INTERVENCIÓ PARLAMENTÀRIA
Intervenció al debat de política general (24.09.2008). Defensa de les resolucions proposades per EUPV
[Extret del diari de sessions de les Corts Valencianes]
[Intervenció interrompuda per la Presidenta de les Corts]
[Extret del diari de sessions de les Corts Valencianes]
Gràcies, senyora presidenta.
Bé, açò de parlar l'últim, se suposa, de la vesprada, sempre té el seus inconvenients. Quan jo donava classe sempre era una història, mai volíem tindre les primeres hores ni les últimes, perquè és quan la gent menys atenció té, però, bé, tractaré de fer-ho... A més, em toca fer la intervenció més llarga del matí.
Vaig a passar a defendre les resolucions que han presentat els diputats d'Esquerra Unida, davant d'aquest debat que, si puguera tindre o puguera rebre realment eixe nom de debat (perquè jo crec que açò més bé és un diàleg de sords que un debat com a tal, on hi ha un intercanvi enriquidor d'idees) s'hauria d'anomenar..., un dels apel·latius que podria tindre seria el debat de la crisi.
La crisi està planejant damunt de tots els discursos que hem estat sentit al llarg d'aquest dia i mig ja que duguem de debat i la crisi, lògicament, és el tema que més preocupa a tots els ciutadans i ciutadanes no sols al nostre país, sinó jo diria en estos moments pràcticament a tota Europa i a tot el món.
Bé, la crisi és una crisi que a casa nostra està colpejant de forma més intensa. Ja hem insistit altres vegades (vull tornar-ho a dir, perquè pense que duem més d'un any assenyalant aquesta qüestió) que anava a vindre aquesta crisi, perquè estem davant d'un model econòmic insostenible des del punt de vista econòmic i també insostenible des del punt de vista ambiental. I assistim, insistixc, a eixa imitació de debat, en què, sobretot el Partit Popular i el Partit Socialista tracten de tirar-se els trastos uns a l'altre, com si la cosa no anara amb ells, com si la crisi fóra culpa de l'altre.
La crisi, evidentment, com a tal no és culpa de ningú en concret, però el que no hi hagen culpables no vol dir que no hi hagen responsabilitats, i, responsabilitats, n'hi han. Dins dels àmbits competencials, tant el govern espanyol com el govern valencià tenen responsabilitats importants per a determinar en quina manera ens afecta la crisi i de quina manera estem vivint-la.
No és que no s'haja fet res per a evitar la crisi, sobretot per part del govern valencià, sinó que inclús jo diria que s'ha encoratjat eixe model que fa que la crisi al cas espanyol siga més greu que al cas europeu, i que dins del context espanyol siga molt més greu el cas valencià que el del conjunt de l'estat. Una economia basada en la construcció, en la privatització de serveis públics i en la reducció de l'estat, en la reducció sobretot de la fiscalitat, que ha agreujat el dèficit social i la distància que separa Espanya d'altres països europeus, és un dels elements fonamentals. I això és el que nosaltres tractem d'esmenar a través de tota a una sèrie de resolucions que presentem ací que pretenen, d'alguna manera, canviar la política que està fent-se.
Ahir hi va haver una part del debat que m'agradaria dur a col·lació perquè jo crec que és un dels elements fonamentals, probablement el que es troba a la base de tot el que es pot discutir i de tot el que hauria -ho dic en condicional- realment d'estar debatent-se, que és el tema de la fiscalitat i la capacitat d'intervenció de l'estat en l'economia. Ahir, el senyor Camps, quan li se deia que sense diners no es podia fer res i que els impostos no es podien baixar, deia que era bo baixar impostos, perquè baixar impostos donava més diners a la gent i això feia que creixquera l'economia i, per tant, que a partir d'ahí també acabaria creixent la recaptació fiscal.
Cal dir que això és una pressuposició. És un apriorisme que partix d'un supòsit que no es complix, o almenys no es complix de forma generalitzada, i és que els diners que té l'estat i el sector públic es gasten pitjor que els diners que té el sector privat. Cal fer una matisació: probablement, si entràrem només en el cas valencià, potser això caldria discutir-ho, perquè cal discutir realment fins a quin punt el sector públic valencià es gasta els diners ben gastats, perquè estem cansats de vore un enorme malbaratament de recursos i un enorme deute que no resol els problemes que hauria de resoldre. Però, com a principi, és un apriorisme que ningú no ha demostrat mai.
Per tant, ens trobem davant d'una situació paradoxal: d'una banda, el govern valencià aposta per la reducció d'impostos; i, d'una altra, al mateix temps, es dedica a reclamar-li al govern central tota una sèrie de greuges en termes monetaris, que no són massa raonables. És a dir, si fan falta diners, caldria tindre els impostos més elevats o, almenys, no reduir els impostos com està fent el govern, ¿no?
Estem davant d'un govern que jo anomenaria com un especialista de la impostura. És a dir, dir una cosa i fer-ne una altra, afirmar una cosa i fer just la contrària. Diuen que defensen l'educació i la sanitat pública, però es dediquen a potenciar l'educació i la sanitat privada; diuen que estimen el medi ambient, però consenten, quan no fomenten directament, la seua destrucció; diuen que estimen la nostra llengua i la nostra cultura, però contribuïxen activament a mantindre el seu paper subordinat.
Per tant, davant d'eixa impostura permanent, cal canviar l'actuació, perquè la realitat no pot ser mai tan bé com la pinta el senyor Camps quan intervé ací. Inclús en el cas que tot anara extraordinàriament bé, inclús en eixe cas, que no és el cas, per desgràcia, inclús en eixe cas hi hauria, evidentment, coses que no anirien bé, i ací mai se citen, mai se'n parla.
Quan u tracta d'aplicar una política, la política s'aplica, sobretot, per a tractar de millorar i resoldre problemes. Si no s'identifiquen els problemes, difícilment es pot aplicar una política concreta.
I, després, cal discutir sobre sobre criteris. El que separa els bancs d'aquest costat d'ací dels bancs d'aquell costat d'allà, fonamentalment és una qüestió de criteri. No de si uns volen més o menys el seu país, que això, senzillament, és un discurs pervers que per a l'únic que aprofita és per a tractar d'enganyar els ciutadans, pensant-se que ací hi ha gent que són antivalencians i coses d'aquestes absolutament estranyes, sinó que hi han criteris diferents i cal posar-los damunt la taula i cal discutir sobre ells.
Criteris diferents duen a plantejar propostes diferents, que són les que nosaltres proposem ací. Marquem en les nostres resolucions unes, aproximadament, cinc, sis línies d'actuació que són les que nosaltres creiem que s'haurien de dur a terme. La primera, i que està resumida en la resolució 21.954, és la prioritat que s'ha de tindre en la lluita contra la crisi. Per a nosaltres la prioritat passa fonamentalment pel canvi en el model productiu. Un canvi que ha de tindre com a eixos fonamentals, començar per un equilibri sectorial, és a dir, el sector terciari està descompensat respecte als altres sectors. Buscar un nou model urbanístic i de transport. Un nou model territorial que equilibre el territori i que, a més, no potencie o no force la mobilitat, per tant, contribuint d'eixa forma a una millora del medi ambient i a evitar els problemes del canvi climàtic. A una política fiscal que mantinga la progressivitat i que no reduïsca els impostos, per a tindre recursos per a poder invertir en tot el que estem dient. No podem dir que anem a fer moltes coses i, al mateix temps, dir que anem a disminuir els ingressos de l'estat. Mantindre una política industrial activa; una política industrial activa que no s'ha tingut en els governs del Partit Popular i que, al revés, ha anat disminuint progressivament.
I, finalment, una política que tinga elements socials que servisca per a protegir els més castigats per la crisi. Parlem molt de les empreses, però ací lamentablement es parla molt poc dels treballadors i les treballadores, tant dels assalariats com d'alguns que no ho són, però que són dependents perquè encara que figuren com a compte propi treballen per a altres; d'aquestos no en parlem mai. No parlem tampoc massa de les dones respecte al món laboral. No parlem massa dels immigrants. Per això, també plantegem dues resolucions més, la 21.958, per a que rebutge la directiva europea que afecta els immigrants (la "directiva de la vergonya") i s'apliquen algunes mesures concretes de política, i la 21.957, on demanem una protecció especial de les dones al mercat laboral i, sobretot, l'establiment de plans d'igualtat.
També demanem..., seria una segona línia també relacionada amb el tema de la crisi, una atenció específica per a l'agricultura, això és la resolució 21.961. Té una triple intenció aquesta resolució. La primera, defensar els agricultors, no el gran agrobusiness, que és al que es dediquen les polítiques que vénen de la Unió Europa i la major part de les polítiques que s'implanten des de l'estat i inclús des de la mateixa comunitat. Per tant, defensar l'agricultor, arrelar-lo a la terra, defensar al mateix temps el consumidor, buscant la seguretat alimentària d'una banda i preus justos en els dos costats, en el costat dels productors i en el costat dels consumidors i, per últim, defensar el medi ambient, buscant la sostenibilitat econòmica ambiental en l'agricultura, implantant moltes mesures d'agricultura ecològica, de defensa del territori, etcètera.
El tercer aspecte és el tema del medi ambient. La crisi que patim també és una crisi ecològica, de vegades, sobretot, la part més visible d'eixa crisi ambiental que estem patint quan es relaciona amb l'economia, que és la crisi energètica per l'increment dels preus del petroli, és presenta com si fóra una espècie d'accident conjuntural, dóna la casualitat que coincidix. Parcialment, és així, però en el fons no ho és. Estem davant d'una crisi en el model general de l'economia. La crisi del petroli no s'acabarà, podrà tindre algunes fases de millora, però no va a acabar-se i, per tant, no és imprescindible, només el canviar el model energètic perquè estem cremant massa coses i enviant massa gasos a l'atmosfera i incrementant el problema del canvi climàtic, sinó també perquè l'energia en la que estem basant-se va a esgotar-se.
I, per això, cal canviar el model energètic i cal evitar que eixe model passe per les centrals nuclears. No vaig a insistir més en este tema perquè l'hem tractat ací ja en alguna ocasió. S'ha presentat ja per part nostra, per part del grup, una altra resolució i ara els en plantege una altra. L'altra l'han rebutjada. Aquella deia que tancàrem abans Cofrents, la que estic defensant ací diu que no perllonguem Cofrents més enllà de 2011, que és quan té previst el seu tancament oficial. No han aprovat la primera. Aproven la segona, si és que realment entenen que Cofrents en aquests moments és un perill potencial.
Creiem que aquest model es basa en un consum excessiu de sòl i de matèries primeres no renovables i, per tant, cal capgirar la relació ambel medi ambient. Nosaltres podríem haver aportat moltes resolucions, ho hem centrat tot en una, que creiem que és un aspecte essencial perquè és un del problemes més greus que tenim al País Valencià, que és el tema de l'aigua. Cal aprofitar que hem d'ajustar les polítiques a la Directiva marc de l'aigua per a dissenyar una planificació que siga respectuosa amb els valors ambientals, amb els usos de l'aigua, que protegisca els nostres recursos hídrics de la contaminació fonamentalment, que tinga en compte els cabals ecològics i que protegisca també les zones humides i pose un fre a l'urbanisme desaforat que tenim.Qque s'assumisquen les competències i, sobretot, que s'actue des de la perspectiva de la gestió de la demanda en compte de la gestió de l'oferta, perquè no podem mantindre indefinidament un creiximent de la demanda d'aigua. Amb la qual cosa ja podem dur aigua, primer, de l'Ebre, després del Roine, després vindrà del Pol Nord i al final no tindrem mai prou aigua. Ens hem d'ajustar als recursos dels que disposem realment i ajustar-nos de forma racional, utilitzar aigua de forma racional, deixar-se de discursos que no duen a ningun lloc i que no són pràctics, i que l'únic que fan és confondre la gent. Cal tractar de resoldre els problemes actuals sobre la base -insistisc- de gestionar la demanda.
El quart element és la defensa dels serveis públics. Podríem parlar de molts serveis públics, però ens hem centrat en els dos serveis que considerem més importants, que considerem fonamentals, dos serveis essencials. Tant en un com l'altre, l'element clau és aturar en un primer pas i després revertir les privatitzacions. Els serveis públics en mans privades perden una bona part de la seua funcionalitat. El servei públic té com a objectiu fonamental servir els ciutadans i les ciutadanes. Quan es privatitza el seu objectiu passa a estar mediatitzat per un objectiu més important, que és obtindre rendiments econòmics a partir d'eixa activitat, i això fa que el servei perga en qualitat.
Per tant, resolució 21.963, acabar amb la gestió privada de la sanitat, en primer lloc, no fent que avance la privatització, és a dir, que tots els hospitals, etcètera, que estan fent-se ara no es privatitzen, però a més que s'establisca un pla per a recuperar els hospitals i les àrees de salut que estan actualment privatitzades per a la gestió pública. I, a més, establir un horitzó perquè la mitjana de llits hospitalaris que està ara al voltant del 2,5 de llits per mil habitants puge fins 3,5, que és la mitjana d'Espanya.
