ARTICLE D'OPINIÓ
Nuclears? Ni “Flores”
El Consell Valencià ha volgut reobrir el debat sobre l'energia nuclear. Almenys així ho feia el conseller Mario Flores fa uns dies, amb una oportunitat i mesura del moment impagable: al final de les vacacions i entre els titulars de l'incendi de Vandellós, la multa del CSN a la central d'Ascó per violar la seguretat i per emissió conscient de partícules radioactives, i la quasi habitual notícia que Cofrents estaria encara uns dies més aturada després de l'última avaria del mes. L'oportunitat la pinten calba, senyor Flores, i cal agafar-la pels pèls. I a més amb menys demagògia de “sobirania energètica”, perquè l'urani (i gran part de la tecnologia) també cal importar-lo, també són limitades les seues reserves a mitjà termini i, també, s'encarix progressivament el seu preu i està subjecte al control geoestratègic. Agafem-la per tant, però amb rigor, sense esperar que “la fusió nuclear” ens allibere de l’“inconvenient” dels residus nuclears actius durant centenars de milers d'anys. I a més amb menys demagògia de “sobirania energètica”, perquè l'urani (i gran part de la tecnologia) també cal importar-lo, també són limitades les seues reserves a mitjà termini i, també, s'encarix progressivament el seu preu i està subjecte al control geoestratègic. L'afirmació del conseller va ser sorprenent i més que un producte de l’“optimisme científic”, sembla el somni d'una nit d'estiu després d'una lectura de ciència-ficció.
Però acceptem la major, no el fet que calga obrir el debat nuclear, el qual està permanentment obert –i ja s'encarreguen veus interessades de mantindre les posicions del lobby dels interessos nuclears–, sinó que cal tancar-lo, que és l'estat actual de la qüestió. Simplement no és possible, ni es planteja seriosament en cap part, un “renaixement” de l'energia nuclear. El capítol nuclear està tancat tret de l'ús armamentístic, i el seu potencial com a productor d'energia es troba en hores crepusculars, decreixent cap al fos en negre.
Clar que aquesta no és una afirmació gratuïta, encara que sí que coneguda. En el món hi ha cada any una central nuclear menys en funcionament. Després de la caiguda del Mur i la formació de la Unió Europea de 27 països, aquesta comptava amb un patrimoni conjunt de 177 centrals nuclears, de les que hui s'han tancat ja 31. Menys és més? En el món hi ha 34 reactors nuclears en construcció. Molts o pocs? El cert és que són un 60% menys dels que es construïen a finals del segle passat.
El total d'energia elèctrica produïda nuclearment en tot el món és de 371.700 megavats. No és poc, però sí que és 12 vegades menys electricitat de la què en els anys setanta s'esperava obtindre per aquest mitjà per al 2000 (segons l'OIEA). Aquesta aportació suposa entre el 2% i el 3% de l'energia total en el món i el 16% de l'elèctrica. No és poc, però el més significatiu és que baixa continuadament en el mix elèctric dels 31 països nuclears i en els més desenvolupats, ja li fan ombra les energies renovables.
El que existeix és una imparable tendència a la baixa que no es pot revertir en dècades, perquè la reposició de les actuals centrals ja hauria d'estar en marxa i, ni està, ni se l'espera. Ho deia el conseller Flores: una central costa de construir més d'una dècada i, mentrestant haurem de desenvolupar les energies netes i renovables. En el que no estem d'acord, doncs, és que després en prescindim d'algunes d'elles a canvi de la nuclear tan provadament “neta i segura”, tal com deia el conseller i desmentien els titulars que l'envoltaven. Aquesta decisió ja la va prendre el mercat. Eixe que tant reverencien els polítics que ara volen “debatre”. El mercat ja va decidir –i ja li va bé, vegem Iberdrola– que allò “rendible” i realista és invertir en renovables.
Per això no es construeixen més centrals nuclears, ni tan sols en els països amb governs molt favorables, com EE.UU. Repetim-ho, només hi ha 34 nuclears en construcció en el món, i ja s'han tancat 117 amb una vida mitjana de 22 anys. Encara suposant que les companyies elèctriques aconseguisquen el seu objectiu que els duren 40 anys i, en eixe supòsit de vida útil –tan difícil quan veiem Cofrents i altres nuclears espanyoles–, si calculem les centrals necessàries per a “reposar” –que no augmentar– les actualment en funcionament, ens trobem amb el fet que haurien d'haver-hi ja 104 centrals en construcció, per a prendre el relleu a les jubilades abans del 2015. I després, augmentar el ritme a una central inaugurada cada 18 dies, per a arribar a les 192 que es tancaran per antiguitat.
Per a les companyies elèctriques, obtindre eixe supòsit de 40 anys d'explotació de les amortitzades centrals actuals, és l'objectiu real del suposat debat: allargar l'explotació de les centrals existents i, si de cas, “col·locar-li'n” alguna a un país en desenvolupament per a amortitzar la tecnologia i gestionar la central.
La prova que faltava la tenim en el gran projecte pilot d'Olkiluto-3, construït per França i Finlàndia, el qual acumula quasi tres anys de retard en la construcció i, sobrecostos que van sobrepassar el 50% ja fa molt. Una cosa que dissuadeix a qualsevol inversor d'intentar-ho amb el seu diners. Una altra cosa seria amb els diners de “papà Estat” i amb el capital privat “gestionant”. Així, encara se’n faran algunes, però sempre serà decreixent en el seu nombre total i en la seua aportació al “mix” energètic.
