Lluís Torró

Alfons Rus és, com tothom sap, l'inefable president de la Diputació de València, famós per les seues brofegades i insults contra ensenyants i altres. També s'ha fet famós per una gestió molt "peculiar" a la seua ciutat, per vetar actuacions de Xavi Castillo o per organitzar concursos de DJ's caríssims. És menys conegut, però que abans que Camps el nomenara President del PP a la província de València i de la Diputació Provincial va utilitzar el Consorci de les Comarques Centrals com a trampolí personal. Una llàstima. El Consorci i el projecte CONCERCOST que el dotava de contingut representa una autèntica oportunitat de vertebració i reequlibri del País Valencià. La creació d'un espai ordenat i de futur de les comarques situades entre les gran conurbacions de València i Alacant-Elx. Espai econòmic (reflecteix petita escala l'estructura del País), però també social, cultural i, fins i tot, lingüístic. Amb nuclis urbans consolidats però de mitjanes dimensions;

Sembla que els agafa alguna cosa si veuen un riu vessant aigua a la mar. Un riu que arribe a la mar! Quina barbaritat! Com si no tingueren altra cosa que fer. Amb tantes urbanitzacions i camps de golf que poden abastir! Fora de bromes, si la gent de les comarques de la Ribera del Xúquer no s'espavilen el deixaran sec. Ja ho volíen fer amb el transvassament de l'Ebre (canviar l'aigua bona de Cortes, per aigua bruta de Mequinensa). La política hídrica del PP és, vista objectivament, un despropòsit de dimensions considerables. I les seues justificacions són molt febles i contradictòries. La darrera (crec que ja n'he parlat a alguna entrada precedent) és l'aprovació d'un dictàmen sobre el Canvi Climàtic que assegura que el millor que podem fer per a mitigar-lo és trasvassar aigua de l'Ebre per a regenerar les zones humides del sud del País. En compte d'abordar el problema de l'urbanització excessiva (que és la veritable causa del deteriorament d'aque

La reforma de l'Estatut que ha plantejat el PP té com a finalitat fer creure a la població que el Consell es preocupa per resoldre el problema del finançament autonòmic valencià (i practicar, de pas, el victimisme contra Zapatero). El text que segueix ha servit de base per a explicar l'esmena a la totalitat que vam debatre ahir (dimecres, 23 de febrer) a Les Corts. Malgrat la seua longitud (demane disculpes de bestreta) crec que paga la pena difondre la nostra argumentació completa. Us en faig cinc cèntims per al que no tinga temps (o ganes) de llegir-se tot el totxo. L'esmena es recolza sobre tres bases clarament definides. La primera consisteix en una reflexió sobre la validesa del propi Estatut; açò és, com és possible que un text que se suposava que ratlla la perfecció haja de ser objecte ara d'una modificació, encara que siga sobre alguna cosa perifèrica al nucli de les disposicions que contenia? La segona es refereix a l'oportunitat de la pròpia reforma. Pel q

És molt insuficient, però és alguna cosa. El que plantejàvem era que el Circ fóra declarat Monument Natural. L'objectiu és aconseguir que La Safor acabe sent Parc Natural. És l'única cosa que asseguraria realment una protecció legal suficient. Una protecció que, a més, acaba depenent en la pràctica d'una voluntat política que no demostren les administracions. Les raons de la transaccional que al final vam acabar acceptant eren respectar les competències dels governs de Madrid i València. El PP perquè volen deixar clar que tot ho fan bé (en aquest cas que es reconega que ja hi ha figures de protecció, de les quals la més important, la del Serpis es troba en el limb de la tramitació eterna) i en el del PSOE perquè tenen al·lèrgia a que des de les Corts s'inste al Govern de Madrid (com si això suposara una desqualificació en qualsevol cas). Em vaig permetre la reflexió d'indicar que la sobirania de Les Corts es troba clarament subordinada als poders executius a través

Sobre la qüestió del tancament dels repetidors de TV3 se'n pot parlar molt i se n'ha escrit molt, també. Jo us recomane especialment la columna de Manel Rodríguez al Levante del dissabte passat (la podeu llegir al seu magnífic bloc, La pedra i el marge ). Com ens deia Manel al correu setmanal en el que difon aquesta col·laboració, a mi també comença a buidar-se'm el dipòsit de la indignació. Normalment tendim a posar l'accent sobre la ignominiosa actuació del PP valencià (per dir-li alguna cosa). L'anti-catalanisme espanyolista que alimenta el PP per mantindre mobilitzada una part de la seua parròquia es veu atiat en èpoques electorals. Però em sembla que no hauríem de carregar les tintes només sobre Camps i la seua colla. Què fa el PSOE? I el PSPV (si és que encara existeix)? Com és possible que dugam més de quatre anys amb aquest problema i que no s'haja mogut ni un dit a Madrid per resoldre-lo? En açò, com en moltíssimes altres coses (massa), sempre tinc la s

Quan es contrasta les declaracions públiques dels dirigents del PP amb la realitat de la seua gestió només cap una conclusió: o no s'enteren o ens prenen per imbècils. Ben pensat, encara en cap una altra: volen que la gent acabe imbècil a base de mentides i fanfarronades. Açò dels bombers és especialment sagnant. Sobre el tema que comentem a la nota vull apuntar un parell de coses. La primera, referida estrictament al tema, és que "la cosa está mu mal". La fallida financera en la que està sumida "de facto" la Generalitat afecta a serveis essencials com els propis bombers. No es pot exagerar la importància que té aquest servei, i no sols en l'extinció d'incendis. El deute s'acumula i els Consorcis tenen dificultats per tirar endavant. Ara bé, com passa amb aquests "gestors" del PP, els que es queixen tampoc no poden presumir de ser racionals en la despesa (mireu, per exemple, a la premsa el tema del Museu Provincial de Bombers a Alcoi i tota

L'informe de l'AVL és molt contundent: el valencià es troba en inferioritat en el nostre sistema educatiu. Allò que hem denunciat associacions i partits implicats en la defensa de la nostra llengua (rojos catalanistes, és clar) ara ho ratifica una institució promoguda, recolzada i mig controlada pel propi PP. Les recomanacions no passen de ser genèriques. Tan genèriques que no serviran per a res... O pitjor. Ahir, a la resposta a una pregunta de l'oposició sobre el valencià a l'escola, l'inefable Font de Mora va anunciar, ufà, que anava a igualar el valencià amb el castellà a l'escola. El que va deixar a entendre és que estaven estudiant la desaparició dels Programes d'Ensenyament en Valencià (PEV) i la seua substitució per uns peculiars Programes d'Immersió Progressiva (PIP) que abarcarien tot el sistema educatiu en el que, a més d'introduir algunes hores d'estudi en un tercer idioma (anglès, se suposa), s'estudiaria les mateixes hores en ca

No li doneu més voltes i no es deixeu enganyar. Quan parlen de la reforma de l'estatut per millorar el finançament valencià ens volen prendre el pèl. La famosa disposició addicional que inclouran (copiada de l'Estatut d'Andalusia) indica que l'Estat haurà de destinar al País Valencià un percentatge equivalent a la població en les inversions territorialitzades (excloent el Fons de Compensació Interterritorial). Punt. No és cap tonteria, o no ho seria si el Tribunal Constitucional no haguera deixat clar en la seua sentència sobre l'Estatut de Catalunya (que conté una disposició análoga) que això no obliga a res, però no és EL finançament. No estem parlant dels diners dels que disposa la Generalitat per a educació, sanitat o atenció a la dependència. O els que hauria de disposar per a rebre transferències com la policia o les conques internes. És a dir, el que s'aprovarà no resoldrà el problema d'un sistema de finançament que permet que una comunitat autònoma (

La notícia que ha provocat la nota de premsa que segueix i la iniciativa parlamentària consegüent és de les que semblen mentida. És evident que la nostra llengua està molt lluny de ser una llengua "normal". No em faré molt llarg ja que compartesc molts dels arguments de dos blogaires que m'han posat sobre la pista del que va passar a Alcoi. Les valoracions de l'amic Josep Nebot i de Raimon Muntaner (que mantenen dos esplèndids blocs que us recomane seguir) són suficientment clares. Tan sols hi afegiria que l'administració no hauria de permetre que la gent d'ací es trobe com si estiguera fora de casa. No és just. Recorde una conversa recent a Dénia amb unes persones (molt d'esquerres) que exposaven, això sí des del respecte, les seues opinions sobre l'ús de la llengua i com de vegades actuava com un impediment per a la comunicació. És fàcil de comprendre la incomoditat quan s'arriba al nostre país i s'entropessa (moltíssimes vegades sense sabe

Més enllà de les declaracions i la propaganda del PP (ací) i PSOE (a Madrid), el cert és que l'agricultura està xorrant sang. Cada vegada hi ha menys llauradors i cada vegada estan més fotuts. Ací parlem del vi, però es podrien adduir altres exemples en altres sectors. Patim una política agrària europea (la famosa PAC) que, amb l'excusa dels llauradors, es dedica a potenciar l'agroindústria i les grans cadenes de distribució; autèntics paràsits que xuclen la sang dels petits llauradors (d'ací i del tercer món) i dels consumidors a parts iguals. En compte de preocupar-se per la qualitat dels productes, per assegurar-se l'autonomia alimentària en aquest món d'incertesa energètica i de la fixació de la població al món rural, fan tot el contrari. Això sí els peperos no tenen cap inconvenient en usar els problemes dels llauradors per reclamar transavasaments d'aigua... per a camps de golf i urbanitzacions. El  món al revés. Però hi ha futur. Sense anar més lluny

Hui hem tingut la darrera reunió de la pònència de la Comissió del Canvi Climàtic a les Corts. Havíem de proposar un dictàmen a la Comissió que se cel·lebrarà el proper dilluns a partir de les propostes dels quatre grups. El PP ha rebutjat, com no, la resta d'aportacions. Ja ens imaginàvem que anaven a tractar de justificar la política de transvasaments amb l'excusa del canvi climàtic. Ja he explicat la rocambolesca associació que hi fan en un altre lloc . El que ens ha sorprès de veres (almenys a mí) ha estat la inclusió de la incineració de residus, justificada com una substitució de combustible fòssil sense tindre en compte qualsevol altra consideració. Ha estat sorprenent perquè, mentre que els transvasaments han estat al·legats per un parell d'experts compareixents (entre ells un pintoresc tècnic australià que estava prou fora de lloc), ningú no ha parlat de la incineració. Ressumint, en compte de tindre un dictàmen polític consensuat per a enfrontar un de les majors a

Com ens conten tantes troles i de forma tan sistemàtica comencem a no donar-li importància a les coses. Ara Camps (Gerardo) ens ven les preteses bondats i els assoliments de l'anomenat "Pla Confiança" (que, dit siga de passada, el que suscita és just la sensació oposada) i a la majoria ens rebota, de tan dura que se'ns ha fet la pell. Però el tema té molta xulla. S'inventen un "Pla" en plena tormenta de la crisi com a resposta al "Pla Zapatero". Dic "s'inventen" perquè el van fer públic menys d'un mes després de l'aprovació dels pressupostos per al 2010. Resulta que en desembre no hi havia diners per a res (ja eren uns pressupostos recessius), però a gener apareixien 1.000 milions del no-res. I no exagere. No tenen diners ni per a segells, literalment, però ningú no sap d'on eixiran els mil milions i escaig d'euros que costarà el pla. Els ajuntaments que s'hi han acollit es veuen obligats a avançar els diners q

En fan de tots els colors, però algunes resulten francament repugnants. La gestió del PP al País Valencià amb els dependents és immoral. No sols per carregar sobre les esquenes dels més dèbils l'oposició permanent al govern de Zapatero. Això ja resultaria suficient per si mateix. No. Damunt és que han pretès desviar els diners que rebien cap al sistema de residències privades amb places concertades. A més d'anar en contra de l'esperit de la llei (afavorir l'autonomia personal d'aquells que pateixen aquests problemes), el que han fet ha estat fomentar més encara aquest negoci privat que se sosté amb fons públics i depredant les pensions dels més majors i les butxaques dels seus familiars. El que va passar amb Pau (i amb molts altres, jo en conec personalment alguns més) és potser fins i tot més greu. Estem parlant de famílies la vida de les quals gira al voltant del seu membre més dèbil. I no es tracta de persones majors que tenen unes expectatives vitals relativamen