Tu també, Financial Times?
Publicat hui a Levante-EMV
I ja en són una bona colla. Em referesc al cada vegada més nombrós “club de fans” del model econòmic valencià. El PP veu com les línies de defensa de la seua gestió econòmica s’afebleixen acceleradament. La crítica del prestigiós diari econòmic londinenc els ha tocat especialment ja que es tracta d’un mitjà de comunicació amb una línia editorial conservadora políticament i ortodoxa des del punt de vista econòmic. La condemna de l’economia valenciana no sols prové de les files dels irredents “rojos antivalencians” sinó que s’estén a altres àmbits que no resulten tan fàcilment menyspreables pels nostres benpensants i conservadors mandataris.
Que la fallida de l’economia valenciana és manifestament pitjor que la del conjunt espanyol i, per suposat, europeu, és un fet inqüestionable. I davant això cada vegada és més difícil que Camps i cia. seguesquen mirant cap a una altra banda, traslladant tota la responsabilitat a ZP. Quan aquest model fràgil i insostenible va donar els seus minsos i fugissers rèdits no se n’estaven de penjar-se medalles. Justificadament, val a dir, doncs cal atribuir-los-hi el mèrit principal de tractar de transformar el territori valencià en un solar per a edificar adosats, separats, de tant en tant, per algun bonic camp de golf.
Tant era que alguns insistírem (a penes fa tres anys d’això!) en què aquest model ens abocava a la ruïna. Que apuntàrem que resultava insostenible ambientalment perquè ocupava massa espai, necessitava massa aigua i energia, i requeria d’un eixamplament de la xarxa de transport que satisfera les necessitats de la mobilitat forçada de la ciutadania. Que no es podia sostindre en el temps ja que es basava en la producció de béns de llarga durada. Que suposava l’abandonament dels sectors tradicionals, tant l’agricultura com la indústria, als qui deixaven sols front els problemes dels mercats (almenys als seus treballadors ja que a alguns empresaris se’ls oferia l’alternativa de la rajola). Que donava alè a la corrupció a través de requalificacions per a obtindre guanys ràpids i exorbitants i de la privatització dels serveis públics a costa de la seua pèrdua de qualitat. Que suposava el manteniment d’un mercat de treball més precari, amb salaris més baixos i major índex de pobresa. Que, finalment, implicava una economia amb una baixíssima productivitat del treball i, per tant, condemnava el seu futur.
Si tot això era greu, encara ho és més que ara, quan les veus crítiques es multipliquen i la dura realitat s’ha imposat amb més de 500.000 valencianes i valencians a l’atur, s’entesten en llegir la mateixa plana. Continuen irresponsablement (de forma suïcida, diria jo) mantenint que allò que ens ha enfonsat en la misèria ens traurà d’ella. Podrien fer-nos un favor a tots i a totes: abandonen les institucions, convoquen eleccions, facen un bona neteja interna de corruptes i donen pas a una nova època.
Que la fallida de l’economia valenciana és manifestament pitjor que la del conjunt espanyol i, per suposat, europeu, és un fet inqüestionable. I davant això cada vegada és més difícil que Camps i cia. seguesquen mirant cap a una altra banda, traslladant tota la responsabilitat a ZP. Quan aquest model fràgil i insostenible va donar els seus minsos i fugissers rèdits no se n’estaven de penjar-se medalles. Justificadament, val a dir, doncs cal atribuir-los-hi el mèrit principal de tractar de transformar el territori valencià en un solar per a edificar adosats, separats, de tant en tant, per algun bonic camp de golf.
Tant era que alguns insistírem (a penes fa tres anys d’això!) en què aquest model ens abocava a la ruïna. Que apuntàrem que resultava insostenible ambientalment perquè ocupava massa espai, necessitava massa aigua i energia, i requeria d’un eixamplament de la xarxa de transport que satisfera les necessitats de la mobilitat forçada de la ciutadania. Que no es podia sostindre en el temps ja que es basava en la producció de béns de llarga durada. Que suposava l’abandonament dels sectors tradicionals, tant l’agricultura com la indústria, als qui deixaven sols front els problemes dels mercats (almenys als seus treballadors ja que a alguns empresaris se’ls oferia l’alternativa de la rajola). Que donava alè a la corrupció a través de requalificacions per a obtindre guanys ràpids i exorbitants i de la privatització dels serveis públics a costa de la seua pèrdua de qualitat. Que suposava el manteniment d’un mercat de treball més precari, amb salaris més baixos i major índex de pobresa. Que, finalment, implicava una economia amb una baixíssima productivitat del treball i, per tant, condemnava el seu futur.
Si tot això era greu, encara ho és més que ara, quan les veus crítiques es multipliquen i la dura realitat s’ha imposat amb més de 500.000 valencianes i valencians a l’atur, s’entesten en llegir la mateixa plana. Continuen irresponsablement (de forma suïcida, diria jo) mantenint que allò que ens ha enfonsat en la misèria ens traurà d’ella. Podrien fer-nos un favor a tots i a totes: abandonen les institucions, convoquen eleccions, facen un bona neteja interna de corruptes i donen pas a una nova època.
La fi del règim del PP potser no siga condició suficient, però és imprescindible si volem que la gent del nostre país puga tindre un futur.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada