Rams, 2010. Impressions d’un Concert

Publicat a la web del CIM Apolo

La Festa és música. Si hi ha alguna cosa que s’apropa a la màgia és un concert de música festera a Alcoi. I si, damunt, és de La Vella (que em disculpen la resta de les bandes, però no vaig a ocultar les meues preferències), la màgia pot elevar-se al nivell d’alquímia: una pedra filosofal que transforma vibracions de membranes i llengüetes en or pur. És realment difícil sintetitzar i transmetre el cúmul de sensacions que es poden experimentar un matí de diumenge de rams a l’interior tancat i enfosquit d’un teatre.

Sí, la Festa és música perquè és difícil (jo quasi diria que impossible) sentir la Festa de Moros i Cristians sense el concurs de l’element musical. Escoltar un pasdoble o una marxa a un concert transmet més sensacions i arriba més a l’esperit que qualsevol altra activitat relacionada amb els Moros i Cristians.

El diumenge 28 de març vaig poder assistir al tradicional concert del diumenge de rams de la Primitiva i els dolçainers de La Cordeta. Com sempre, em vaig quedar amb un regust de satisfacció i amb l’enveja de no poder participar més que com a espectador. He de dir que, més enllà, de les peces executades i del fet que es tracte de música per a festes, en la qual els músics alcoians sempre li afigen un plus (torne a demanar disculpes als demés; que n’he de fer, si en açò haguera d’actuar d’àrbitre crec que seria “casero”), la banda va aconseguir demostrar un nivell notable. El conjunt va superar amplíssimament totes les petites deficiències que són inherents al directe i inevitables en els conjunts amateurs. Des del meu modest (i imparcial, ja ho veieu) punt de vista la banda ha experimentat una considerable millora als darrers temps.

El programa va barrejar adequadament clàssics amb repertori més modern. Pel que fa als primers, junt a monuments com 1899 del mestre Seva (com és possible que aquesta meravella no tinga nom!) o Turista, vam poder gaudir de descobriments espectaculars. Realment els fons dels arxius de les bandes alcoianes no deixen de sorprendre’ns, any rere any.

A la primera part cal destacar En el Oasis, una fabulosa peça que es troba fora dels cànons estrictes de les marxes i els pasdobles. D’Intermedi àrab la va qualificar l’autor, Eliseu Martí Candela, un de tants alcoians “exiliats” per raons de treball. Que n’hem de fer! Abans com ara, resulta ben complicat desenvolupar una carrera artística o professional a una ciutat de mida mitjana com la nostra.

Aquesta condició d’artista notable emigrat la comparteix l’autor del pasdoble Alcoy, Vicent Costa Noguera (“exiliat”, com Eliseu Martí, a Barcelona). Un encert la seua inclusió en el programa, i, molt especialment, la seua execució doble: en la versió original a piano (en excel·lent interpretació d’Alfonso Marco) i en la instrumentació per a banda del destinatari de la peça, el director de la Vella, Antonio Pérez Verdú. Tota una lliçó de música per al públic alcoià.

Permeteu-me que em quede, dins dels descobriments “arqueològics” amb 24 de septiembre de 1810, de Camilo Pérez Monllor. No solament per les connotacions historicistes de la marxa, composada en commemoració del centenari del jurament de fidelitat dels diputats de les Corts de Cadis a Ferran VIIè. Em va sorprendre molt gratament que la peça sonava molt, ja em perdonareu l’expressió, “moderna”. Una petita joia d’un dels membres de la nissaga més notable de compositors alcoians.

La segona part del concert es va dedicar, com ja fa alguns anys, a peces més contemporànies, tant marxes (com Álferez Andrés Cortés, una marxa mora del siller Andrés Valero, basada en una obra seua anterior) com músiques per a boatos (com la Música per a una capitania, del murer José Rafael Pascual). Va ser el moment en el que les dolçaines van fer acte de presència a l’escenari del Calderón. A destacar les dues marxes cristianes interpretades. D’una banda, Saxum, una peça menys coneguda de la producció de Rafael Mullor, en la que podem apreciar plenament la seua aportació a la música festera alcoiana. D’una altra, l’espectacular Piccadilly Circus, del contestà Josep Vicent Egea, pura fusió posada al servei de la marxa cristiana. L’aposta d’Àngel Ferrando i la Vella per aquestes propostes musicals, combinant-les amb el repertori més tradicional i estrictament alcoià, resulta atractiva i molt enriquidora.

El concert va vindre acompanyat per una excel·lent representació (amb magnífiques interpretacions) d’un parell de peces magistrals del mestre Blanquer: l’entranyable El petit Adolfín Bernabeu i de la marxa entre les marxes Tarde de Abril. No sé si aquestes peces es poden executar de forma més correcta, el que puc afirmar és que resulta difícil superar les versions de La Vella pel que fa a les dinàmiques, els matisos tímbrics,... en definitiva al seu esperit. El mateix es pot afirmar dels bisos tradicionals d’Un moble més i L’entrà dels moros, magníficament executats amb el brillant i precís concurs dels dolçainers de La Cordeta.

Els assistents al concert segurament ja s’hauran adonat a hores d’ara que no he fet cap esment a la peça amb la que es va tancar la primera part del concert. Lògicament no és cap oblit. L’he deixat per al final expressament. I no sols perquè A la Meca, de Gonzalo Blanes, és, sense cap mena de dubte, una marxa mora absolutament fora de sèrie. Vull destacar la interpretació que ens va proposar Àngel Ferrando. En executar-la a un temps superior al de les clàssiques versions que hem escoltat tradicionalment, en la meua humil opinió demostra que els canvis metronòmics a la música festera han estat realment importants. La marxa no sols no va perdre en càrrega emocional: va guanyar en intensitat. Una interpretació memorable que hauria de passar a la història.

Si voleu llegir-ho a la web d'Apolo i gaudir de les magnífiques fotos de Mª Ángeles Ruano, seguiu l'enllaç...