I la resolució 21.962, que fa referència a l'educació, també partix de la defensa de l'educació com un servei públic que deu estar en mans públiques i gestionat pel sector públic. Per tant, demanem que no es cedisca sòl públic als centres privats, però, a més, sobretot demanem un increment important dels pressupostos, volem que puge fins al 4,31% del producte interior brut la despesa en educació, que no és acostar-se als països més desenvolupats, sinó simplement acostar-se a la mitjana espanyola.
Volem que es construïsquen 200 noves escoles infantils a partir d'eixe increment pressupostari. Públiques, eh? per a xiquets de zero a tres anys acompanyats d'una llei d'educació infantil. Volem que s'establisquen plans de compensació per a frenar el fracàs escolar. Volem que s'establisca la gratuïtat real... assegurar la gratuïtat real de l'ensenyament. Per això, cal entre altres coses acabar amb l'educació concertada. Però també establir plans per a garantir la gratuïtat de materials didàctics i llibres, que hi haja personal sanitari en els centres... com a mínim en els centres d'educació especial. Que s'incremente l'oferta de cicles formatius, fonamental per a atendre -és un dels grans buits del discurs: l'educació no està només en dir xifres, sinó en dir què és el que va a fer-se- els problemes que van a vindre amb la crisi. Incrementar la xarxa d'EPA, garantir la suficiència de finançament universitari. Realment, el que va dir ahir ací el senyor Camps era deplorable, després dels problemes que hi han hagut darrerament en la universitat. I, bé, tota una sèrie de qüestions com garantir l'escolarització en valencià amb el requisit, la normativa d'escolarització perquè hi haja igualtat realment, etcètera.
Polítiques socials. Importantíssim, sobretot, la gravíssima deficiència que es produïx en aquests moments en el tema de la llei de dependència, que realment, realment és vergonyós el que està fent el govern valencià amb tota la gent que deuria estar gaudint en aquests moments ja de les prestacions derivades d'eixa llei. I això no és que només siga just, no és que només siga necessari com marca la llei i, per tant, que totes estes persones tinguen el dret a això. A més, és que econòmicament va a ser molt útil davant d'una situació de crisi com la que estem generant ací, perquè obri totes les perspectives d'un nou sector econòmic a partir d'una despesa pública que és realment útil, i encara ho seria més si vostés, en compte d'estar calfant-se el cap per vore de quina manera aconseguixen generar negocis a partir de la gestió d'eixos diners de la llei de dependència, tractaren d'establir una xarxa pública que realment servira per a atendre a estes persones.
Volem, per últim, en les dus últimes qüestions que vull plantejar, combatre el dèficit democràtic, un dèficit que es veu claríssimament en aquesta cambra. Tots han comentat l'absència del president ahir, perdó, hui... jo vull dir que el president no ha estat absent hui, és que ahir també va estar absent, almenys, quan va estar parlant la síndica del grup parlamentari en el qual jo estic emmarcat. Va estar absolutament absent perquè (remors) no va fer absolutament ni cas al que es va plantejar. Per tant, això demostra quina és la qualitat democràtica que tenim ací. I, per tant, i tenint en compte el problema que estem tenint amb els mitjans de comunicació, volem, i a això es dedica la resolució 21.960, que s'aborden els problemes de la Radiotelevisión Valenciana i, en general, de l'audiovisual.
I, finalment, plantegem una resolució, la 21.955, perquè Les Corts es pronuncien, com ja ho va fer fa a penes una setmana el Congrés del Diputats, contra una mesura que ve des d'Europa i que representa un dels atacs més directes i seriosos a la qualitat de vida de les valencianes i dels valencians i molt particularment a tots aquells que tenen un treball dependent. Em referisc a la famosa directiva de les 65 hores, que en realitat en alguns casos no són 65 sinó que poden arribar a ser-ne més, que suposa un retrocés absolut al segle XIX. Vostés que tant parlen de modernitat espere que aproven aquesta mesura, perquè si no ens en tornarien molts anys enrere. Suposa una pèrdua de drets, o pot suposar, una pèrdua de drets socials i laborals molt gran, va a perjudicar la qualitat de vida perquè va a comprometre la conciliació de la vida personal i la vida laboral de les persones que treballen de forma assalariada, suposarà un excessiu temps de treball que, a més, redundarà, com està absolutament comprovat, en una pèrdua important de la productivitat del treball i, a més, va a suposar un debilitament molt important de la negociació col·lectiva.
