ARTICLE D'OPINIÓ (Levante EMV)
SÓN ELS PRESSUPOSTOS QUE ENS CALEN?
Aquesta mateixa setmana les Corts Valencianes aprovaran els pressupostos de la Generalitat per al 2009. No cal dir que la profunda modificació que ha patit la conjuntura econòmica en els darrers mesos atorga enguany un valor especial a aquesta llei. Fa poc més d’un any la macchina del PP titllava d’anatema el qualificatiu de crisi per definir la situació de molts sectors de l’economia valenciana. Fa poc més d’un any el Camps’ team abocava carretades de menyspreu als qui avisàvem (ja se sap...) de les gravíssimes conseqüències que comportaria a mitjà o curt termini l’excessiva i irracional dependència de la nostra economia respecte de la rajola: apocalíptics, catastrofistes, antivalencians... La transmutació soferta pel partit que controla el govern valencià ha estat tan ràpida com surreal: de la negació de la crisi a la denúncia de la mateixa (tot passant per una breu però intensa fase d’acusació a Zapatero de fer just el mateix que ells estaven fent). Això sí, les flors del creixement són seues i les espines de la recessió són degudes únicament i exclusivament al govern de Madrid.
Podríem, però, alegrar-nos de l’assumpció de la greu situació en la que ens trobem. Tot i que aquestes actituds revelen penediment i mala consciència, sempre es pot esperar una correcció d’una línia d’actuació sense cap tipus de reconeixement de responsabilitat sobre les seues (dolentes, en aquest cas) conseqüències. La prova del 9 l’haurien d’haver superat amb la presentació dels pressupostos. Crec que el lector ja haurà advertit pel to de les meues paraules que els comptes que els Camps (Francisco i Gerardo) ens han presentat enguany per a la seua aprovació es troben ben lluny del que hauria de ser un mínim exigible.
I no sols des d’una perspectiva social i econòmica heterodoxa. No parle ara de nacionalitzacions o de viratges radicals cap a una economia sostenible ambientalment (dues qüestions que caldria incloure urgentment en l’agenda política). Què va! Ni tan sols s’acompleixen els requisits ortodoxes d’impulsar l’economia, des del pressupost, en una direcció anticíclica: ocupar el lloc abandonat per la minvant despesa privada amb despesa pública. El Consell ha dissenyat uns pressupostos tímidament expansius malgré lui: la desacceleració de la inflació ha aconseguit situar el creixement previst d’un 3’3 % de la despesa pública de la Generalitat lleugerament per damunt de l’increment dels preus de 2008. Però quan es van presentar els pressupostos (a la segona quinzena d’octubre), la inflació interanual es trobava 1’5 punts per damunt del creixement previst per al pressupost valencià.
Les raons són molt clares. Per començar, l’enorme endeutament en l’època de les vaques grosses (en projectes megalòmans i amb elevats costos d’oportunitat econòmics, socials i ambientals) ha esfondrat la capacitat d’incrementar la despesa via deute públic. Ara bé, hi ha un altre camí per obtindre ingressos: els impostos. Tenien l’opció de revisar-los en un sentit més progressiu (incrementant els directes i reduint els indirectes) i d’introduir algunes noves taxes que penalitzen consums insostenibles i activitats mediambientalment nocives (fent que contaminadors i malbaratadors internalitzen els costos ambientals en compte de carregar-los sobre el conjunt de la societat). I en compte d’això els redueixen (sols els directes i els que afecten les rendes mitges-altes, no siga cas que algun ric puga ofendre’s) molt més enllà del que seria raonable. El cost és brutal: quasi 2.000 milions d’euros (sobre poc més de 14.000 que en preveu el pressupost) que es podrien invertir en la reconversió del sector industrial cap a activitats generadores d’ocupació i amb major productivitat, en millorar substantivament els serveis socials bàsics com l’educació o la sanitat (inversions extremadament productives vistes a mitjà i llarg termini), o, senzillament, en complir amb les obligacions que té el govern valencià amb les persones dependents i les seues famílies (que, a més, reduirien l’atur), eliminant l’ominosa mesura del silenci administratiu. Qui sap, amb una miqueta de seny en la despesa fins i tot podria haver-se treballat de valent en tots els fronts al mateix temps.
Es podrien multiplicar les cites de xifres o els exemples per a demostrar tot el que estic dient. Però vaig a estalviar els lectors de carregar-los amb un text ple de números. Sols n’adduiré un. El pressupost de la Conselleria d’Indústria (una de les candidates estrelles per a abocar-hi el cabàs davant la crisi) augmenta en 16 milions d’euros. Ara bé, les línies pressupostàries de política industrial i de l’IMPIVA (Institut de la Petita i Mitjana Empresa) es redueixen en un 4 %, aproximadament. Què com pot ser això? Molt senzill: el Pla de Modernització de Fira València que l’any passat havia rebut 19 milions d’euros enguany en rep el doble. Sí, ho han llegit bé. I això per no parlar de la ficció pressupostària del PP (a finals de setembre sols havia executat el 30 % de les inversions previstes) que redueix la credibilitat dels comptes dels Camps en una proporció semblant, com a mínim.
