Lluita de classes

Sí, estem davant d'un Primer de Maig molt atípic. No és la primera vegada que treballadores i treballadors no poden eixir al carrer a manifestar el seu orgull de classe. Però ja no són les porres dels grisos o les metralletes de la Guàrdia Civil com als temps heroics del feixisme els que ens impedeixen posar el peu a la via pública. Un virus microscòpic ens manté confinats a les nostres cases i, tot i que des del punt de vista sanitari la cosa no sembla pintar tan malament com fa unes setmanes, estem lluny de tornar a la normalitat. Potser, de fet, no la recuperem mai ja, almenys la 'normalitat' que havíem tingut (o patit, depèn del punt de vista) fins ara. Hi ha pocs dubtes que l'esdevenidor serà força diferent dels temps que ens han precedit.

Enmig de tota aquesta situació ens trobem amb els debats quotidians sobre les actuacions del govern. Tot i que, vist des d'una perspectiva global, el govern espanyol no està fent les coses molt diferents (ni en temps ni en forma) respecte a les mesures que han pres la immensa major part dels executius del nostre entorn, el debat sobre la bondat de l'actuació del govern de coalició és atiat des dels quatre cantons del quadrilàter polític i mediàtic. A primera vista, sembla una qüestió de política partidista i els 'analistes' i 'tertulians' (perdoneu les cometes, però no me'n puc fer l'ànim amb la major part dels personatges que reben aquests qualificatius) assenyalen que el que estan fent la dreta extrema i l'extrema dreta és traure rèdit polític per debilitar el govern,però aquesta em sembla una anàlisi de molt poca alçada.

M'explique. Sí que es tracta de debilitar el govern i sí que hi volen treure rèdit a curt termini. El que passa és que això només és la punta de l'iceberg i que, contemplat des d'aquesta perspectiva, per a l'única cosa que aprofitarà és per a allunyar encara més la ciutadania de la política. Perquè aquest sí que és un objectiu clar: fer que la ciutadania se'n desentenga i que deixe la gestió de la cosa pública en mans..., en mans de qui? Bé haurà d'haver sempre algú que s'encarregue d'eixa gestió, no?

La cosa va més enllà. La crisi del COVID 19 representa una autèntica crisi de civilització. Res no podrà ser vist ni gestionat de la mateixa manera a partir d'ara. El que passa és que hi ha gent que hi té molt a perdre. Són els autèntics detentadors del poder. No són els que donen la cara i s'escridassen des dels escons o, fins i tot, des de les tertúlies. Són aquells que prefereixen donar 10 per a la caritat pública (en forma de material sanitari, per exemple) que contribuir-ne amb 100 via impostos per a que tothom tinga dret a una vida digna. Són els grans accionistes d'una banca rescabalada amb els nostres diners i que ara, tot i que reben fons de manera gratuïta per a que traslladen les ajudes públiques a les xicotetes empreses, es neguen a fer-ho perquè no hi guanyen prou.

L'eixida d'aquesta crisi representa una cruïlla en la que ens juguem potser fins i tot la supervivència a llarg termini de la humanitat. La por que representa aquest govern és que la seua composició empente a l'adopció de polítiques que trenquen amb l'status quo existent, que qüestionen el neoliberalisme rampant que ens ha ofegat (no exagere) fins hui. Només teniu que escoltar pels matins la SER (jo ho faig per conèixer el que passa al meu poble) i veureu el fàstic amb que s'analitza la gestió del govern. Per als poders econòmics, els que manen de debò, el PSOE ha errat de companys de viatge.

Ens trobem amb una lluita de classes descarnada, en la que, malauradament, els únics que hi són conscients d'ella són els poderosos. Per això van guanyant. El poble treballador (i no estic referint-me sols als assalariats purs i durs, també als aturats, als pensionistes, als estudiants, a la immensa majoria de les dones i també a la majoria dels autònoms i una gran part dels petits empresaris) no pot perdre aquesta batalla sense arriscar-se a perdre-ho definitivament tot o, almenys, allò més essencial: el dret efectiu a una vida digna.

Sé que m'ha acabat eixint un pamflet, però és que ens hi estem jugant molt, massa. Estem parlant de la crisi d'un sistema que assegura la riquesa d'uns pocs gràcies a la misèria de la majoria. D'una forma de viure i produir que soscava de forma permanent i accelerada, la seua pròpia capacitat de reproducció, tant des del punt de vista social com des del punt de vista físic. No sóc dels qui creu que el capitalisme s'haja de reinventar, el que caldria reinventar és el conjunt de relacions socials i la forma amb què la humanitat s'apropia de la natura per a poder reproduir-se com a espècie. N'hi ha molts, però, que creuen que un altre capitalisme amb rostre amable i sostenible ambientalment pot ser possible. Sincerament, hi tinc molts dubtes, però estic convençut que eixa via sols serà explorada si hi ha un qüestionament global del sistema. La fera sols descansa quan està farta o quan mor. Per dominar-la ha de témer realment per la seua supervivència...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Qualitat democràtica i vergonya aliena

La memòria obrera al País Valencià

Esquerra Unida reclama la dimissió “immediata” de Gil-Lázaro (Teatres de la Generalitat)