Lluís Torró

Al començament de l'actual legislatura municipal ja em vaig queixar amargament dels tics autoritaris del govern de Toni Francés, ho podeu llegir a aquest mateix bloc . Fa uns pocs minuts, els companys de Guanyar Alcoi m'han fet arribar una notícia que s'ha penjat a la web de l'Ajuntament. A ella s'indicava que l'INE proposa (sí, sembla estrany, però eixe és el procediment) un augment de la població d'Alcoi de més de 400 persones per a enguany en relació amb l'any anterior. La notícia és, en principi, bona. Que després de molts anys perdent habitants hi haja una recuperació és un fet que hauríem de celebrar. Fins ací tot correcte. Ara bé, quan llegim el text de la notícia, hi trobem dues coses que ens han de fer reflexionar. Sembla raonable, com indiquen els redactors d'aquesta informació, demanar a l'INE un esforç per a que l'estadística oficial s'aprope a la realitat. És molt probable que, certament, els estrangers amb més de dos anys

Aquest escrit (amb la intenció inicial de brevetat i concisió) ve a compte d'alguns comentaris que he llegit a les xarxes socials sobre la iniciativa de l'anomenat Col·lectiu Revolta d'encetar una sèrie d'accions divulgatives i formatives per donar a conéixer els fets de la revolta del Petroli. La iniciativa és oportuna per diverses raons. Una d'elles és que al 2023 es compliran 150 anys de l'efemèride, un bon moment per aturar-se a escorcollar què va ocórrer aleshores. Però potser la més important és que, a hores d'ara, en sabem molt més que, per exemple, quan es va commemorar el 125 aniversari. Les activitats realitzades el 1998 ja van donar peu a eixamplar-ne el coneixement (pense, sobretot, en la publicació d'Àngel Beneito i Francesc Blay, o la divulgació de Manuel Cerdà o Joaquim Cuevas de les principals recerques prèvies, fetes per ells mateixos), tanmateix la investigació que Diego Fernández està fent de cara a la seua tesi doctoral i que ja ha a

Fa apenes uns dies l'amic i crític impagable, Javier Llopis, va escriure un article a Tipografía La Moderna , sota el títol Los números de la melancolía . Vaja per davant les meues felicitacions tant als editors de Tipografía La Moderna com al propi Javier. D'una banda, en general, per oferir un mitjà de comunicació que combina a la perfecció el vessant seriós d'anàlisi crític amb la sàtira i la ironia, demostrant que allò local no és sinònim (o no ho és sempre, almenys) de curtedat de mires o localisme xovinista. A Alcoi, això és especialment difícil i no crec que calga explicar perquè. D'una altra, hem d'agrair molt especialment la profunda mirada crítica de Javier, un periodista que sempre s'ha pres molt seriosament la seua feina i que ha demostrat una professionalitat extraordinària. Em sembla que tenim una enorme sort que quasi quotidianament ens brinde les seues anàlisis lúcides i honestes. Aquesta introducció que, com podeu comprovar, és una ensabonà en

  Estic seguint el plenari de l’Ajuntament en el que, sostraient el debat a la ciutadania, el PSOE proposa la continuïtat de la gestió privada ( indirecta , segons la denominació legal) del servei de públic de l’aigua potable. El debat és penós, amb uns arguments absolutament impresentables basats en un informe amb dades falsejades, redactat de forma esbiaixada per a pintar les coses favorables a l’empresa privada. Vaig per parts. Primer per al·lusions, perquè el regidor trànsfuga m’ha citat per a argumentar contra la municipalització. Jo vaig escriure un article d’opinió en el que, a partir de les dades de l’informe d’AYMED, feia una anàlisi crítica de les mateixes que permetia veure que el saldo a favor de la gestió privada es transformava en un altre favorable per a la pública. Comence per la qüestió del personal, perquè sembla què és un dels arguments centrals contra els qui defensem la gestió pública (també el portaveu del PSOE, en va fer esment a un debat radiofònic). Del nos

Prop del migdia del 2 de març de 1821, el liberal Consistori d’Alcoi es va veure sobtat amb la notícia que una multitud s’havia aplegat a les portes de la vila disposta a destruir les màquines de cardar i filar. Encara no feia dos anys que la Reial Fàbrica de Draps d’Alcoi havia importat a través d’un intermediari de Bilbao un joc complet d’aquests enginys . Després del seu muntatge i algunes provatures, molts fabricants havien començat a adquirir i fer instal·lar màquines idèntiques o molt semblants a llocs adients, condicionats per la disponibilitat d’energia hidràulica amb la que moure els jocs de carda. Els amotinats, després de forçar les entrades dels edificis, van cremar els aparells mecànics instal·lats més enllà del perímetre emmurallat de la vila, custodiat per una numèricament dèbil Milícia Nacional. Finalment, a la nit, aquella multitud es va dispersar i, sense més incidències, va tornar a les seues llars, moltes d’elles ‒la majoria, segurament‒ als pobles dels voltants. Ha