Per tant, espere, espere que aquesta resolució s'aprove i espere també que reflexionen, que reflexionen des de les bancades populars sobre (remors) la imatge que transmeten a la ciutadania. Sobre eixa imatge d'una societat perfecta que ningú veu on està, només que vostés mateixos, val? I es tracta...
Bé, açò de parlar l'últim, se suposa, de la vesprada, sempre té el seus inconvenients. Quan jo donava classe sempre era una història, mai volíem tindre les primeres hores ni les últimes, perquè és quan la gent menys atenció té, però, bé, tractaré de fer-ho... A més, em toca fer la intervenció més llarga del matí.
Vaig a passar a defendre les resolucions que han presentat els diputats d'Esquerra Unida, davant d'aquest debat que, si puguera tindre o puguera rebre realment eixe nom de debat (perquè jo crec que açò més bé és un diàleg de sords que un debat com a tal, on hi ha un intercanvi enriquidor d'idees) s'hauria d'anomenar..., un dels apel·latius que podria tindre seria el debat de la crisi.
La crisi està planejant damunt de tots els discursos que hem estat sentit al llarg d'aquest dia i mig ja que duguem de debat i la crisi, lògicament, és el tema que més preocupa a tots els ciutadans i ciutadanes no sols al nostre país, sinó jo diria en estos moments pràcticament a tota Europa i a tot el món.
Bé, la crisi és una crisi que a casa nostra està colpejant de forma més intensa. Ja hem insistit altres vegades (vull tornar-ho a dir, perquè pense que duem més d'un any assenyalant aquesta qüestió) que anava a vindre aquesta crisi, perquè estem davant d'un model econòmic insostenible des del punt de vista econòmic i també insostenible des del punt de vista ambiental. I assistim, insistixc, a eixa imitació de debat, en què, sobretot el Partit Popular i el Partit Socialista tracten de tirar-se els trastos uns a l'altre, com si la cosa no anara amb ells, com si la crisi fóra culpa de l'altre.
La crisi, evidentment, com a tal no és culpa de ningú en concret, però el que no hi hagen culpables no vol dir que no hi hagen responsabilitats, i, responsabilitats, n'hi han. Dins dels àmbits competencials, tant el govern espanyol com el govern valencià tenen responsabilitats importants per a determinar en quina manera ens afecta la crisi i de quina manera estem vivint-la.
No és que no s'haja fet res per a evitar la crisi, sobretot per part del govern valencià, sinó que inclús jo diria que s'ha encoratjat eixe model que fa que la crisi al cas espanyol siga més greu que al cas europeu, i que dins del context espanyol siga molt més greu el cas valencià que el del conjunt de l'estat. Una economia basada en la construcció, en la privatització de serveis públics i en la reducció de l'estat, en la reducció sobretot de la fiscalitat, que ha agreujat el dèficit social i la distància que separa Espanya d'altres països europeus, és un dels elements fonamentals. I això és el que nosaltres tractem d'esmenar a través de tota a una sèrie de resolucions que presentem ací que pretenen, d'alguna manera, canviar la política que està fent-se.
Ahir hi va haver una part del debat que m'agradaria dur a col·lació perquè jo crec que és un dels elements fonamentals, probablement el que es troba a la base de tot el que es pot discutir i de tot el que hauria -ho dic en condicional- realment d'estar debatent-se, que és el tema de la fiscalitat i la capacitat d'intervenció de l'estat en l'economia. Ahir, el senyor Camps, quan li se deia que sense diners no es podia fer res i que els impostos no es podien baixar, deia que era bo baixar impostos, perquè baixar impostos donava més diners a la gent i això feia que creixquera l'economia i, per tant, que a partir d'ahí també acabaria creixent la recaptació fiscal.
Cal dir que això és una pressuposició. És un apriorisme que partix d'un supòsit que no es complix, o almenys no es complix de forma generalitzada, i és que els diners que té l'estat i el sector públic es gasten pitjor que els diners que té el sector privat. Cal fer una matisació: probablement, si entràrem només en el cas valencià, potser això caldria discutir-ho, perquè cal discutir realment fins a quin punt el sector públic valencià es gasta els diners ben gastats, perquè estem cansats de vore un enorme malbaratament de recursos i un enorme deute que no resol els problemes que hauria de resoldre. Però, com a principi, és un apriorisme que ningú no ha demostrat mai.
Per tant, ens trobem davant d'una situació paradoxal: d'una banda, el govern valencià aposta per la reducció d'impostos; i, d'una altra, al mateix temps, es dedica a reclamar-li al govern central tota una sèrie de greuges en termes monetaris, que no són massa raonables. És a dir, si fan falta diners, caldria tindre els impostos més elevats o, almenys, no reduir els impostos com està fent el govern, ¿no?
Estem davant d'un govern que jo anomenaria com un especialista de la impostura. És a dir, dir una cosa i fer-ne una altra, afirmar una cosa i fer just la contrària. Diuen que defensen l'educació i la sanitat pública, però es dediquen a potenciar l'educació i la sanitat privada; diuen que estimen el medi ambient, però consenten, quan no fomenten directament, la seua destrucció; diuen que estimen la nostra llengua i la nostra cultura, però contribuïxen activament a mantindre el seu paper subordinat.
Per tant, davant d'eixa impostura permanent, cal canviar l'actuació, perquè la realitat no pot ser mai tan bé com la pinta el senyor Camps quan intervé ací. Inclús en el cas que tot anara extraordinàriament bé, inclús en eixe cas, que no és el cas, per desgràcia, inclús en eixe cas hi hauria, evidentment, coses que no anirien bé, i ací mai se citen, mai se'n parla.
Quan u tracta d'aplicar una política, la política s'aplica, sobretot, per a tractar de millorar i resoldre problemes. Si no s'identifiquen els problemes, difícilment es pot aplicar una política concreta.
I, després, cal discutir sobre sobre criteris. El que separa els bancs d'aquest costat d'ací dels bancs d'aquell costat d'allà, fonamentalment és una qüestió de criteri. No de si uns volen més o menys el seu país, que això, senzillament, és un discurs pervers que per a l'únic que aprofita és per a tractar d'enganyar els ciutadans, pensant-se que ací hi ha gent que són antivalencians i coses d'aquestes absolutament estranyes, sinó que hi han criteris diferents i cal posar-los damunt la taula i cal discutir sobre ells.
Criteris diferents duen a plantejar propostes diferents, que són les que nosaltres proposem ací. Marquem en les nostres resolucions unes, aproximadament, cinc, sis línies d'actuació que són les que nosaltres creiem que s'haurien de dur a terme. La primera, i que està resumida en la resolució 21.954, és la prioritat que s'ha de tindre en la lluita contra la crisi. Per a nosaltres la prioritat passa fonamentalment pel canvi en el model productiu. Un canvi que ha de tindre com a eixos fonamentals, començar per un equilibri sectorial, és a dir, el sector terciari està descompensat respecte als altres sectors. Buscar un nou model urbanístic i de transport. Un nou model territorial que equilibre el territori i que, a més, no potencie o no force la mobilitat, per tant, contribuint d'eixa forma a una millora del medi ambient i a evitar els problemes del canvi climàtic. A una política fiscal que mantinga la progressivitat i que no reduïsca els impostos, per a tindre recursos per a poder invertir en tot el que estem dient. No podem dir que anem a fer moltes coses i, al mateix temps, dir que anem a disminuir els ingressos de l'estat. Mantindre una política industrial activa; una política industrial activa que no s'ha tingut en els governs del Partit Popular i que, al revés, ha anat disminuint progressivament.
I, finalment, una política que tinga elements socials que servisca per a protegir els més castigats per la crisi. Parlem molt de les empreses, però ací lamentablement es parla molt poc dels treballadors i les treballadores, tant dels assalariats com d'alguns que no ho són, però que són dependents perquè encara que figuren com a compte propi treballen per a altres; d'aquestos no en parlem mai. No parlem tampoc massa de les dones respecte al món laboral. No parlem massa dels immigrants. Per això, també plantegem dues resolucions més, la 21.958, per a que rebutge la directiva europea que afecta els immigrants (la "directiva de la vergonya") i s'apliquen algunes mesures concretes de política, i la 21.957, on demanem una protecció especial de les dones al mercat laboral i, sobretot, l'establiment de plans d'igualtat.
També demanem..., seria una segona línia també relacionada amb el tema de la crisi, una atenció específica per a l'agricultura, això és la resolució 21.961. Té una triple intenció aquesta resolució. La primera, defensar els agricultors, no el gran agrobusiness, que és al que es dediquen les polítiques que vénen de la Unió Europa i la major part de les polítiques que s'implanten des de l'estat i inclús des de la mateixa comunitat. Per tant, defensar l'agricultor, arrelar-lo a la terra, defensar al mateix temps el consumidor, buscant la seguretat alimentària d'una banda i preus justos en els dos costats, en el costat dels productors i en el costat dels consumidors i, per últim, defensar el medi ambient, buscant la sostenibilitat econòmica ambiental en l'agricultura, implantant moltes mesures d'agricultura ecològica, de defensa del territori, etcètera.
