del partit socialista, que ho permet. Una normativa que no ha estat retocada ni tan sols en el període més esquerrà del Zapatero de les aliances de civilitzacions (2000-2004). El PSOE ha gaudit de majories suficients (sol o en companyia) per canviar els concerts educatius i estendre la xarxa d'escoles públiques, abolir la legislació que permet "concessionar" serveis sanitaris públics o acabar amb els privilegis de l'església catòlica. Moderadament i lentament, si més no. Segur que ara no ho tindrien tan fàcil.

La segona és que els retalls que s'apliquen deriven de les condicions draconianes que ha imposat el Ministeri d'Hisenda. En compte d'anar a Europa amb una actitud bel·ligerant en defensa d'una eixida menys antisocial de la crisi, Zapatero s'ha plegat des del primer moment a les exigències de l'oligarquia financera que controla la política econòmica de l'UE. És Botín qui dicta la política fiscal i no els votants del PSOE. I eixa política, a més de vindre justificada per l'economia neoliberal (que té ben poc de ciència), és compartida pel PP i la dreta en general: menys impostos (als més rics, perquè sí que pugen IVA i taxes) i retalls de la despesa. Com també comparteixen una política d'infraestructures demencial i caríssima (AVE i aeroports de Guadalajara i Castelló, p.e.), la defensa de l'energia nuclear o la política de "defensa". L'impost de patrimoni (per a 2 anys) és pura propaganda electoral.

Baixades de sou als empleats públics, retalls a les pensions, reducció de les prestacions socials, atac frontal als drets dels treballadors,... Per això és tan important que allò que existeix a l'esquerra del PSOE comence a arribar a acords i a establir programes que oferesquen alternatives reals i factibles que superen l'actual situació. Per suposat en un sentit més just, solidari i sostenible, perquè una altra cosa significa no eixir de la crisi sinó instal·lar-s'hi.

Al País Valencià, la materialització visible d'aquesta Convocatòria és l'acord amb Els Verds. Si apliquem la matemàtica electoral (si la suma acaba sumant vots), els resultats poden millorar considerablement. Junts, EUPV i Els Verds van obtindre 176.098 vots el 22 de maig passat a les autonòmiques. Els 144.201 vots d'EU i els 31.897 d'Els Verds haurien suposat un 7'07 % i 6 diputats (un més que ara a costa del PSOE a la circumscripció de València) i ara serien la tercera força política (1.011 vots i un 0'03 % més que Compromís). Els mateixos resultats transpolats a unes generals no canviarien el mapa a Castelló (3 diputats per al PP i 2 per al PSOE) ni a València (9 PP, 5 PSOE, 1 Compromís, 1 EU), però sí que ho farien a Alacant on el repartiment que es derivaria del vot autonòmic (8 PP, 4 PSOE) s'alteraria amb un diputat d'EU-Els Verds a costa del PP (7-4-1).

És evident que aquesta aritmètica és molt equívoca. Ni les sumes sumen sempre (almenys no el suficient) ni es poden transpolar els resultats d'unes eleccions a unes altres. Però són indicatives del que pot passar.

Per a EU la Convocatòria Social no és una simple aposta conjuntural, però. Es tracta d'una autèntica crida a la participació ciutadana amb la intenció de promoure un canvi radical en la societat. És un procés de refundació organitzativa que pretén, al mateix temps, retornar als orígens (crear un moviment polític-social radicalment democràtic) i projectar-se cap al futur (bastint un programa realitzable i que camine cap a la superació del capitalisme, un sistema socialment injust i ambientalment insostenible). Aquestes són les primeres passes. Sumarà prou la suma per continuar el camí?