Sobre les eleccions, la Unitat Popular i la confluència al País Valencià. Algunes reflexions

Les eleccions municipals i autonòmiques han configurat un nou mapa polític a tot l'estat espanyol. Un mapa caracteritzat per l'auge de les noves formacions polítiques i, particularment, l'èxit rotund de les candidatures d'unitat popular configurades des de l'esquerra. La lectura dels resultats sembla evident: difícilment cap dels actors polítics organitzats a l'esquerra del PSOE sembla poder acumular suficient força per aspirar a guanyar les eleccions. És cert que el bipartidisme, tal com l'havíem entès fins fa no res, ha passat a millor vida. El problema és si el règim que s'hi sostenia en ell serà capaç de perviure en la nova situació. La irrupció de C's en l'escena sembla ser la clau de l'operació: la frontissa perfecta per apuntalar el sistema, ara recolzant el PP, ara recolzant al PSOE, segons convinga. Un maquillatge equivalent a l'abdicació de Juan Carlos a les institucions representatives.

Si mirem del costat dels pretesos agents del canvi de règim els resultats individuals obtinguts han oscil·lat (tret d'alguna excepció) entre el fracàs i la no culminació de les expectatives prèvies. En el primer cas podem situar IU. Des de l'epicentre del desastre que ha estat Madrid, es pot assenyalar que han hagut uns dolentíssims resultats autonòmics i uns desiguals resultats municipals. En termes generals es pot dir que (també amb algunes excepcions que no fan sinó confirmar la regla) la confrontació per l'espai electoral amb Podemos ha estat molt dolenta per a IU. On no s'ha confrontat, en canvi, els resultats han estat entre bons i molt bons, i on, a més, s'ha col·laborat en espais unitaris més amples els resultats han estat excel·lents. I el mateix es pot dir de Podemos. També amb alguna excepció, no ha cobert ni de lluny les seues expectatives. En el millor dels casos ha substituït el paper d'IU, fins i tot en el sentit de facilitar governs del PSOE. Amb un 14 %, és dificil somniar amb l'assalt als cels; si més no, a curt termini. Fins i tot la principal excepció a aquesta regla, Compromís, s'ha quedat a molta distància del que caldria per poder, en solitari, capgirar la situació radicalment.

La dura realitat s'ha imposat a IU: el resultat ha debilitat la resistència dels qui dubtaven sobre la confluència i s'ha consolidat definitivament la tendència pro Unitat Popular. No cal oblidar, però, dues coses importants. Primer, IU havia aprovat formalment l'impuls de les candidatures unitàries i populars. Segon, malgrat moltíssimes resistències (particularment a la podrida realitat d'IU-CM, però no exclusivament), IU ha estat l'agent polític que ha impulsat aquestes candidatures de forma més decidida i amb major abast territorial. No sembla que es puga dir el mateix de Podemos que ha actuat front a aquests experiments de forma circumspecta, fent primar la seua consigna de no presentar-se a les municipals.

El que resulta evident és la necessitat política, més enllà de qualsevol dubte, de fer front a la cruïlla històrica que estem vivint amb decisió i de forma cohesionada. No m'estendré en l'anàlisi de la conjuntura i la necessitat de conformar un bloc front al règim. Em remet a un recent article d'Alberto Garzón a Zona Crítica. Ens hi juguem el futur a una carta; no sabem si hi haurà possibilitats de jugar més mans.

Cal, per tant, posar-se en marxa, de forma urgent. Des d'IU cal anar definint quins han de ser els perfils de la proposta, fins on estem disposats a arribar. Cal anar definint com s'ha de posar en marxa el procés i a quins agents ens hem d'adreçar. El problema és que fins ara ens movem en el terreny de les vaguetats i, a més, encara que insistim en què el camí s'ha d'encetar des de les bases, fins ara no s'ha proposat com fem això. Cal abocar-se a treballar des de propostes com la d'Ahora en Común i fer-ho sense condicionants previs, apostant per primàries obertes en les que sols s'ha de demanar garanties de pluralitat en el mètode d'elecció. Tan sols es planteja un greu problema: el contingut programàtic. O, per ser més precís, el procediment per a determinar el programa. Com s'elabora un programa amb tan poc temps i tractant que siga el la proposta qui precedisca la tria de representants i no a la inversa?

Al País Valencià cal, a més, donar-li un perfil propi. Una candidatura unitària que guanyara clarament les eleccions generals al nostre país no sols tindria efectes positius de cara a resoldre els greus problemes de finançament que patim, també influiria decisivament al treball del govern valencià. Cada segon que transcorre és un temps preciós perdut,,, qui s'anima a donar el primer pas?

Comentaris

  1. Me da mucha pena que EUPV no haya obtenido represantacion en les Corts Valencianes

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Qualitat democràtica i vergonya aliena

La memòria obrera al País Valencià

Esquerra Unida reclama la dimissió “immediata” de Gil-Lázaro (Teatres de la Generalitat)