Algunes reflexions sobre la IIª República de cara a un nou 14 d’abril

Publicat hui a ARA Multimèdia

Poques vegades en l’agitada història de la pell de brau s’ha produït un canvi de règim profund d’una manera pacífica i amb un amplíssim consens social. Una d’elles (potser l’única?) es va produir ara fa 79 anys quan una gran coalició que abastava des de la dreta catòlica moderada fins el partit socialista, passant pels nacionalistes catalans i gallecs, i que comptava fins i tot amb la simpatia del sindicalisme anarquista, va guanyar unes eleccions municipals. Deu anys abans, una facció de l’exèrcit havia aixafat les reivindicacions socials i polítiques d’una classe obrera que pretenia esdevindre protagonista del seu futur en els turbulents moments posteriors a la Gran Guerra europea, aprofitant els poderosos vents de canvi que xiulaven des de la gèlida estepa russa. Després d’una dictadura militar que va ser incapaç de resoldre les qüestions de fons (justes reivindicacions obreres i camperoles, aspiracions nacionals ofegades, sistema polític corrupte, desig de les burgesies perifèriques d’un major protagonisme en la presa de les grans decisions), el règim es descomponia. Les eleccions, destinades a donar continuïtat i una certa legitimitat democràtica a una monarquia que perdia peu, van donar un resultat tan aclaparador que el rei va fer fugina. El poble va escollir sense cap mena de dubte.

La coalició que va formar govern, va convocar eleccions i va impulsar la nova constitució es va haver d’enfrontar a una situació complexa. El rebuig de la monarquia era general, però les raons dels actors eren molt diferents i, sovint, oposades. La burgesia republicana regeneracionista i els socialistes, particularment, van tractar de bastir un ordre constitucional democràtic que sentara les bases per a resoldre (o, almenys, pal•liar) problemes històrics, seculars en alguns casos: extensió de la ciutadania a tota la població (dret de vot de les dones); reconeixement polític i administratiu de les qüestions nacionals i regionals (la catalana i la basca, però també la gallega, la valenciana, l’aragonesa o l’andalusa); reforma agrària per acabar amb la injusta distribució de la propietat de la terra; atenció a les reivindicacions obreres (jornada i condicions de treball, salaris, pensions, ...); separació de l’Església catòlica respecte de l’estat; bastiment d’un autèntic sistema públic (i laic) d’ensenyament; allunyament de l’exèrcit de la vida política; etc.

Malauradament, tot i el caràcter essencialment moderat i integrador de les reformes (i que van decebre als més desafavorits, camperols i obrers, sobretot) les “forces de l’ordre” van entendre que anaven més enllà del que estaven disposades a admetre. El viratge del “bienni negre”, provocat per la defecció d’unes masses populars decebudes, va suposar la marxa enrere del programa reformista i l’inici d’una deriva reaccionària amb aires filofeixistes amb l’entrada de la CEDA al govern el 1934. La resposta popular unitària i revolucionària des de l’epicentre d’Astúries va ser durament reprimida pel futur dictador al cap de l’exèrcit africà i va servir de pòrtic per a la constitució d’un Front Popular (de nou recolzat per amples masses i per l’esquerra anarquista). El febrer de 1936, després del trencament del govern pel tarannà autoritari de la dreta, unes eleccions posaven de nou en marxa el programa de reformes amb un parlament clarament decantat a l’esquerra i un govern de burgesos reformistes. Incapaços d’admetre el resultat de la voluntat popular i alarmats per la pèrdua d’històrics (i injusts) privilegis, els sector socials més reaccionaris van apel•lar l’exèrcit que es va “pronunciar” el 18 de juliol del 1936. La resistència popular a l’agressió va desembocar, finalment, en una sagnant i llarga Guerra Civil que, en alguns aspectes, encara sembla que no ha acabat.

El final de l’experiència republicana demostra amb claredat que poques vegades els poderosos accepten de bon grat canvis democràtics que perjudiquen els seus interessos i que llurs respostes front a ells solen ser violentes. És necessari remarcar, si volem entendre de veres el que va passar, que la legítima aspiració a la revolució social no va entrar en l’agenda política fins l’esclat de la guerra. La por a la revolució potser fora l’aliment de la reacció, però l’acció política no anava més enllà d’un benintencionat reformisme. I encara al llarg de la guerra les transformacions revolucionàries van conformar el camp de divisió més clar en el bàndol republicà. Mentre republicans, socialistes i comunistes (amb una influència creixent, aquests darrers) defensaven posar per davant el triomf bèl•lic per damunt de qualsevol altra consideració, anarquistes i trotskistes pensaven calia aprofitar la conjuntura per anar molt més enllà. En definitiva, el colp d’estat feixista de Franco i els seus companys no sols va tindre com a objectiu l’anihilació de les esperances en una societat diferent, més lliure, justa i igualitària, sinó que va dinamitar un valent programa de reformes democràtic-burgès amb una marcada càrrega social (com es feia amb un gran èxit a d’altres llocs a Europa; vegeu, si més no, l’exemple suec). No és estrany, doncs, com ens van anar les coses durant els quaranta anys posteriors.