El Consell Valencià ha volgut reobrir el debat sobre l'energia nuclear. Almenys així ho feia el conseller Mario Flores fa uns dies, amb una oportunitat i mesura del moment impagable: al final de les vacacions i entre els titulars de l'incendi de Vandellós, la multa del CSN a la central d'Ascó per violar la seguretat i per emissió conscient de partícules radioactives, i la quasi habitual notícia que Cofrents estaria encara uns dies més aturada després de l'última avaria del mes. L'oportunitat la pinten calba, senyor Flores, i cal agafar-la pels pèls. I a més amb menys demagògia de “sobirania energètica”, perquè l'urani (i gran part de la tecnologia) també cal importar-lo, també són limitades les seues reserves a mitjà termini i, també, s'encarix progressivament el seu preu i està subjecte al control geoestratègic. Agafem-la per tant, però amb rigor, sense esperar que “la fusió nuclear” ens allibere de l’“inconvenient” dels residus nuclears actius durant centenars de milers d'anys. I a més amb menys demagògia de “sobirania energètica”, perquè l'urani (i gran part de la tecnologia) també cal importar-lo, també són limitades les seues reserves a mitjà termini i, també, s'encarix progressivament el seu preu i està subjecte al control geoestratègic. L'afirmació del conseller va ser sorprenent i més que un producte de l’“optimisme científic”, sembla el somni d'una nit d'estiu després d'una lectura de ciència-ficció.
Però acceptem la major, no el fet que calga obrir el debat nuclear, el qual està permanentment obert –i ja s'encarreguen veus interessades de mantindre les posicions del lobby dels interessos nuclears–, sinó que cal tancar-lo, que és l'estat actual de la qüestió. Simplement no és possible, ni es planteja seriosament en cap part, un “renaixement” de l'energia nuclear. El capítol nuclear està tancat tret de l'ús armamentístic, i el seu potencial com a productor d'energia es troba en hores crepusculars, decreixent cap al fos en negre.
Clar que aquesta no és una afirmació gratuïta, encara que sí que coneguda. En el món hi ha cada any una central nuclear menys en funcionament. Després de la caiguda del Mur i la formació de la Unió Europea de 27 països, aquesta comptava amb un patrimoni conjunt de 177 centrals nuclears, de les que hui s'han tancat ja 31. Menys és més? En el món hi ha 34 reactors nuclears en construcció. Molts o pocs? El cert és que són un 60% menys dels que es construïen a finals del segle passat.
El total d'energia elèctrica produïda nuclearment en tot el món és de 371.700 megavats. No és poc, però sí que és 12 vegades menys electricitat de la què en els anys setanta s'esperava obtindre per aquest mitjà per al 2000 (segons l'OIEA). Aquesta aportació suposa entre el 2% i el 3% de l'energia total en el món i el 16% de l'elèctrica. No és poc, però el més significatiu és que baixa continuadament en el mix elèctric dels 31 països nuclears i en els més desenvolupats, ja li fan ombra les energies renovables.
El que existeix és una imparable tendència a la baixa que no es pot revertir en dècades, perquè la reposició de les actuals centrals ja hauria d'estar en marxa i, ni està, ni se l'espera. Ho deia el conseller Flores: una central costa de construir més d'una dècada i, mentrestant haurem de desenvolupar les energies netes i renovables. En el que no estem d'acord, doncs, és que després en prescindim d'algunes d'elles a canvi de la nuclear tan provadament “neta i segura”, tal com deia el conseller i desmentien els titulars que l'envoltaven. Aquesta decisió ja la va prendre el mercat. Eixe que tant reverencien els polítics que ara volen “debatre”. El mercat ja va decidir –i ja li va bé, vegem Iberdrola– que allò “rendible” i realista és invertir en renovables.
Per això no es construeixen més centrals nuclears, ni tan sols en els països amb governs molt favorables, com EE.UU. Repetim-ho, només hi ha 34 nuclears en construcció en el món, i ja s'han tancat 117 amb una vida mitjana de 22 anys. Encara suposant que les companyies elèctriques aconseguisquen el seu objectiu que els duren 40 anys i, en eixe supòsit de vida útil –tan difícil quan veiem Cofrents i altres nuclears espanyoles–, si calculem les centrals necessàries per a “reposar” –que no augmentar– les actualment en funcionament, ens trobem amb el fet que haurien d'haver-hi ja 104 centrals en construcció, per a prendre el relleu a les jubilades abans del 2015. I després, augmentar el ritme a una central inaugurada cada 18 dies, per a arribar a les 192 que es tancaran per antiguitat.
Per a les companyies elèctriques, obtindre eixe supòsit de 40 anys d'explotació de les amortitzades centrals actuals, és l'objectiu real del suposat debat: allargar l'explotació de les centrals existents i, si de cas, “col·locar-li'n” alguna a un país en desenvolupament per a amortitzar la tecnologia i gestionar la central.
La prova que faltava la tenim en el gran projecte pilot d'Olkiluto-3, construït per França i Finlàndia, el qual acumula quasi tres anys de retard en la construcció i, sobrecostos que van sobrepassar el 50% ja fa molt. Una cosa que dissuadeix a qualsevol inversor d'intentar-ho amb el seu diners. Una altra cosa seria amb els diners de “papà Estat” i amb el capital privat “gestionant”. Així, encara se’n faran algunes, però sempre serà decreixent en el seu nombre total i en la seua aportació al “mix” energètic.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada