Quin fàstic!

S'ha consumat per fi el colp d'estat dins el PSOE que garantirà un govern del PP de Rajoy durant uns quants anys més (encara que resulte improbable que esgote la legislatura). Ha estat peripatètic veure els dirigents socialistes que van defenestrar Sánchez argumentar com i perquè anaven a garantir el govern corrupte de Rajoy. I ho ha estat més encara en el context del judici de la Gürtel, mentre El Bigotes expressava amb una tranquil·litat i una pocavergonya que feien feredat com entrava i eixia de Génova i com donava regals a canvi de comissions. L'estabilitat del país, segons Susana Díaz i la resta de participants d'aquesta versió xusquera i castissa de les idus de març, és deixar el govern en mans d'una organització presumptament criminal que s'ha nodrit de donacions d'empresaris (generalment complaents) a canvi de contractes públics.

I no, no entre en consideracions sobre la seua política. Malauradament, per molt que als dirigents del PSOE (els que manen hui i els que manaven fins despús-ahir) se'ls omple la boca parlant de l'esquerra i la socialdemocràcia, el cert és que el cor de les polítiques que apliquen (economia, política fiscal, relacions laborals, infraestructures, gestió de serveis públics, defensa, política exterior,...) és, en el millor dels casos, una versió light del neoliberalisme rampant que governa el món. Un neoliberalisme que per aquestes contrades representa millor que ningú el partit d'Aznar, Rajoy, Montoro, Cospedal i companyia.

Clar que millor no tindre que passar el tràngol d'unes terceres eleccions. Algú ho dubta? El problema és, primer, l'alternativa i, segon, com i perquè ens hem vist abocats a aquest dilema de triar entre ensurt i defunció. Perquè l'alternativa és el govern de la corrupció neoliberal en la seua versió més impresentable. I com que d'això ja no podem fugir, potser caldrà pensar una miqueta en com hem arribat fins ací.

No vull anar molt més lluny, quedem-nos en el panorama que es va generar el desembre després de les eleccions. Aleshores, Sánchez,que es va escapar pels pèls de patir el tan temut sorpasso per part de Podemos i els seus aliats, es va dedicar, com diem per ací, a fer l'òliba (traducció literal al castellá: hacer la lechuza). En compte de seure amb la gent d'Iglesias i Errejón, d'En Comú Podem, d'En Marea, d'És el Moment i d'IU i veure les possibilitats d'arribar a un acord programàtic de govern per desallotjar el PP, va preferir fer-ho amb Albert Rivera (ho sent, però no puc amb ell, i no és sols pel seu espanyolisme tirant a joseantoniano). És cert que Podemos li ho va posar fàcil al principi (el dia que, a més de rebaixar el to populista, abandonen el tacticisme, les possibilitats de forjar una confluència popular amb un programa alternatiu i amb autèntiques perspectives d'assolir una sòlida majoria estaran al girar la cantonada). Però no és menys cert que un dirigent d'una mínima alçada política hauria superat les boutades inicials i hauria facilitat l'entesa. Que ningú no s'equivoque: en gener els números (al parlament) donaven. I sense necessitat de negociar amb els independentistes, tan sols posant-los davant la tesitura d'haver de permetre amb la seua negativa un govern del PP. Què paradoxal! No s'avenen a parlar de res amb els que volen trencar Espanya però facilitaran el govern als qui, a més de practicar obertament el lladrocini contra els espanyols, s'han de dedicat a expulsar els catalans practicant un nacionalisme excloent i barroer.

Què on vull anar a parar? Doncs a que, des del meu punt de vista, és tan responsable Pedro Sánchez com Susana Díaz (per personalitzar les dues postures) del que ha passat. El segon round electoral va reforçar el PP i va empitjorar la posició relativa del PSOE. Sánchez ha actuat més pensant en clau interna que en clau de l'interès col·lectiu. Va fer la maniobra amb C's per acontentar als qui dins del PSOE defensen més els interessos de Sacyr Vallehermoso, el BBVA o Prisa que els dels seus propis votants. Tractava de consolidar el seu lideratge i el dels sectors que el recolzaven. Des de juny cap ací tot ha estat fum de canyot.

No sóc cap oracle, però serà ben difícil que el PSOE es recupere d'aquesta. És, sense dubte, una organització resilient, però el mal que s'ha fet entre els seus adeptes és molt gros i la pèrdua d'influència política i social ve de lluny. La seua crisi és la crisi de la cara amable del règim del 78 (supose que ja no hi haurà ningú que en dubte). El repte és organitzar una resposta ferma i unitària al carrer davant el que se'ns ve damunt (han tingut deu mesos per esmolar les tissores) i que eixa resposta es materialitze en una alternativa política capaç de sumar esforços i de guanyar les institucions per transformar radicalment la societat. No ens queda altra...

Comentaris

  1. Creo que es un simple "realineamiento" del mapa político ante un escenario multipartidista, en el cual -como se ha visto en Ayuntamientos y CC.AA- el PSOE se ve obligado a "gestionar" con su "izquierda". Para evitarlo, y que los partidos sistémicos del "turnismo" que comparten la esencia del Régimen del 78 (capitalismo, modelo de Estado, y cesión de Soberanía a "más altas instancias") puedan colaborar en su preservación. Ahora necesitaran hacer cambios importantes en esa Constitución que tanto aman para preservarla, y para empezar la Ley Electoral que tan bien les ha servido durante cuarenta años casi, PERO en sensu contrario a aquel por el que veníamos clamando. Ahora ya no les basta con un Sistema Mayoritario, también tiene que ser "de doble vuelta" (de tuerca)como los de países de Orden y sensatos de la UE, que pueden garantizar Gobiernos coherentes y Estables formados por la minoría mayoritaria. Tendremos lo que quería Rajoy, el Alcalde será el más votado (aunque solo tenga el 20% de los votos emitidos por el 50% de electores que ejercen) y, sobre todo, lo seran en el Gobierno del Estado, donde aún se hace algo más que gestionar. Eso, o dejarnos la suela de los zapatos pateando las calles.

    ResponElimina
  2. No puc estar més d'acord, Antonio. Malauradament venim d'una època negra i anem cap a una altra més negra encara...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Qualitat democràtica i vergonya aliena

La memòria obrera al País Valencià

Esquerra Unida reclama la dimissió “immediata” de Gil-Lázaro (Teatres de la Generalitat)