ARTICLE D'OPINIÓ

COMPROMETRE’S

Resulta difícil exagerar les conseqüències negatives de l’actual model de desenvolupament. La disminució de les prestacions socials i, en general, de les dimensions de l’Estat, la precarització del treball, la generació d’una subclasse de nous treballadors (els immigrants),...; tot forma part d’un únic programa destinat a augmentar els beneficis empresarials (la plus-vàlua) a costa dels assalariats i els sectors socials més desafavorits. A més, atès que aquestes vies no resulten suficients, el capital i els seus agents s’han abocat a una privatització embogida (sense parangó des de la revolució liberal del s. XIX) dels recursos naturals. El creixement desmesurat del sector de la rajola i la pèrdua de sòl, destinat a usos privatius i, consegüentment, degradat, n’és la millor mostra i una de les seues conseqüències més perilloses a mitjà termini. Tot això acompanyat, d’una banda, d’un procés especulatiu que alimenta un increment exponencial dels requeriments financers, i, d’una altra, d’una espiral inacabable de consum d’energia i matèria. No hi ha cap dubte: és un model insostenible, socialment, econòmicament i ambientalment.

Per fer-lo assumible als ciutadans i que s’hi integren acceptant el seu paper subordinat cal, a més, adobar l’escenari amb alguns complements imprescindibles: una forta dosi d’alienació cultural i d’igualació a estàndards de consum i comportament; la identificació amb determinats patrons “nacionals” (quasi sempre a costa d’uns altres més dèbils) per reforçar el sentiment “col•lectiu”; l’adulteració i privatització de l’ensenyament per adaptar-lo a patrons productivistes marginant la seua funció formativa; l’empetitiment de la democràcia, malversant la representativitat dels processos electorals i menyspreant la participació directa dels ciutadans, i un llarg etcètera.

Sembla clar, a més, que aquest programa no és exclusiu de la dreta, diguem-ne, “tradicional”; tot i que, han estat els governs conservadors els qui l’han dut a les seues quotes més altes. De fet, el govern del PP al País Valencià n’és un bon exemple, potser dels millors: crisi dels sectors industrials tradicionals (amb el calcer i el tèxtil al capdavant), creixement desaforat d’uns sectors turístic i de construcció especialment depredadors de sòl i recursos, malbaratament i privatització de serveis i diners públics, menyspreu i manipulació de la nostra llengua i les nostres senyes d’identitat... El sainet de l’estatut (sí, en minúscula), ens ha mostrat, a més, i per als qui podien tenir encara algun dubte, que si volem canviar de política i no sols canviar de polítics, cal mirar més a l’esquerra.

El repte ha estat assumit per una part de les forces de l’esquerra. Però també cal que l’assumesquen els moviments socials que han anat treballant i, en alguns casos, sorgint als darrers anys: sindicats, moviments culturals i de defensa de la llengua, “salvems”,... No podem deixar passar l’ocasió que ens ofereixen les eleccions del 2007 per orientar en un altre sentit el nostre futur. Al parlament valencià i als ajuntaments. Esquerra Unida, el Bloc, els dos partits verds i Izquierda Republicana han encetat un camí que haurà de ser refrendat per la militància que, en el cas d’EUPV sempre té la darrera paraula. No podem, però, esperar sentats a casa amb els braços creuats: sols en la mesura que aquest acord esdevinga un autèntic moviment social unitari podrà tindre garanties d’èxit. I esperem que no només per al 2007!