dijous, 16 de febrer de 2012

Autoritarisme, samarretes,... espectacle! El Circ de les Corts Valencianes

Ja ho haureu sentit o llegit (vist és una mica més difícil, ja sabeu perquè) a tots els mtjans de comunicació valencians. La sessió d'ahir pel matí a Les Corts va acabar com el ball de Torrent (o quasi, vaja). No us descriuré els fets. Podeu recórrer a les cròniques de diferents mitjans (punxant ací podeu llegir les de Levante, El País i Las Provincias). A totes elles podeu trobar referències a actituds i declaracions meues fetes en calent, a penes uns minuts després que passaren els esdeveniments en qüestió.

He d'insistir-hi, però. Les Corts Valencianes s'han convertit en un circ mediàtic. En alguna ocasió sembla un programa d'aquests de tele-brossa. I, curiosament, per les mateixes raons. Els participants busquen notorietat a través de paraules grosses, actituds, gestos o indumentària. Els realitzadors aconsegueixen que la cridòria i/o els "numerets" distraguen el personal. Els convençuts se senten satisfets per la fermesa (propera a l'histrionisme, val a dir) dels seus representants. Alguns curiosos s'apropen atrets per l'espectacle en sí. I els escèptics... se n'allunyen cada vegada més, fastiguejats per veure els diputats electes fent, premeteu-me la llicència, "l'indio". Són legió, i els seus rengles creixen exponencialment.

No crec que calga definir a qui em referesc amb participants i realitzadors. Però vull remarcar el paper del moderador. Ací també representa, com a la tele-brossa, la cara visible dels realitzadors, sota l'apariència d'una presidència "imparcial". En la pràctica és el braç executor que assegura el control ferri de l'esdevenir del programa, procurant que les incidències acaben inclinant-se sempre cap al mateix costat.

Els mitjans de comunicació acaben sent l'altaveu d'un espectacle que també els fastigueja. Sembla evident que no es pot defugir aquesta circumstància. Ho facen a posta o no, són, malauradament, el principal aliment de "l'entertainment". Però no se'ls pot acusar de res, al cap i a la fi ells no exigeixen aquestes actituds als actors. La responsabilitat de posar fi a aquesta situació recau exclusivament en els protagonistes.

I això em condueix a una última reflexió. Tots els que hi participen activament en el show obtenen algun rèdit. La pregunta del milió és, al capdavall, qui se'n beneficia més? Potser la resposta aprofite per acabar amb aquest espectacle tan poc edificant.

PD.: La millor crònica per al meu gust (que em disculpen la resta dels professionals, segur que peque de parcialitat) és la de Juan Enrique Tur a L'Informatiu. Us la recomane especialment

4 comentaris:

  1. Enhorabona Lluís. Fa falta més polítics com tu. Salut i República!
    Raül

    ResponElimina
  2. L'única esperança que tinc és que el que va passar ahir tinga conseqüències, com per exemple que el senyor Cotino s'ho pense un altra vegada a l'hora de fer d'"amo del cortijo". I això ho ha de fer aquella persona que va provocar que tota l'oposició abandonés la sala paralitzant la dinàmica parlamentària i fent que les votacions passaren sense pena ni glòria. Al meu parer, les provocacions han de dotar-se de contingut, han de tenir un per què i un futur, sinó no serveixen per absolutament res. Si la provocació no es converteix en reivindicació, pensaré que és només una falla més dintre de la gran falla que és l'activitat política valenciana.
    Molts ànims i moltes gràcies per la teua feina
    Reyes Abad

    ResponElimina
    Respostes
    1. Reyes, t'agraïsc molt el comentari perquè em sembla el més encertat que he pogut sentir o llegir aquests dies. Espere que el llegisca molta gent.

      Elimina