Sobre serveis públics privatitzats

Ens sacseja una crisi sense precedents. Sense precedents perquè, encara que la crisi és evidentment una crisi econòmica, el desencadenant de la mateixa ha estat una emergència sanitària mundial. Aquesta excepcionalitat sembla l'inici d'una norma. Tot el que ens advertien els científics (bé, alguns científics, almenys) sobre els problemes ecològics globals, s'està posant de manifest de forma accelerada. La crisi, a més, qüestiona el model econòmic que ha estat vigent des de fa tres o quatre dècades, el del capitalisme neoliberal.

Una de les màximes d'aquest model és que l'estat és incompetent, inoperant i car. I des d'aquesta premissa s'ha apostat per cedir a l'àmbit privat no sols la propietat d'antigues empreses públiques, sinó també la gestió de moltíssims serveis públics (béns preferents, solen anomenar-los els economistes) habitualment mitjançant el règim de concessió o gestió indirecta. D'aquesta manera, el servei segueix sent públic però la prestació del mateix la fa una empresa privada per compte de l'organisme públic responsable, que ha de retribuir l'empresa directament o indirectament (en aquest darrer cas, mitjançant la cessió també de la gestió de les taxes corresponents al servei que ha de pagar la ciutadania). Per regla general, les empreses que reben aquests tipus de concessions ho fan amb uns beneficis ja assegurats d'entrada (parle de memòria, però solen situar-se prop del 20 % o més, ja que s'estableix al voltant d'un 15 % de 'despeses generals' i un 6 % de 'benefici industrial'). Tenint en compte que les característiques del servei i el seu cost ja ve regulat pel contracte de concessió, es tracta d'un caramelet que, a més, pot ser un enorme pastís quan el servei es presta en règim de monopoli (neteja, recollida de residus, aigua, enllumenat públic, etc.), ja que la competència es produeix (si n'hi ha, que ja se sap que 'entre bombers no es trepitgen la mànega') abans del contracte, és a dir, sense inversió prèvia (tret de les despeses de la redacció del projecte).

A més, si una vegada feta la concessió, l'empresa se les apanya per rebaixar costos, els beneficis d'eixa rebaixa no redundaran en el bé comú sinó en el compte d'explotació de l'empresa i en les butxaques dels seus accionistes. Una de les fórmules per incrementar els beneficis és pagant menys pel treball: recorrent a contractes més precaris, incrementant les hores de treball sense increments proporcionals del jornal (de vegades sense cap tipus d'increment), etc. És una empresa privada i les condicions dels treballadors són més dolentes per definició que al sector públic. També es pot empitjorar el servei o no complir els termes de la concessió; mentre l'administració ho tolere... Es pot arribar a absurdes de l'estil del que tenim ací a Alcoi, on la fiscalització de l'empresa que s'encarrega de la recollida dels residus la fa..., una altra empresa! I qui fiscalitza aquesta empresa?

Se sol argumentar que aquestes empreses són més eficients perquè depenen dels beneficis que obtenen per a sobreviure. Però no estem parlant de petites empreses locals o de cooperatives, no. Parlem de grans consorcis empresarials. A Alcoi, 'Fomento' (l'empresa de les germanes Koplowitz), gestiona directament o indirectament, la neteja viària, la recollida de residus, l'aigua i potser em deixe alguna coseta més. Si aquesta empresa fera fallida, creieu de veres que l'estat la deixaria caure? Això ja ho sabem des de temps immemorials, però la crisi passada, la que va començar al 2008, ja ens ho ha posat clarament de manifest. 'To big to fail', 'massa gran per a deixar-la caure'; aquesta és la màxima que apliquen els neoliberals enemics d'allò públic quan els problemes econòmics arriben a les seues butxaques. Aleshores, està justificat que l'estat gaste milers de milions per a resoldre els seus problemes; però si es tracta de resoldre els problemes de les persones que no tenen ingressos o són tan baixets que no arriben ni tan sols a finals de mes..., per favor, ni que tinguérem que alimentar malfaeners des dels pressupostos públics! Què voleu que vos diga, després de les casserolades del barri de Salamanca, el que no ho veu és per que no ho vol vore.

La gestió bona o dolenta, no depèn de la propietat de l'ens que ofereix el servei. Depèn de com es fa eixa gestió i els criteris amb que es gestiona. Una gestió pública amb un bon control democràtic (i això, xics i xiques, no depèn només dels polítics que, no ho oblidem, triem nosaltres, sinó de tothom: qui no plora no mama...) pot ser tan eficient (deixem-ho en eixos termes) com es pressuposa que és la privada. Però té dos avantatges crucials: (1) ens estalviem omplir les butxaques d'accionistes paràsits (puc entendre la funció d'un gerent, però no sé què fa un accionista per merèixer més ingressos que la persona que es deslloma huit hores diàries), és a dir, ens resulta més barat (fàcil un 20 % menys); i (2) la gestió deixa d'estar mediatitzada per l'obtenció de beneficis i se centra en la bona prestació del servei. Un hospital gestionat per una empresa privada, per posar un exemple, no té com a finalitat última vetllar per la salut dels seus pacients/clients, això no és més que un mitjà per a obtenir beneficis. Els ho podeu preguntar als nordamericans (o fixar-se en això quan seieu a veure sèries davant el televisor), tenen la sanitat més cara i més ineficient del món; però, clar, els seus rics també són els més rics del món.

I acabe. Tot açò ve a compte del debat que tenim ací a Alcoi sobre la gestió dels serveis públics. Ací va ser el PSOE qui en va privatitzar uns quants (recordeu-se'n dels autobusos i l'aigua). I ara, malgrat tot el que ha passat i ens està passant, segueixen entossudits en mantindre aquestes privatitzacions. Ja ho han fet amb els residus i la neteja, i ara que caduquen les concessions dels autobusos i l'aigua no demostren el més mínim interès en canviar el model de gestió. Massa maldecaps, pensaran, en el millor dels casos. Si ells no tenen interès en canviar res, potser siga hora que la ciutadania els ho exigisca. O hem de seguir tota la vida igual?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Qualitat democràtica i vergonya aliena

La memòria obrera al País Valencià

Esquerra Unida reclama la dimissió “immediata” de Gil-Lázaro (Teatres de la Generalitat)