DE REUNIONS, APAGADES, COMISSIONS I CANVIS (CLIMÀTICS)
A hores d’ara l’existència del fenomen del canvi climàtic és un fet reconegut i incontrovertible. No sols això, les seues causes també han estat ben delimitades i ningú no pot ja qüestionar l’origen humà d’aquest canvi. L’increment de les emissions dels gasos anomenats d’efecte hivernacle (el CO2, principalment) n’és la causa fonamental i aquest increment deriva de la crema dels combustibles fòssils que conformen la base energètica del model productiu. En el reconeixement del problema i de les seues causes hi ha jugat un paper decisiu el Panell Internacional sobre el Canvi Climàtic (IPCC) de l’ONU, que aplega els màxims especialistes en la qüestió i que s’ha reunit aquesta setmana a la Ciutat de València. Tot un honor per a les valencianes i els valencians donar aixopluc a aquest organisme, reconegut recentment amb l’atorgament del Premi Nobel de la Pau (ex aequo amb l’expresident dels USA, Al Gore).
No és una exageració afirmar que, a València i a la resta del país, aquesta setmana ha estat la del Canvi Climàtic. La reunió de l’IPCC ha aprofitat per a que polítics, mitjans de comunicació i ciutadans li hagen dedicat més atenció de la que sol ser habitual. Els valencians tenim motius de sobra com per a preocupar-nos per la qüestió. Tot i ser un problema global, amb tota probabilitat, el País Valencià es veurà afectat amb una mica més d’intensitat. I això per tres raons. En primer lloc, atès el risc extrem d’elevació del nivell del mar, per ser un país amb una ratio km de costa/km2 de superfície elevada. Això complicat per una elevada densitat de població vora mar i per una activitat econòmica (el turisme) dependent en gran mesura de la quantitat i la qualitat de platges. En segon lloc, per trobar-nos (particularment el quart meridional del país) en una zona on avança de forma implacable el procés de desertificació. Per últim, i en estreta relació amb aquest problema, per la previsible disminució dels recursos hídrics i la variació de la seua distribució espacial i temporal (major freqüència de les pluges torrencials). Cal insistir, per fer palesa la importància de les mesures polítiques en la lluita contra el canvi climàtic, que el dèficit hídric que patim no és el resultat de l’escassesa d’aigua, sinó de l’increment desmesurat del seu consum.
Cal saludar l’èxit relatiu de la convocatòria de l’apagada de cinc minuts. No tant pel seu grau de seguiment, sinó per la facilitat amb la que els polítics ens hem posat d’acord a l’hora de recolzar una iniciativa de la societat civil. Molts ajuntaments i les pròpies Corts Valencianes (en aquest cas a proposta inicialment d’EU) han secundat unànimement aquesta crida. No és més que un gest. L’estalvi que s’ha aconseguit no passa de ser una llàgrima dins l’oceà. Tanmateix és suficient per demostrar la importància de posar en marxa polítiques serioses destinades a substituir les energies fòssils per les renovables, incrementar l’eficiència energètica i, sobretot, reduir-ne el consum innecessari. Com a les polítiques d’aigua, qualsevol alternativa de futur passa ineludiblement per gestionar-ne la demanda i no sols l’oferta.
Només un gest. Lògicament no n’hi ha prou. Fins ara les polítiques de la Generalitat no han passat d’aquest nivell. Les Corts hem aprovat també per unanimitat la creació de sengles comissions de les Corts i del Consell (una a iniciativa del PP i l’altra del nostre grup) per a abordar la qüestió. També s’ha canviat la Direcció General de Qualitat Ambiental, afegint-li un segon cognom de Canvi Climàtic. Ara bé, les línies pressupostàries específiques que s’hi dediquen han vist disminuïdes les seues assignacions pressupostàries. Tot apunta, una vegada més, que el PP substitueix la política dotada amb recursos per consignes propagandístiques. I ja se sap, si no hi ha diners, no hi ha música.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada