CONVOCATÒRIA CIUTADANA PER ALCOI

MANIFEST

Una vegada més la crisi del capitalisme colpeja amb duresa el món sencer, estenent la injustícia, condemnant a la misèria als més desafavorits i posant més en risc encara la supervivència de la pròpia humanitat. Aquesta crisi també es manifesta amb una intensitat especial al nostre àmbit. D’uns pocs anys ençà, estem patint l’ensorrament de l’economia de les nostres comarques i, amb ella, un creixement exponencial de l’atur i la pobresa com no s’havia conegut des de feia vint-i-cinc anys almenys.

Les causes últimes d’aquesta situació es troben lluny d’ací. En són responsables directes, a més dels pecats d’un sistema econòmic injust i irracional, les peculiaritats del model neoliberal espanyol i de la seua particular versió valenciana. A l’estat espanyol s’han aplicat amb un zel especial les receptes de l’ortodòxia neoliberal per (pretesament) resoldre els problemes del capitalisme globalitzat: desmantellament del sector públic (productiu i financer) mitjançant privatitzacions; deteriorament d’uns serveis públics transferits progressivament al sector privat; contrareformes fiscals; plans de construcció d’infraestructures anacròniques i insostenibles; abandonament dels sectors productius tradicionals (agricultura i indústria) i recolzament d’un model de creixement especulatiu, basat en la construcció i la financiarització de l’economia. Els canvis de govern han variat la intensitat amb que s’han aplicat aquestes polítiques però no el sentit de les mateixes.

Els resultats més indesitjables han estat el creixement de les desigualtats socials, el deteriorament accelerat del medi ambient i el manteniment d’un estat del benestar de dimensions reduïdes. Tot això explica la intensitat amb la que ens afecta la crisi actual a causa, sobretot, dels elevats deutes (privat i extern), la precarització del treball, la dependència del sector de la construcció i la baixa productivitat.

Els problemes que ens afecten localment no deriven solament d’aquestes instàncies llunyanes. La intervenció dels poders locals podria haver atenuat els efectes negatius d’aquestes polítiques. Però, al contrari, al llarg de la darrera dècada la política desplegada des de l’Ajuntament s’ha afegit al corrent general i ha aconseguit empitjorar la situació a canvi d’una tímida i fugaç prosperitat que, a més, ha estat molt malament distribuïda. Tres elements en destaquen:

1. La renúncia suïcida a consensuar i dissenyar una estratègia econòmica per a Alcoi.
2. La tendència a la privatització dels serveis públics que ha tingut com a resultat el seu encariment i el seu deteriorament.
3. La premeditada des-planificació urbanística orientada al foment de l’especulació a costa de les decisions públiques.

Tot això emmarcat dins una política de baixa qualitat democràtica que ha manipulat o ha impedit directament la participació ciutadana. Amb l’agreujant que aquestes tendències (tret de l’urbanística) no sorgeixen amb l’arribada del PP al govern local sinó que s’enceten abans de l’hegemonia política de la dreta local, com demostren les privatitzacions de l’aigua i els autobusos.

Les conseqüències són paleses. No hi ha cap projecte de ciutat mínimament definit. La incapacitat de dotar-nos d’una estratègia consensuada de futur pesa com una llosa a l’hora d’arribar a acords d’ordenació territorial o gestió conjunta de serveis i recursos amb els pobles de la comarca (herència parcial també d’èpoques anteriors). Persisteixen, doncs, greus problemes que reclamen solucions urgents: reindustrialització, consolidació i eixamplament de la xarxa de transport ferroviari, mancomunació de serveis, redefinició de l’agricultura i la indústria en el model econòmic comarcal, ordenació sostenible del territori que preserve els recursos i els seus valors paisatgístics i ambientals, i un llarg etcètera.

A aquests problemes “vells” se n’han sumat de nous directament derivats de la gestió de la dreta. A la nostra ciutat també ha arribat la febre de la rajola i, amb ella, tot un seguit de problemes afegits. El que pot tindre unes conseqüències més visibles i duradores és el provocat per la reestructuració urbanística sense planificació (o amb planificació parcial, afavoridora de l’especulació i tècnicament deficient). A més de rematar la destrucció del centre històric, ha posat els fonaments per a desenvolupar un model insostenible de ciutat dispersa. Amb això s’encareixen l’habitatge i els serveis, es malbaraten sòl i recursos, i s’atempta contra el paisatge i la qualitat de vida del conjunt de la ciutadania.

El PP de Peralta i Sedano llegaran als alcoians i alcoianes tot un rosari de despropòsits urbanístics que comparteixen tres característiques: la satisfacció d’alguns interessos individuals per damunt dels col·lectius, la gestió nefasta (fins i tot des del punt de vista legal) i el menyspreu pel medi, el paisatge i el patrimoni. L’Homologació del Centre Històric, el pàrquing de la Rosaleda, la urbanització de Serelles i l’affaire de l’Estambrera, per esmentar-ne alguns dels que s’han anat materialitzant, o els projectes del Polígon de la Canal i l’Hotel de la Font Roja, en constitueixen exemples destacats.

No podem continuar així si volem tindre futur com a poble. No podem contemplar impàvids les dificultats que pateixen els treballadors i les treballadores d’Alcoi, els autònoms, els nostres veïns i veïnes. Davant els problemes de les persones dependents, de les que tenen dificultats de mobilitat, de les que, cada dia més, fan augmentar les llistes de l’atur, cal un nou impuls. No podem admetre un Ajuntament que primer incrementa els sous dels polítics i després tracta de fer pagar els seus treballadors els balafiaments preelectorals. Que no considera l’atenció social com a prioritat, i més encara en època de crisi.

No podem admetre un Ajuntament que renuncia a la gestió pública i la deixa en mans privades. Que ha confós la rehabilitació de teatres amb la política cultural i ha ofegat la vitalitat cultural d’un poble encara que mai la matarà. Que menysprea la seua llengua pròpia i la relega poc a poc a un paper subaltern. Que no es planteja l’atenció específica als nouvinguts per a ajudar-los a integrar-se plenament com a ciutadans, a assimilar la nostra llengua i costums sense perdre les seues arrels. Que tracta als més joves com si foren exclusivament grafiteros i als majors com si la vida fóra un carnaval permanent.

Cal acabar amb aquest estat de coses. La ciutadania ha de recuperar el protagonisme i la il·lusió, especialment, aquells que han estat damnificats per aquesta dècada negra. I això sols s’aconsegueix prenent la paraula i assumint la capacitat de decidir. La participació ha de transcendir la queixa aïllada, la sol·licitud de gràcies a canvi d’obediència clientelar i la introducció d’una papereta a l’urna cada quatre anys.

EUPV i l’Entesa d’Alcoi criden la ciutadania d’esquerres a la participació activa en la definició d’un nou model de ciutat. Un en que les persones siguen la prioritat: el seu treball, la seua salut, la seua formació, el seu benestar, la seua progressió cultural. Una ciutat que defense els valors de la justícia, la igualtat i el respecte pel seu medi, la seua cultura i el seu patrimoni. Una ciutat en definitiva en que les persones siguen, a través de les seues idees i el seu treball, les protagonistes en la definició del seu futur.