Amb aquests antecedents i aquests propòsits, que en penseu? Crèieu realment que són els pressupostos que ens calen?
PD.- Algú pot entendre que els socialistes no voten en contra d’aquests pressupostos?
Podríem, però, alegrar-nos de l’assumpció de la greu situació en la que ens trobem. Tot i que aquestes actituds revelen penediment i mala consciència, sempre es pot esperar una correcció d’una línia d’actuació sense cap tipus de reconeixement de responsabilitat sobre les seues (dolentes, en aquest cas) conseqüències. La prova del 9 l’haurien d’haver superat amb la presentació dels pressupostos. Crec que el lector ja haurà advertit pel to de les meues paraules que els comptes que els Camps (Francisco i Gerardo) ens han presentat enguany per a la seua aprovació es troben ben lluny del que hauria de ser un mínim exigible.
I no sols des d’una perspectiva social i econòmica heterodoxa. No parle ara de nacionalitzacions o de viratges radicals cap a una economia sostenible ambientalment (dues qüestions que caldria incloure urgentment en l’agenda política). Què va! Ni tan sols s’acompleixen els requisits ortodoxes d’impulsar l’economia, des del pressupost, en una direcció anticíclica: ocupar el lloc abandonat per la minvant despesa privada amb despesa pública. El Consell ha dissenyat uns pressupostos tímidament expansius malgré lui: la desacceleració de la inflació ha aconseguit situar el creixement previst d’un 3’3 % de la despesa pública de la Generalitat lleugerament per damunt de l’increment dels preus de 2008. Però quan es van presentar els pressupostos (a la segona quinzena d’octubre), la inflació interanual es trobava 1’5 punts per damunt del creixement previst per al pressupost valencià.
Les raons són molt clares. Per començar, l’enorme endeutament en l’època de les vaques grosses (en projectes megalòmans i amb elevats costos d’oportunitat econòmics, socials i ambientals) ha esfondrat la capacitat d’incrementar la despesa via deute públic. Ara bé, hi ha un altre camí per obtindre ingressos: els impostos. Tenien l’opció de revisar-los en un sentit més progressiu (incrementant els directes i reduint els indirectes) i d’introduir algunes noves taxes que penalitzen consums insostenibles i activitats mediambientalment nocives (fent que contaminadors i malbaratadors internalitzen els costos ambientals en compte de carregar-los sobre el conjunt de la societat). I en compte d’això els redueixen (sols els directes i els que afecten les rendes mitges-altes, no siga cas que algun ric puga ofendre’s) molt més enllà del que seria raonable. El cost és brutal: quasi 2.000 milions d’euros (sobre poc més de 14.000 que en preveu el pressupost) que es podrien invertir en la reconversió del sector industrial cap a activitats generadores d’ocupació i amb major productivitat, en millorar substantivament els serveis socials bàsics com l’educació o la sanitat (inversions extremadament productives vistes a mitjà i llarg termini), o, senzillament, en complir amb les obligacions que té el govern valencià amb les persones dependents i les seues famílies (que, a més, reduirien l’atur), eliminant l’ominosa mesura del silenci administratiu. Qui sap, amb una miqueta de seny en la despesa fins i tot podria haver-se treballat de valent en tots els fronts al mateix temps.
Es podrien multiplicar les cites de xifres o els exemples per a demostrar tot el que estic dient. Però vaig a estalviar els lectors de carregar-los amb un text ple de números. Sols n’adduiré un. El pressupost de la Conselleria d’Indústria (una de les candidates estrelles per a abocar-hi el cabàs davant la crisi) augmenta en 16 milions d’euros. Ara bé, les línies pressupostàries de política industrial i de l’IMPIVA (Institut de la Petita i Mitjana Empresa) es redueixen en un 4 %, aproximadament. Què com pot ser això? Molt senzill: el Pla de Modernització de Fira València que l’any passat havia rebut 19 milions d’euros enguany en rep el doble. Sí, ho han llegit bé. I això per no parlar de la ficció pressupostària del PP (a finals de setembre sols havia executat el 30 % de les inversions previstes) que redueix la credibilitat dels comptes dels Camps en una proporció semblant, com a mínim.
Amb aquests antecedents i aquests propòsits, que en penseu? Crèieu realment que són els pressupostos que ens calen?
PD.- Algú pot entendre que els socialistes no voten en contra d’aquests pressupostos?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada