Entrades

Alguns comentaris al voltant de la peatonalització del centre d'Alcoi

Diumenge passat, Javier Llopis, un dels comentaristes més intel·ligents i encertats de l'escena periodística local, va escriure una molt bona anàlisi del procés de peatonalització del centre històric d`Alcoi (la podeu llegir a aquest enllaç de Tipografia La Moderna ). Em va semblar molt interessant i li vaig donar difusió a través del facebook, tot afegint un comentari de collita pròpia on expressava les meues pròpies opinions al respecte. Aquell petit text, en el que puntualitzava algunes de les opinions expressades per Llopis, va donar peu a que els companys de Guanyar Alcoi em demanaren que ampliara els meus raonaments en forma d'article d'opinió. Ací teniu el resultat; això sí, recomane la lectura del text del regidor de Guanyar Alcoi, Pablo González, sobre la qüestió ( El decàleg del bon peatonalitzador ) ja que segueix sent, per a mi, la millor anàlisi que he llegit fins ara sobre aquesta qüestió (i molt més breu i sintètica que la meua, ja ho veureu). Ja la tenim ac

Perquè jo també he signat el manifest

Sí, és probable que ja ho sapigueu (els d'Alcoi i la contornada, almenys): va circulant un manifest que porta per títol Alcoi serà cultural o no serà i al que ja s'han adherit 301 persones i entitats en el moment d'escriure açò. I no, no tenia cap intenció de justificar la meua adhesió personal. N'hi ha prou amb llegir el text. Si algú signa un determinat escrit, se sobreentén que assumeix com a pròpies les expressions i idees que conté. No crec que puga interpretar-se de cap altra manera. Açò és tan evident (fins i tot tautològic, podríem dir) que no caldria argumentar res més. Aleshores, perquè justificar l'adhesió? Doncs perquè ahir un amic em va passar un enllaç a una conversa de facebook en la que s'especulava sobre l'autoria de l'escrit. Tot s'iniciava amb l'anunci del regidor de cultura, l'amic Raül Llopis, en el que s'indicava que el Consell de Cultura demanava una reunió amb representants del 'blog' on s'havia penja

Sobre serveis públics privatitzats

Ens sacseja una crisi sense precedents. Sense precedents perquè, encara que la crisi és evidentment una crisi econòmica, el desencadenant de la mateixa ha estat una emergència sanitària mundial. Aquesta excepcionalitat sembla l'inici d'una norma. Tot el que ens advertien els científics (bé, alguns científics, almenys) sobre els problemes ecològics globals, s'està posant de manifest de forma accelerada. La crisi, a més, qüestiona el model econòmic que ha estat vigent des de fa tres o quatre dècades, el del capitalisme neoliberal. Una de les màximes d'aquest model és que l'estat és incompetent, inoperant i car. I des d'aquesta premissa s'ha apostat per cedir a l'àmbit privat no sols la propietat d'antigues empreses públiques, sinó també la gestió de moltíssims serveis públics (béns preferents, solen anomenar-los els economistes) habitualment mitjançant el règim de concessió o gestió indirecta. D'aquesta manera, el servei segueix sent públic però

Lluita de classes

Sí, estem davant d'un Primer de Maig molt atípic. No és la primera vegada que treballadores i treballadors no poden eixir al carrer a manifestar el seu orgull de classe. Però ja no són les porres dels grisos o les metralletes de la Guàrdia Civil com als temps heroics del feixisme els que ens impedeixen posar el peu a la via pública. Un virus microscòpic ens manté confinats a les nostres cases i, tot i que des del punt de vista sanitari la cosa no sembla pintar tan malament com fa unes setmanes, estem lluny de tornar a la normalitat. Potser, de fet, no la recuperem mai ja, almenys la 'normalitat' que havíem tingut (o patit, depèn del punt de vista) fins ara. Hi ha pocs dubtes que l'esdevenidor serà força diferent dels temps que ens han precedit. Enmig de tota aquesta situació ens trobem amb els debats quotidians sobre les actuacions del govern. Tot i que, vist des d'una perspectiva global, el govern espanyol no està fent les coses molt diferents (ni en temps ni en

Coronavirus, Félix Rodríguez de la Fuente, ecologia i política

Supose que molta gent haurà escoltat un àudio de fa quaranta-dos anys en el que Félix Rodríguez de la Fuente ens prevenia sobre els gravíssims problemes ecològics que amenaçaven la humanitat si no canviaven les coses. El mateix Carles Francino li va donar difusió al seu programa de ràdio . No puc estar més d'acord amb el pronòstic, és a dir, amb la identificació dels problemes que ens anaven a caure (que ens han caigut, de fet) al damunt. També hi estic d'acord que per a evitar-los (ara ja per a superar-los) és necessari escoltar els experts, els científics... Però els meus acords s'acaben ací. És més, trobe que la reflexió abunda en una sèrie de tòpics que em semblen molt contraproduents. Com sabreu els que heu escoltat la reflexió del naturalista, es repeteix una i altra vegada la incapacitat dels 'polítics' d'atendre les recomanacions dels científics i identificant la 'política' com la causa de tots els mals. Què voleu que vos diga, ja comence a

Pluges, enderrocs i patrimoni. Alcoi, ¿de fil de vint?

El darrer episodi meteorològic de vent, pluja i neu ha tornat a posar de manifest l'extrema precarietat del patrimoni arquitectònic del centre històric d'Alcoi. Als continus esfondraments d'edificis que pateix el centre de la ciutat a penes apreta una miqueta la pluja, s'ha afegit la tragèdia de la mort d'una dona, atrapada entre els enderrocs. Vaja per davant i per damunt de tot el meu sentit condol a la família. Malauradament, ha hagut de produir-se una desgràcia humana per a que alcoianes i alcoians hagen cobrat sobtadament consciència que estan perdent el seu centre, que es tan com dir que estan perdent la seua memòria. Fa uns quants mesos, la desafortunada (deixem-ho així) campanya publicitària de la barraqueta a la Bandeja, amb la seua particular dosi de Big Brother, ja va provocar una xicotet terratrèmol mediàtic a la ciutat. Per primera vegada en molt de temps, els romàntics defensors del Centre (que sempre n'hi ha hagut i sempre han o hem remugat amb

Càrrecs de lliure designació, diputats autonòmics i alcaldes. Disbarats, notícies mal explicades i dilemes ètics i polítics

Estic escrivint aquestes ratlles i al ple de l'Ajuntament d'Alcoi s'estarà consumant el repartiment arbitrari dels recursos en forma de càrrecs de lliure designació que vaig comentar a l'entrada anterior. Aquest matí, a la ràdio, he pogut escoltar de nou a Toni Francés reiterant els arguments impresentables amb els que nega a Guanyar Alcoi un secretari. I dic bé, a Guanyar Alcoi, perquè sembla que l'única raó que explica que Podem no tinga tampoc una persona de suport és justificar que no se li done a Guanyar. Les paraules de Francés que ha reproduït Ràdio Alcoi són inefables, però, això sí, evidencien la tírria que té envers Guanyar i la seua portaveu (ací teniu l'enllaç per si voleu sentir-lo, aneu al minut 4:10 ). El pitjor de tot no és que s'estiga cometent un greuge majúscul repartint en funció de criteris insostenibles i fora de qualsevol proporcionalitat. El que resulta realment greu és, atès el to i el contingut dels arguments de Francés, que se l