dimecres, 24 d’octubre de 2012

Els errors de Bonig i Dómine: torna-li la trompa al xic

Aquest article va ser publicat al diari Levante el passat 12 d'octubre. Com que només ha aparegut en paper no el puc enllaçar. Tan sols us vull advertir que es tracta d'un text del que no em puc atribuir l'autoria en exclusiva. De fet es tracta d'una versió abreujada d'un original del company José Soler, coordinador de l'àrea econòmica d'EUPV. Un darrer advertiment: el títol en la versió impresa va ser escapçat (concretament van eliminar el "torna-li la trompa al xic".

El País Valencià pateix la crisi més greu de la seua història recent. Això s’explica, sobretot, per l'especialització productiva de bona part del teixit empresarial en la construcció residencial i, en general, en un model especulatiu, on les expectatives d'enriquiment (privades fonamentalment, però també públiques) van ser la norma durant els tres lustres abans del seu esclat. Tot açò amanit amb una bona dosi de corrupció.

Semblava que el diagnòstic estava clar, consensuat en termes generals fins i tot. I que les respostes per a eixir de la crisi a llarg termini també. És a dir, canvi radical del model, mitjançant la reindustrialització i l’estímul d’activitats amb major valor afegit, mitjançant R+D+i (tant pública com a privada). Però sembla que els polítics valencians del PP no hagen llegit un periòdic des de l'inici de la crisi. No s’han adonat del fracàs del suposat “model Califòrnia” que venien a principis d'aquest segle i que ha acabat superant la perversitat del “model Florida”.

En destaquen dos, però, Isabel Bonig i Vicente Dómine, els màxims responsables de garantir el dret constitucional a l'habitatge (vilment conculcat cada dia a les famílies desnonades). S'han posat el “mono de treball”, i s'han convertit en agents comercials del major desastre econòmic, territorial i ambiental que el País Valencià ha conegut. Com l'estoc d'habitatges sense vendre és el principal problema per als bancs i els especuladors, pretenen vendre part del desastre “als estrangers de la UE”. Els que sembla que posaven en perill el nostre sistema de salut amb el “turisme sanitari”. I tot açò amb la participació directa dels màxims responsables de la classe empresarial valenciana, àvids per tornar a “l’època daurada”.

Això sí, sense cap argument rigorós. Ens diuen aquests (ir)responsables polítics que vendre l'estoc d'habitatges “és el mateix” que l'exportació de Ford o el valor afegit de tot el sector agrari. Que dinamitza l'economia regional, “ja que tot el sector immobiliari és autòcton”. I el finançament per a generar la bombolla immobiliària, era valencià?. Doncs no, captat a l’estranger, generant un deute exterior brutal que asfixia la nostra economia.

Bonig i Dómine afirmen que la compra massiva de l'estoc generarà un flux que dinamitzarà l'economia regional. Però amaguen que l’estoc està vinculat a un deute privat (tant d'empreses com de particulars) astronòmic, que algú haurà de saldar. Per tant, aquestes suposades “entrades de capital” no servirien més que per a amortitzar part del desastre financer causat (per a que aprofita si no el famós Banc Dolent). Ocurrències sense sentit, que l'única cosa que denoten és nostàlgia de la bombolla. I és que les síndromes d'abstinència sempre són difícilment superables.

Mentre el Consell viatja a Brussel·les a vendre fum (i del tòxic), l'asfíxia econòmica i social al País Valencià s'agreuja, tant la de la Generalitat (endeutament, corrupció, etc.) com la de la ciutadania (serveis públics jibaritzats, nivells d’atur insuportables, desnonaments, etc). Amb això no amaguen la manca absoluta d'iniciativa política per lluitar contra la crisi i els seus efectes nocius.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada