El patrioterisme dels retalladors

Us convide a llegir aquest article que m'ha publicat hui Levante-EMV. Un advertiment, el títol del diari conté una errada: no és "patriotisme" sinó "patrioterisme" el que jo havia escrit.

Enmig de la galerna de la crisi econòmica tornen amb força (si és que se n’havien arribat a anar) els vents del nacionalisme. La recepta és vella: les classes dominants i els seus lacais governants empren les consignes identitàries en els moments difícils. La culpa sempre és d’algú altre, preferentment estranger. És fàcil fabricar enemics.

 

Cal reconèixer que Artur Mas ha estat hàbil i s’ha sabut posar al front d’un sentiment cada vegada més estès al Principat desviant l’atenció dels retalls que ell ha aplicat. És senzill pensar que la poda i privatització dels serveis públics catalans és culpa directa del govern de Rajoy. I el cas és que, en part, tenen raó. Però no per espanyolista sinó per neoliberal. Per aplicar a escala global les polítiques que ja estava assajant prèviament CiU al comandament del govern català.

 

Com sempre passa la resposta front al repte sobiranista català (un repte perfectament legitimitat en el dret d’autodeterminació dels pobles) ha estat una pujada més de to en el ja estrident nacionalisme espanyolista. La reacció catalana ha provocat una hiperreacció que també serveix de cortina de fum per tapar el debat sobre les causes i les conseqüències de la crisi i la política econòmica que, amb l’excusa de combatre-la, ens enfonsa més i més en ella. S’obre pas en l’imaginari col·lectiu d’una bona part de la societat que “el” problema són les autonomies.

 

Dues senzilles reflexions ens poden ajudar a entendre la falsedat d’aquest plantejament.

 

La primera és la més senzilla però també, curiosament, la més difícil d’assumir. Espanya és una realitat plurinacional. Les afirmacions d’Esperanza Aguirre que Espanya té 3.000 anys d’història són indemostrables i acientífiques. La millor manera de promoure la independència de Catalunya o Euskadi és encabotar-se en que el català o l’èuscar no són espanyols. Si es rebutja la meua cultura com a “no espanyola” perquè es vehicula en una llengua diferent a la del “Imperio” i que aquesta llengua ha de rebre tot el suport per a que siga una llengua d’ús normal al seu territori, ho sent però jo tampoc no em sentiré espanyol. I em sentiré culturalment oprimit, m’hi sent (en present d’indicatiu) de fet.

 

La segona tampoc no és tan complicada d’entendre. La despesa de les comunitats autònomes no és la causa del dèficit. Això deriva del subdesenvolupament fiscal de l’Estat espanyol (amb un sistema regressiu, que recapta molt poc perquè no cobra quasi impostos als rics i permet un frau fiscal espectacular) i de les opcions de despesa. És que el malbaratament és exclusiu de les administracions autònomiques? Mireu, sense anar més lluny, les inversions en l’AVE o les militars.

 

La descentralització administrativa i política, aplicant seriosament el principi de subsidiarietat (la competència l’ha de tindre l’administració més propera al ciutadà que oferisca el servei corresponent de forma eficient), és una garantia de democràcia. L’actitud antipolítica i recentralitzadora apunta en una direcció clara: la dictadura. I, per si no ho sabíeu, no hi ha sistema més injust, corrupte i malbaratador. La corrupció i el malbaratament només es combaten amb transparència i participació ciutadana, i això només és possible si s’acosten l’administració i els centres de presa de decisió a la ciutadania. Si tenim un problema és que encara estem molt lluny d’aquest model.