diumenge, 16 de setembre de 2012

Un atac de sinceritat

Article publicat ahir dissabte, 15 de setembre al periòdic CIUDAD

Crec que encara m’estic netejant les orelles. Ahir vaig sentir, a una tertúlia d’una ràdio, a un responsable del PP acusar al representant d’EUPV de “voler complir el programa electoral”. Quina barbaritat! “És possible que algú es presente a les eleccions amb la intenció de complir després amb el que va prometre?”, segur que va pensar. “Per això són un partit minoritari”, li passaria també pel cap..., i probablement no li faltava raó.
 
I així ens llueix el pèl. Jo sóc dels qui m’incomoda el sentiment antipolític que cada vegada està més estès. Estem a l’avantsala del feixisme. Però he de reconèixer, de la mateixa manera, que el sentiment està, malauradament, més que justificat. Només heu de pensar en l’exemple del que us parle.
 
Governar no és fàcil, gens fàcil. Tampoc no ho és aplicar al peu de la lletra un programa polític. Per moltes raons. Normalment qui està a l’oposició no té el mateix coneixement de la realitat i de les dificultats d’ordre econòmic i/o administratiu que el qui governa. Això genera distorsions a l’hora de posar en marxa determinades mesures que s’havien proposat. Així mateix, bé per que es constitueixen governs de coalició o bé per la mateixa diversitat social que genera resistències, resulta complex aplicar la totalitat d’un programa.
 
Reconèixer aquesta realitat és una cosa ben diferent a dos actituds que són la norma quan s’arriba al govern. La primera és la que acabe de comentar: la mentida burda. Proposar coses que ja se sap no sols que no es poden complir sinó que, a més, no es té cap intenció de complir-les. L’equivalent al que jurídicament es defineix com a prevaricació. El PP ha demostrat una destresa espectacular en aquest camp. No cal córrer molt: recordeu l’IVA.
 
La segona és més delicada: la mentida fina. Plegar-se a determinades pressions que contradiuen el programa i excusar-se amb raons “tècniques”. “Farem el que diuen els tècnics”, és una de les excuses més emprades a l’hora de trair una promesa electoral.
 
Que voleu que us diga. Els programes, els compromisos i els acords són per a complir-los. Qualsevol renúncia hauria d’estar molt justificada i s’haurien de crear els mecanismes per a que la ciutadania poguera demanar comptes als seus representants i poder destituir-los en cas d’incompliments. El camí del “dónde dije digo...” genera frustració i, a la llarga, ens condueix al totalitarisme. Alguns (almenys alguns) n’haurien de prendre nota.

2 comentaris:

  1. Em sembla una reflexió adient i mesurada. El problema és com fer perquè la classe política es renove. Llistes obertes? Integrar a gent del 15 M i els moviments socials? Cauran al capdavall en els mateixos defectes?

    ResponElimina
  2. Com a mínim llistes obertes per partits (capacitat d'ordenar la llista del partit a qui has decidit votar). A EUPV ho practiquem internament i té els seus costos però complica el control de l'aparell. A més, facilitat per a convocar referèndums i mecanismes per a revocar el manament dels polítics. Integrar gent del 15M i els moviments socials estaria molt bé, però és insuficient. El problema és el sistema no les persones.

    ResponElimina