Pluges, enderrocs i patrimoni. Alcoi, ¿de fil de vint?

El darrer episodi meteorològic de vent, pluja i neu ha tornat a posar de manifest l'extrema precarietat del patrimoni arquitectònic del centre històric d'Alcoi. Als continus esfondraments d'edificis que pateix el centre de la ciutat a penes apreta una miqueta la pluja, s'ha afegit la tragèdia de la mort d'una dona, atrapada entre els enderrocs. Vaja per davant i per damunt de tot el meu sentit condol a la família.

Malauradament, ha hagut de produir-se una desgràcia humana per a que alcoianes i alcoians hagen cobrat sobtadament consciència que estan perdent el seu centre, que es tan com dir que estan perdent la seua memòria. Fa uns quants mesos, la desafortunada (deixem-ho així) campanya publicitària de la barraqueta a la Bandeja, amb la seua particular dosi de Big Brother, ja va provocar una xicotet terratrèmol mediàtic a la ciutat. Per primera vegada en molt de temps, els romàntics defensors del Centre (que sempre n'hi ha hagut i sempre han o hem remugat amb més o menys força i fortuna) van aconseguir sacsejar alguna consciència i posar a la defensiva al govern municipal artífex d'aquella mala broma, com algú va titllar la iniciativa. Les festes de Nadal es van emportar les cendres d'aquella foguera però la meteorologia ens ha tornat a la primera plana els problemes del casc històric, una mort mediant.

Com ens recordava Diego Fernández en un recent article, el Casc Històric de la nostra ciutat és Bé d'Interès Cultural des de 1982. El cert és que aquesta declaració ha aprofitat de ben poc. El Pla General del 1989 ja va ignorar les implicacions legals d'aquesta declaració. Aleshores, sense més cura pel patrimoni que aquella que s'autoimposaven individualment els arquitectes que redactaven els projectes d'intervenció, van ploure a Alcoi milions de pessetes que van acabar bàsicament en llambordes, clavegueres, luxoses voreres de marbre i imponents fanals de foneria. Una intervenció necessària però segurament excessiva en relació al que hauria d'haver estat el seu objectiu: preservar, a la vegada, el valor patrimonial del centre i la seua funció com espai habitat i habitable. De les tres intervencions que es van fer en matèria d'habitatge, dues (Algezares i la Placeta de les Xiques) van mostrar un exquisit respecte pel patrimoni, però l'altra, després de gastar el que no està escrit en numerar i guardar carreus de portes i cantons (on està, per cert, tot eixe patrimoni?), va acabar amb l'enderrocament complet d'un barri (La Sang i Sant Mateu) i la seua substitució per una obra nova, arquitectònicament molt interessant, però gens respectuosa (tret dels trets conceptuals) amb el patrimoni històric i, quasi amb tota seguretat, il·legal.

Quan es va tancar l'aixeta de la Generalitat, la rehabilitació (per molt discutibles que foren els criteris amb què es va executar) va ser substituïda per l'abandonament, primer, i per una barreja a mig camí entre la desídia interessada i la intervenció propiciadora de plusvàlues privades. I no sols cap acusar amb el dit als polítics. Des del meu punt de vista hi ha altres dos grans responsables. D'una banda, els tècnics que han tingut capacitat d'incidir en les decisions dels polítics. El seu criteri ha estat el de tractar el centre com un munt d'edificis ruïnosos que calia enderrocar per substituir-los directament per uns de nous amb nous carrers traçats sense el més mínim respecte per la trama històrica (conculcant obertament la legislació del patrimoni). La famosa Inspecció Tècnica d'Edificis, en la manera en què va ser concebuda, ja suposava l'acta de defunció de molts edificis, els propietaris dels quals no anaven a poder garantir l'acompliment de les prescripcions. Aquesta ITE sols podria haver estat operativa si l'Ajuntament s'haguera compromès a intervindre en cas que no ho feren els propietaris, expropiant si haguera calgut. La qual cosa no tenia perquè implicar l'expulsió dels habitants, sinó tot el contrari mitjançant una política d'habitatge social que ajudara a la fixació dels residents i atraguera nova gent a viure al centre.

Però clar, els governants d'aleshores (i sembla, malauradament, que també els d'ara) no confiaven en la intervenció pública. No, el que calia era posar diners en la butxaca de constructors privats, encara que fóra a costa de l'expulsió dels pocs veïns que encara hi romanien. La famosa Homologació que dividia el centre en cinc sectors i reprenia les alineacions dels carrers planejades a finals del segle XIX, tenia aquest objectiu. Va quedar radicalment demostrat a l'anomenat Sector I: de la vila medieval a penes si ens queden algunes restes de muralles i pràcticament res més. L'Alcoi dels segles XIII al XVI ha estat absolutament desfigurat. Aleshores vam ser quatre 'bojos' els qui vam protestar, però el disbarat va quedar en evidència quan es va paralitzar per un allau d'al·legacions el Sector II, on encara quedava suficient gent vivint-hi com per a posar en qüestió una planificació urbanística que, a més d'estar planificada amb uns criteris bàrbars més propis de una societat inculta que d'una que mirara al segle XXI preservant la seua memòria i el seu patrimoni, conculcava de forma flagrant tota la legislació en matèria de preservació del patrimoni arquitectònic.

He parlat de dos responsables més a part dels polítics. L'altre és la pròpia ciutadania que ha assistit impassible als disbarats i ha contemplat el centre en el millor dels casos com un escenari en el que es representen les entrades, les processons, l'alardo, les pastoretes, l'ambaixada, la Cavalcada i quatre cosetes més.Tret dels afectats directes, a penes uns quants nostàlgics ens hem preocupat per viure, pensar i proposar alternatives per a preservar un patrimoni d'un valor incalculable i ajudar a la seua rehabilitació i revitalització.

Benvinguda siga, doncs, aquesta onada d'indignació. Benvingudes siguen també les reaccions dels qui governen si, en comptes d'executar al missatger, es tradueixen en alguna cosa més que campanyes de publicitat. Però deixeu-me, també, que manifeste la meua suspicàcia davant la creació de 'comissions' amb noms rimbombants. Si l'anunci de la seua posada en marxa ja és un símptoma (i un reconeixement implícit) de la manca de polítiques i d'actuacions planificades, seria, a més, una absoluta desgràcia i una presa de pèl majúscules que acabara quedant-se, una vegada més, en això, en un anunci.

L'Alcoi del segle XXI és una societat envellida que pateix símptomes preocupants d'amnèsia col·lectiva des de fa molt de temps. Esperem que només siga amnèsia i no alzhèimer. No deixem a les mans dels polítics només la presa de mesures per aturar i revertir (sí, fins on siga possible) la degradació del Centre Històric. No ens mirem tant el melic, alcem els ulls i guaitem el que ens envolta. Reclamem, exigim col·lectivament que es prenguen finalment mesures. Reclamem, exigim que ens prenguen en compte, a la ciutadania i a tothom que tinga alguna cosa que aportar en eixa tasca. Desconfiem dels qui van col·laborar activament a la destrucció del patrimoni i d'aquells que deixen córrer el temps sense fer res. Si perdem el centre històric, perdem la memòria i si perdem la memòria deixem de ser qui som.