El Consell ha d'acabar amb la situació delirant que ha provocat sobre el nom de la llengua

No puc deixar passar l'ocasió de comentar el dictamen del Consell Jurídic Consultiu sobre el Diccionari Normatiu. Si vos fa peresa o aneu curts de temps i teniu interès, el millor resum que he trobat es troba a aquest article de El País. El dictamen (què és la reductio ad absurdum més grossa que recorde haver llegit en molt de temps) se centra, bàsicament, en un argument. No entra a valorar els aspectes filològics i sols aten a les qüestions jurídiques (per cert, si teniu temps, paga la pena llegir l'anàlisi demolidora que fa del ditxós dictamen i del propi CJC el jurista Andrés Boix). Què de quina manera es pot valorar jurídicament un diccionari i no filològicament? Doncs caldrà que li pregunteu directament a algun dels membres del CJC, jo no ho he pogut entendre. Asseguren que la definició del 'valencià' és 'extravagant' [sic]. A veure si sóc capaç d'explicar-ho. Segons l'Estatut (Art 6.1) "la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià". En tant que llengua 'pròpia' no pot ser definida com a una llengua que es parla també fora dels límits de la 'Comunitat Valenciana' sense caure en un error jurídic que no s'acomoda a la literalitat de l'Estatut. Curiosament defineixen el qualificatiu de "pròpia" recorrent a la primera de les accepcions del mateix diccionari, que assenyala que significa "que pertany especialment a una persona o cosa" ('especialment' que no 'exclusivament'; encara que, tant fa, perquè aquesta definició sí que té valor jurídic i la de 'valencià' no?). A partir d'ací, com que es tracta d'un diccionari 'normatiu', entenen que (tot i reconèixer que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua és la institució estatutària que té la competència de tot allò relacionat amb la definició i normativització del 'valencià') resultaria convenient modificar la definició per 'acomodar-la' jurídicament a l'Estatut. Tot això amanit amb argumentacions delirants, comparacions inadequades i exemples selectius. No entren a discutir la definició de 'català', supose que perquè no els hi afecta jurídicament. Però si modifiquen una, haurien de modificar també l'altra, ja que són complementàries, com un espill. En definitiva, com assenyala Andrés Boix, el dictamen té més interès psiquiàtric que jurídic. Com, per altra banda, el secessionisme lingüístic, que se sol defensar en castellà perquè (per escrit, almenys) o ho fan emprant les Normes de Castelló (acceptant implícitament la unitat de la llengua) o cadascú escriu com millor li sembla procurant que recorde el menys possible al 'català' (tal com l'entenen cadascun d'ells, és clar). I una nota final de color: és l'únic dictamen del CJC que recorde haver llegit en valencià, ho podeu comprovar a la seua pàgina web. Perquè serà?

NOTA DE PREMSA

El grup parlamentari d’esquerres sol·licita a Català que comparega en el plenari de Les Corts

El portaveu adjunt d’EUPV en Les Corts, Lluís Torró, qualifica de “inassumibles els arguments emprats ahir per la consellera Català per a defensar allò indefensable: les pressions que està exercint el Consell sobre el Consell Jurídic Consultiu i sobre l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Exigim que el Consell frene d’immediat aquesta croada encetada contra la ciència, i a aquestes altures ja, el sentit comú”. Esquerra Unida demana a la consellera que comparega en el plenari de Les Corts, “per donar explicacions de les accions de pressió i ingerència política executades en els últims dies pel Consell”.

Torró acusa a Català i al Consell de “burlar-se de la intel·ligència dels ciutadans, i ahir dels propis periodistes que estaven a la roda de premsa posterior a la reunió del Consell, els quals hagueren de preguntar-li una mil vegades sobre la definició del valencià que pretén modificar aquest govern, sense obtenir més resposta que un mantra referit a motius exclusivament jurídics”.

El parlamentari d’esquerres lamenta la “injustificable ingerència política del Consell en l’AVL i en el CJC. El PP ha tornat a posar en titulars la qüestió lingüística de manera molt conscient, portant-nos a la delirant situació de qüestionar la ciència, i actuant com si foren un tribunal inquisitorial del segle XV”.