Perdent la perspectiva? Una reflexió sobre conjuntura política, eleccions i intencions des del País Valencià

Ja fa algun temps (massa, potser) que no escric res a aquesta pàgina. Hi ha una raó important. La meua reincorporació a la Universitat està exigint temps en la posada al dia d'algun temari (no massa), la preparació d'algun altre de nou (molt), la revisió de papers per a la sol·licitud de trams d'investigació (vaig fent-ho a estones) i el seguiment de les classes (mentre escric açò tinc pendent acabar de corregir un control de lectura d'un dels grups). Tot i això, enfront del que em deien alguns companys sobre el que ha canviat la Universitat en 8 anys, he de dir que no és per a tant. Això sí, continuem amb la infantilització dels estudiants. Si abans ja estaven obsessionats per les qualificacions, ara, amb assignatures en les que ixen a examen setmanal (no exagere) la cosa és de bojos. Els canvis que s'han colat a l'ensenyament superior amb l'excusa del procés de Bolonya no s'esgoten amb la mercantilització dels estudis, la perversió dels màsters (com el 3+2 que volen introduir ara) o els retalls. Amb l'excusa de la necessària introducció de la preocupació per la pedagogia (una cosa inexistent fa trenta anys), acabem tractant els estudiants com a xiquets de bava...

Però açò no va de la Universitat. El que segueix és l'avanç d'una reflexió que ja fa temps que tenia pensat escriure i a la que potser no acabe donant-li forma definitiva fins el mes de gener, quan s'aturen les classes per al període d'examens i abans de ficar-me de ple en la redacció d'uns quants articles que tinc pendents des de fa quasi huit anys (el currículum, l'obsessió dels professionals de la Universitat, i sense el que, per als més afortunats de nosaltres, no hi ha possibilitats de combatre la congelació salarial a la que han sotmès els funcionaris des de fa un parell de dècades). Si la faig és per algunes coses que he llegit hui i que m'han mogut a la reflexió.

PERDENT LA PERSPECTIVA?

Els qui em coneixeu ja sabeu de la meua ferma convicció en favor d'allò que podem anomenar genèricament, per entendre'ns, 'confluència'; ço és, la col·laboració electoral i orgànica de persones i organitzacions d'esquerra que, des de posicions ideològiques diferents (no divergents), es posen d'acord en programes realitzables i estratègies per a realitzar-los. Una col·laboració que, en tots els casos, ha de tindre com a objectiu millorar la vida de la gent, a curt termini, i garantir-la, a llarg termini. Precisem en allò de la millora. No de tota la gent, lògicament, a alguns no els cal millorar, cal que renuncien a canviar de cotxe (de luxe) cada dos anys i a acumular diners i patrimoni sense límit. Es tracta d'aquells que realment ho necessiten i que són, fonamentalment, les persones treballadores, les que viuen (o han viscut i ara no poden) del seu esforç treballant, la immensa majoria per a algú altre a canvi d'un salari.

La crisi ha alterat el contingut ideològic de la campana de Gauss en la que els politicòlegs (la majoria d'ells, almenys) assenyalen que se situa la gent. El 'centre' s'ha desplaçat clarament cap a l'esquerra i moltes coses que fa a penes deu anys es veien com a radicals i/o utòpiques (nacionalitzar grans empreses energètiques, per posar sols un exemple) ara es veuen com a objectius desitjables per a cada vegada més persones. És (o era, almenys, fins fa poc) el moment de forçar un gran trencament que empente l'acció política en la direcció d'un gran canvi social. Un canvi que ha de ser, per força, si és que volem que siga realment útil i durador, radicalment democràtic: avançar en l'empoderament popular.

En molt poques paraules, aquests haurien de ser els objectius bàsics de la transformació: canviar la política (en favor de la gent més desafavorida, la classe treballadora, els aturats i aturades, les persones dependents, les dones, les persones ancianes..., tot preservant el medi en el sentit de preservar l'espècie humana) canviant les formes de fer-la: més democràcia política, econòmica i 'territorial' (crec que em faig entendre).

En aquest camí em fa la impressió que alguns ja s'han perdut. Des de la necessària reacció contra la burocratització i l'esclerosi organitzativa, d'una banda, i una errada estratègia comunicativa (parlar per als convençuts), d'una altra, s'ha anat derivant cap al més burd electoralisme. S'ha comés el clàssic error d'acabar confonent els instruments amb els objectius. S'ha desvirtuat la mobilització popular, anul·lant-la i sotmetent-la al designi il·luminat de l'avantguarda minoritària. El sistema, expulsat inicialment, torna silenciosament per la porta del darrere. Els media els han enlluernat i les condicions de l'assalt als cels (un assalt d'un èxit cada vegada més dubtós) és la renúncia al canvi en la terra.

Les experiències d'unitat popular (per als propòsits d'aquest text llegiu-ho en minúscules en tots els sentits) ens han mostrat una via. És una senda que no està exempta de perills i contradiccions, però, pel moment almenys, no està pavimentada amb renúncies. El pitjor: la por i la precipitació. La por amb la que molts agents organitzats hi han participat, i la precipitació amb que la por ha acabat forçant eixa participació.

Al País Valencià, les forces del canvi, l'han espentat des de la critica radical contra la corrupció del règim del PP. Ni abans de les eleccions autonòmiques, ni a les eleccions municipals (fora de casos puntuals, i encara aquests amb serioses mancances), ni ara de cara a les eleccions generals, hem (i aquesta primera persona del plural és molt ampla i molt inclusiva) sabut o hem volgut plantejar dues coses imprescindibles. A saber, (1) un projecte alternatiu de país (un esbós, almenys, del projecte) construït realment des de baix; i, (2) un instrument de participació que féra possible eixa construcció.

Com algunes persones plantegen, efectivament, les coses haurien de començar a canviar a partir de gener. Però no ho és gens, de fàcil. I no ho és, primer, perquè ja arribem amb dos anys de retard (i insistisc, sent aplicable aquesta cronologia al conjunt de l'estat, estic referint-me al País Valencià i a pràcticament tots els actors individuals i a totes les forces polítiques sense excepció). I, segon, perquè aquest curt però intens procés que estem vivint està deixant massa ofenses (reals o impostades) i massa ferides (fingides o infligides) a tot arreu.

Faríem mal, doncs, de tornar a caure en les precipitacions. No hi ha eleccions a l'horitzó immediat després del 20-D, Calma, doncs. Ni caldrà adormir-se (si hi ha guanyadors, reals o imaginats) ni abocar-s'hi com si no hi hagués demà (si hi ha realment perdedors). Tampoc no caldrà prendre's el procés com una revenja contra les agressions o les ofenses que cadascú entenga que ha rebut (parle dels grans col·lectius, però també dels més petits dins d'aquells i de les persones que hi participen individualment).

I, sobretot, caldrà posar per davant de tot què i com. Caldrà determinar una estratègia generosa i inclusiva. Caldrà començar a dibuixar les claus d'una nova ciutadania d'un nou País Valencià. A dissenyar un projecte de la classe treballadora i de les classes populars en general, que identifique adequadament els problemes i que cerque les solucions col·lectivament. En aquest camí serà absolutament imprescindible (excuseu el pleonasme) construir un nou instrument polític. No sobre les cendres dels que hi han ara, sinó, probablement, emprant-los (els que hi vullguen concórrer, almenys) com a fonaments. No crec que calga demolir, em sembla que pot ser suficient amb un sanejament profund de les seues estructures. L'única condició serà que la gent que hi participe ho faça amb plena capacitat de decisió (de forma radicalment democràtica i participativa, doncs), i que els dirigents (els que hi són ara, els que conduesquen el procés i els que acaben eixint d'ell) actuen amb un gran sentit de la responsabilitat i amb una generositat extrema.

Per favor, no pergam la perspectiva...

Comentaris

  1. Certament caldria no perdre la perspectiva. Tanmateix, les urgències de la lluita electoral i estrictament política sovint monopolitzen les forces i col·lapsen la comprensió o l'atenció del que hi ha més enllà i més ençà. Jo treballe prop dels polítics valencians (els d'abans i els d'ara) i em senc tant poc tingut en compte (com a representant d'un col·lectiu professional) abans com ara.

    ResponElimina
  2. No m'estranya gens. La política té moltes misèries i una d'elles és les urgències partidistes. Sembla mentida, en el vostre cas, què és un d'aquells camps precisament en els que molts pocs diners poden donar per a molt. I també se li pot treure profit 'propagandístic' si es fa amb intel·ligència. Una pena...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Qualitat democràtica i vergonya aliena

La memòria obrera al País Valencià

Esquerra Unida reclama la dimissió “immediata” de Gil-Lázaro (Teatres de la Generalitat)