Coronavirus, Félix Rodríguez de la Fuente, ecologia i política

Supose que molta gent haurà escoltat un àudio de fa quaranta-dos anys en el que Félix Rodríguez de la Fuente ens prevenia sobre els gravíssims problemes ecològics que amenaçaven la humanitat si no canviaven les coses. El mateix Carles Francino li va donar difusió al seu programa de ràdio. No puc estar més d'acord amb el pronòstic, és a dir, amb la identificació dels problemes que ens anaven a caure (que ens han caigut, de fet) al damunt. També hi estic d'acord que per a evitar-los (ara ja per a superar-los) és necessari escoltar els experts, els científics... Però els meus acords s'acaben ací.

És més, trobe que la reflexió abunda en una sèrie de tòpics que em semblen molt contraproduents. Com sabreu els que heu escoltat la reflexió del naturalista, es repeteix una i altra vegada la incapacitat dels 'polítics' d'atendre les recomanacions dels científics i identificant la 'política' com la causa de tots els mals. Què voleu que vos diga, ja comence a estar una miqueta fart i molt, molt preocupat per aquestes argumentacions.

Primer voldria fer alguna consideració respecte al tema dels científics i els experts. Jo mateix em considere (amb tota la 'no-falsa' modèstia que vulgueu) un científic social, no estic, doncs, llençant pedres sobre la meua teulada. La ciència, primer que res, no és neutral. Les matemàtiques, la física o la química s'hi aproximen a eixe ideal de neutralitat; pel que fa a la resta..., poca cosa. Posem per exemple una de les problemàtiques en les que hi ha un consens científic generalitzat: el canvi climàtic. Doncs bé, eixe consens ha hagut d'anar imposant-se poc a poc entre els experts: començant per l'evidència (qüestionada a l'inici per reconeguts savis), seguint pel diagnòstic (que és la humanitat i el seu sistema productiu i distributiu, el causant) i acabant pels remeis necessaris per mitigar els efectes i adaptar-nos-hi (sobre els que hi ha encara grans discussions). Hui dia no hi ha a penes ja cap científic seriós que no siga cosí de Rajoy que negue els fets, però i fa 20 o 25 anys? I si del camp de les ciències 'pures' passem al de les ciències socials, no vull dir-vos res: la motxilla ideològica i la posició social de cadascú pesen tant que, sovint, asfixien a legions d'experts.

La meua pròpia experiència m'ho ha deixat ben clar. A un Ajuntament, per exemple, les decisions no les prenen els tècnics. Aquests 'informen' i els polítics 'decideixen'. Perquè? Doncs perquè els tècnics s'han guanyat un plaça pels seus mèrits (ULL! Heu pensat alguna vegada qui decideix els mèrits i com s'han de valorar?) però els polítics ocupen el seu lloc perquè els ha triat la ciutadania, perquè la representen directament. Els tècnics tenen el seu criteri, però a la immensa major part dels casos no hi ha sols un criteri tècnicament vàlid. Si algú té la paciència de seguir debats al voltant de qüestions com la sostenibilitat del sistema de pensions, l'ampliació del port de València o el planejament urbanístic al Centre d'Alcoi, s'adonarà que no sols tècnics de diferents especialitats poden sostenir opinions molt diferents, sinó que dins les mateixes àrees de coneixement hi ha una varietat de criteris sòlids tècnicament que donen lloc al disseny de estratègies d'actuació que poden resultar antitètiques.

Què perquè? Doncs perquè la res publica és, abans que res, un permanent conflicte d'interessos. No poden ser coincidents els interessos d'un pensionista de classe treballadora que arriba a la jubilació amb un salari baix i una vida laboral precària, amb els d'Amancio Ortega o els dels directors i grans accionistes del BBVA, posem per cas. Com tampoc ho són els d'un metge que ha d'atendre a un malalt de càncer amb escassos recursos econòmics i que necessita accedir a tractaments caríssims (també podríem parlar-ne de les companyies farmacèutiques, plenes d'experts...) amb els de la direcció d'un hospital públic de gestió privada que ha de vigilar perquè el balanç anual que presente als accionistes els hi represente un benefici sucós. I, en aquest darrer cas, la contradicció és entre 'tècnics' (potser, fins i tot, del mateix ram).

El problema no són, per tant,  'els polítics', així, en abstracte. Tots els problemes que assenyala Rodríguez de la Fuente venen causats pel sistema econòmic i social, del que els 'polítics' només en són una part. El problema no és que els 'polítics' no facen cas dels científics. El problema és que, normalment, les estructures de poder i la gent que hi forma part d'elles estan al servei dels grans poders econòmics. O prenem consciència que cal canviar radicalment el sistema econòmic o no hi haurà res a fer. I com canviem les coses? Sempre hi haurà algú que haurà de prendre les decisions en nom de tots, per procediments més o menys democràtics. Sempre haurà d'haver algun 'polític' que prenga alguna decisió sobre què és el que s'ha de fer. La qüestió no és si cal fer política o no, sinó quina política cal fer, qui l'ha de fer i com s'han de prendre les decisions.

L'antipolítica ens deixa en mans o de la tecnocràcia o del feixisme. En el primer cas (el menys dolent) ens trobaríem amb el problema de què pensen els 'experts'. Si són, per exemple, els economistes, la majoria d'ells tenen unes idees que són precisament les que ens han portat fins on estem ara. Unes idees que no són gens neutrals, sinó que responen als interessos dels més rics. I si ens posem en el segon cas..., ja ho deia Franco: 'ustedes hagan como yo, no se metan en política'. L'alternativa no és, doncs, no fer política sinó que no la facen (teòricament) per la gent, sinó amb la gent. I els 'científics' i els 'experts' han de explicar on estan els problemes i quines podrien ser les solucions també de forma oberta i plural, explicant les alternatives. La gent ha de triar què vol i ho hauria de fer de la manera més informada possible...