El tercer aspecte és el tema del medi ambient. La crisi que patim també és una crisi ecològica, de vegades, sobretot, la part més visible d'eixa crisi ambiental que estem patint quan es relaciona amb l'economia, que és la crisi energètica per l'increment dels preus del petroli, és presenta com si fóra una espècie d'accident conjuntural, dóna la casualitat que coincidix. Parcialment, és així, però en el fons no ho és. Estem davant d'una crisi en el model general de l'economia. La crisi del petroli no s'acabarà, podrà tindre algunes fases de millora, però no va a acabar-se i, per tant, no és imprescindible, només el canviar el model energètic perquè estem cremant massa coses i enviant massa gasos a l'atmosfera i incrementant el problema del canvi climàtic, sinó també perquè l'energia en la que estem basant-se va a esgotar-se.
I, per això, cal canviar el model energètic i cal evitar que eixe model passe per les centrals nuclears. No vaig a insistir més en este tema perquè l'hem tractat ací ja en alguna ocasió. S'ha presentat ja per part nostra, per part del grup, una altra resolució i ara els en plantege una altra. L'altra l'han rebutjada. Aquella deia que tancàrem abans Cofrents, la que estic defensant ací diu que no perllonguem Cofrents més enllà de 2011, que és quan té previst el seu tancament oficial. No han aprovat la primera. Aproven la segona, si és que realment entenen que Cofrents en aquests moments és un perill potencial.
Creiem que aquest model es basa en un consum excessiu de sòl i de matèries primeres no renovables i, per tant, cal capgirar la relació ambel medi ambient. Nosaltres podríem haver aportat moltes resolucions, ho hem centrat tot en una, que creiem que és un aspecte essencial perquè és un del problemes més greus que tenim al País Valencià, que és el tema de l'aigua. Cal aprofitar que hem d'ajustar les polítiques a la Directiva marc de l'aigua per a dissenyar una planificació que siga respectuosa amb els valors ambientals, amb els usos de l'aigua, que protegisca els nostres recursos hídrics de la contaminació fonamentalment, que tinga en compte els cabals ecològics i que protegisca també les zones humides i pose un fre a l'urbanisme desaforat que tenim.Qque s'assumisquen les competències i, sobretot, que s'actue des de la perspectiva de la gestió de la demanda en compte de la gestió de l'oferta, perquè no podem mantindre indefinidament un creiximent de la demanda d'aigua. Amb la qual cosa ja podem dur aigua, primer, de l'Ebre, després del Roine, després vindrà del Pol Nord i al final no tindrem mai prou aigua. Ens hem d'ajustar als recursos dels que disposem realment i ajustar-nos de forma racional, utilitzar aigua de forma racional, deixar-se de discursos que no duen a ningun lloc i que no són pràctics, i que l'únic que fan és confondre la gent. Cal tractar de resoldre els problemes actuals sobre la base -insistisc- de gestionar la demanda.
El quart element és la defensa dels serveis públics. Podríem parlar de molts serveis públics, però ens hem centrat en els dos serveis que considerem més importants, que considerem fonamentals, dos serveis essencials. Tant en un com l'altre, l'element clau és aturar en un primer pas i després revertir les privatitzacions. Els serveis públics en mans privades perden una bona part de la seua funcionalitat. El servei públic té com a objectiu fonamental servir els ciutadans i les ciutadanes. Quan es privatitza el seu objectiu passa a estar mediatitzat per un objectiu més important, que és obtindre rendiments econòmics a partir d'eixa activitat, i això fa que el servei perga en qualitat.
Per tant, resolució 21.963, acabar amb la gestió privada de la sanitat, en primer lloc, no fent que avance la privatització, és a dir, que tots els hospitals, etcètera, que estan fent-se ara no es privatitzen, però a més que s'establisca un pla per a recuperar els hospitals i les àrees de salut que estan actualment privatitzades per a la gestió pública. I, a més, establir un horitzó perquè la mitjana de llits hospitalaris que està ara al voltant del 2,5 de llits per mil habitants puge fins 3,5, que és la mitjana d'Espanya.
I la resolució 21.962, que fa referència a l'educació, també partix de la defensa de l'educació com un servei públic que deu estar en mans públiques i gestionat pel sector públic. Per tant, demanem que no es cedisca sòl públic als centres privats, però, a més, sobretot demanem un increment important dels pressupostos, volem que puge fins al 4,31% del producte interior brut la despesa en educació, que no és acostar-se als països més desenvolupats, sinó simplement acostar-se a la mitjana espanyola.
Volem que es construïsquen 200 noves escoles infantils a partir d'eixe increment pressupostari. Públiques, eh? per a xiquets de zero a tres anys acompanyats d'una llei d'educació infantil. Volem que s'establisquen plans de compensació per a frenar el fracàs escolar. Volem que s'establisca la gratuïtat real... assegurar la gratuïtat real de l'ensenyament. Per això, cal entre altres coses acabar amb l'educació concertada. Però també establir plans per a garantir la gratuïtat de materials didàctics i llibres, que hi haja personal sanitari en els centres... com a mínim en els centres d'educació especial. Que s'incremente l'oferta de cicles formatius, fonamental per a atendre -és un dels grans buits del discurs: l'educació no està només en dir xifres, sinó en dir què és el que va a fer-se- els problemes que van a vindre amb la crisi. Incrementar la xarxa d'EPA, garantir la suficiència de finançament universitari. Realment, el que va dir ahir ací el senyor Camps era deplorable, després dels problemes que hi han hagut darrerament en la universitat. I, bé, tota una sèrie de qüestions com garantir l'escolarització en valencià amb el requisit, la normativa d'escolarització perquè hi haja igualtat realment, etcètera.
Polítiques socials. Importantíssim, sobretot, la gravíssima deficiència que es produïx en aquests moments en el tema de la llei de dependència, que realment, realment és vergonyós el que està fent el govern valencià amb tota la gent que deuria estar gaudint en aquests moments ja de les prestacions derivades d'eixa llei. I això no és que només siga just, no és que només siga necessari com marca la llei i, per tant, que totes estes persones tinguen el dret a això. A més, és que econòmicament va a ser molt útil davant d'una situació de crisi com la que estem generant ací, perquè obri totes les perspectives d'un nou sector econòmic a partir d'una despesa pública que és realment útil, i encara ho seria més si vostés, en compte d'estar calfant-se el cap per vore de quina manera aconseguixen generar negocis a partir de la gestió d'eixos diners de la llei de dependència, tractaren d'establir una xarxa pública que realment servira per a atendre a estes persones.
Volem, per últim, en les dus últimes qüestions que vull plantejar, combatre el dèficit democràtic, un dèficit que es veu claríssimament en aquesta cambra. Tots han comentat l'absència del president ahir, perdó, hui... jo vull dir que el president no ha estat absent hui, és que ahir també va estar absent, almenys, quan va estar parlant la síndica del grup parlamentari en el qual jo estic emmarcat. Va estar absolutament absent perquè (remors) no va fer absolutament ni cas al que es va plantejar. Per tant, això demostra quina és la qualitat democràtica que tenim ací. I, per tant, i tenint en compte el problema que estem tenint amb els mitjans de comunicació, volem, i a això es dedica la resolució 21.960, que s'aborden els problemes de la Radiotelevisión Valenciana i, en general, de l'audiovisual.
I, finalment, plantegem una resolució, la 21.955, perquè Les Corts es pronuncien, com ja ho va fer fa a penes una setmana el Congrés del Diputats, contra una mesura que ve des d'Europa i que representa un dels atacs més directes i seriosos a la qualitat de vida de les valencianes i dels valencians i molt particularment a tots aquells que tenen un treball dependent. Em referisc a la famosa directiva de les 65 hores, que en realitat en alguns casos no són 65 sinó que poden arribar a ser-ne més, que suposa un retrocés absolut al segle XIX. Vostés que tant parlen de modernitat espere que aproven aquesta mesura, perquè si no ens en tornarien molts anys enrere. Suposa una pèrdua de drets, o pot suposar, una pèrdua de drets socials i laborals molt gran, va a perjudicar la qualitat de vida perquè va a comprometre la conciliació de la vida personal i la vida laboral de les persones que treballen de forma assalariada, suposarà un excessiu temps de treball que, a més, redundarà, com està absolutament comprovat, en una pèrdua important de la productivitat del treball i, a més, va a suposar un debilitament molt important de la negociació col·lectiva.
Per tant, espere, espere que aquesta resolució s'aprove i espere també que reflexionen, que reflexionen des de les bancades populars sobre (remors) la imatge que transmeten a la ciutadania. Sobre eixa imatge d'una societat perfecta que ningú veu on està, només que vostés mateixos, val? I es tracta...
[Intervenció interrompuda per la Presidenta de les Corts]
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada