ÉS NECESSÀRIA UNA ALTRA PAC
La situació del sector agrícola és realment preocupant. Les veus alarmistes que s'han elevat des de les organitzacions agràries estan plenament justificades. La reducció del nombre d'explotacions i, particularment, de la quantitat de titulars jóvens de les mateixes és el signe més evident que l'agricultura ha deixat de ser una activitat que permeta guanyar-se el pa a una part important de la població. Les greus conseqüències de desequilibri social i territorial, així com de deteriorament ambiental, ja es deixen notar en molts racons del país i encara ho faran més a mitjà i llarg termini de no modificar-se l'actual orde de coses.
El cas valencià és un magnífic exemple d'aquesta crisi tan greu. Tan sols entre 1999 i 2003 s'ha reduït un terç el nombre d'explotacions (molt més, en el cas dels titulars jóvens: d'un 6'02 % a un 3'83%) i, paral·lelament, s'ha contret la superfície cultivada i l'ocupació. No resulta estrany, a la vista dels preus infames que reben els agricultors pels seus productes i les conseqüències derivades de la pròpia Política Agrària Comunitària. La pràctica desaparició dels circuits comercials al detall i la consegüent concentració de les vendes a través de les grans cadenes de distribució ha provocat, a més, que la caiguda dels preus que es paguen als productors no es trasllade en absolut als consumidors. En compte d'això, assistim a un increment constant en els preus de venda que accentua la injustícia de la situació en què es veuen sumits els xicotets i mitjans agricultors.
Resulta evident, vist el panorama que acabe de descriure, que dos dels cloquejats objectius de la PAC (a saber, garantir un nivell de vida equitatiu a la població agrícola i assegurar al consumidor subministraments a preus raonables) no es compleixen en absolut, tenint en compte que no es tracta d'un fenomen local sinó que la situació és molt semblant en el conjunt de la Unió Europea. Ni la política anterior, basada en les primes a la producció i dissenyada amb l'objectiu d'obtindre excedents, ni l'actual, amb el “desacoblament” (subvencions per explotació en funció de la superfície i una sèrie de “condicionalitats”) i un més teòric que real incentiu a l'agricultura ecològica, han servit als objectius assenyalats. En el cas valencià, el problema s'agreuja per la deficient gestió que realitza la Conselleria de les subvencions. L'aposta del Partit Popular pel desenvolupament econòmic basat en el “rajola” també afecta, per tant, al sector agrari.
No cal oblidar que, atesos els mecanismes de presa de decisions escassament democràtics de la UE, les polítiques responen bàsicament a les directrius marcades pels lobbys dels grans productors agraris i de les agroindústries. Així, en l'actualitat, i amb la coartada dels problemes derivats de l'ampliació i de les preocupacions ambientals, s'està propiciant una forta concentració de la propietat de la terra que està portant a la ruïna a milers de petites explotacions, aproximadament 34.000 a l'any en tot l'Estat. Mentrestant, es finança els grans propietaris amb suculentes subvencions concedides per la superfície de terra que posseeixen, encara que no produïsquen, o per la quantitat de sembra, encara que no arrepleguen els cultius.
En Esquerra Unida creiem imprescindible l'elaboració d'una Llei d'Orientació Agrària per a l'adequada planificació de l'activitat agrària i per a la creació d'un model agrari propi que no siga el de les grans multinacionals de l'alimentació sinó el dels agricultors i els consumidors. Un model nou que ha de tindre com a premisses irrenunciables la sostenibilitat, la producció agroalimentària de qualitat i l'orientació adequada dels recursos. S'ha de lluitar per la transparència en els mercats per mitjà de la creació, com reclamen les associacions agràries, d'un Observatori de Preus i la proposta que es duga a terme un doble etiquetat perquè els consumidors tinguen tota la informació necessària, tant del preu en origen com del de venda. Entenem que és necessari reformar la PAC, sota el principi de Sobirania Alimentària amb uns preus en origen i de venda al públic justos, tant per als agricultors com per a la ciutadania, i que promoga un repartiment just dels fons.
El cas valencià és un magnífic exemple d'aquesta crisi tan greu. Tan sols entre 1999 i 2003 s'ha reduït un terç el nombre d'explotacions (molt més, en el cas dels titulars jóvens: d'un 6'02 % a un 3'83%) i, paral·lelament, s'ha contret la superfície cultivada i l'ocupació. No resulta estrany, a la vista dels preus infames que reben els agricultors pels seus productes i les conseqüències derivades de la pròpia Política Agrària Comunitària. La pràctica desaparició dels circuits comercials al detall i la consegüent concentració de les vendes a través de les grans cadenes de distribució ha provocat, a més, que la caiguda dels preus que es paguen als productors no es trasllade en absolut als consumidors. En compte d'això, assistim a un increment constant en els preus de venda que accentua la injustícia de la situació en què es veuen sumits els xicotets i mitjans agricultors.
Resulta evident, vist el panorama que acabe de descriure, que dos dels cloquejats objectius de la PAC (a saber, garantir un nivell de vida equitatiu a la població agrícola i assegurar al consumidor subministraments a preus raonables) no es compleixen en absolut, tenint en compte que no es tracta d'un fenomen local sinó que la situació és molt semblant en el conjunt de la Unió Europea. Ni la política anterior, basada en les primes a la producció i dissenyada amb l'objectiu d'obtindre excedents, ni l'actual, amb el “desacoblament” (subvencions per explotació en funció de la superfície i una sèrie de “condicionalitats”) i un més teòric que real incentiu a l'agricultura ecològica, han servit als objectius assenyalats. En el cas valencià, el problema s'agreuja per la deficient gestió que realitza la Conselleria de les subvencions. L'aposta del Partit Popular pel desenvolupament econòmic basat en el “rajola” també afecta, per tant, al sector agrari.
No cal oblidar que, atesos els mecanismes de presa de decisions escassament democràtics de la UE, les polítiques responen bàsicament a les directrius marcades pels lobbys dels grans productors agraris i de les agroindústries. Així, en l'actualitat, i amb la coartada dels problemes derivats de l'ampliació i de les preocupacions ambientals, s'està propiciant una forta concentració de la propietat de la terra que està portant a la ruïna a milers de petites explotacions, aproximadament 34.000 a l'any en tot l'Estat. Mentrestant, es finança els grans propietaris amb suculentes subvencions concedides per la superfície de terra que posseeixen, encara que no produïsquen, o per la quantitat de sembra, encara que no arrepleguen els cultius.
En Esquerra Unida creiem imprescindible l'elaboració d'una Llei d'Orientació Agrària per a l'adequada planificació de l'activitat agrària i per a la creació d'un model agrari propi que no siga el de les grans multinacionals de l'alimentació sinó el dels agricultors i els consumidors. Un model nou que ha de tindre com a premisses irrenunciables la sostenibilitat, la producció agroalimentària de qualitat i l'orientació adequada dels recursos. S'ha de lluitar per la transparència en els mercats per mitjà de la creació, com reclamen les associacions agràries, d'un Observatori de Preus i la proposta que es duga a terme un doble etiquetat perquè els consumidors tinguen tota la informació necessària, tant del preu en origen com del de venda. Entenem que és necessari reformar la PAC, sota el principi de Sobirania Alimentària amb uns preus en origen i de venda al públic justos, tant per als agricultors com per a la ciutadania, i que promoga un repartiment just dels fons.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada