Cofrents? No, gràcies.

Article publicat a L'Informatiu

L’energia nuclear torna a estar de moda. Per unes raons o altres, se’n parla profusament. Darrerament, al País Valencià la qüestió s’ha posat d’actualitat arran de la possibilitat d’instal·lar un Magtzem Temporal Centralitzat de residus radiactius a Zarra. Paga la pena recordar, en aquest context, quan se’ns insisteix fins la sacietat sobre la seguretat d’aquest tipus d’instal·lacions, els incomptables ensurts als que ja està acostumant-nos la central de Cofrents. Malauradament, i al contrari del que ens volen vendre, si ens hem de guiar pels problemes reiterats del funcionament actual de Cofrents, tothom pot arribar a pensar: que s’emporten el MTC ben lluny!

Tanmateix, aquesta no és la solució. Per suposat que no volem que ens plantifiquen el MTC a Zarra. Però no podem aplicar la política NIMBY (Not In My BackYard, no al meu pati de darrere) a un assumpte tan greu i perillós. El magatzem, s’instal·le on s’instal·le, té un objectiu clar: mantindre obertes les centrals nuclears, Cofrents, evidentment, inclosa. Els residus es poden emmagatzemar a les piscines de les centrals, però això implica el seu tancament. Per mantindre-les en funcionament més enllà del que estava previst, cal traslladar aquests residus a un lloc diferent.

Aquesta política és extremadament arriscada per l'envelliment del parc nuclear espanyol, que incrementa el perill d'incidents i accidents. Estem davant d'una bomba de rellotgeria potencial, especialment greu en el cas de Cofrents, atesos els seus continus incidents.

Ja ha passat quasi un quart de segle des de l'accident més greu de la història de la indústria nuclear, l'accident de Txernòbil. Cal recordar que aquest accident va alliberar a l'atmosfera una radioactivitat equivalent a 200 bombes com les d'Hiroshima i Nagasaki juntes, que va afectar més de 100 milions de persones, que ha provocat més de 165.000 víctimes mortals directament i que ha obligat també a 1,8 milions de persones a viure en zones fortament contaminades. Un preu altíssim, exageradament alt, per l'electricitat que la central aquesta en concret va produir al llarg de a penes 2,5 anys de funcionament. I un accident que va demostrar la potencialitat catastròfica d'aquesta energia.

Ara, quan la crisi energètica amenaça el sistema econòmic i el canvi climàtic derivat en gran mesura de la crema de combustibles fòssils posa en perill el medi ambient, la indústria nuclear tracta de revifar, invertir esforços i diners en presentar-se davant la societat com l'única opció que permetrà evitar el canvi climàtic, i al mateix temps subministrar-nos energia segura, neta i barata.

Són moltes les raons que aconsellen no atendre aquests cants de sirena. Em permetré de recordar-ne tres. En primer lloc, perquè és perillosa. L'envelliment del parc nuclear (l’exemple de Cofrents és contundent) i la cursa per abaratir els costos ens exposen a accidents. En segon lloc, perquè és bruta i nociva. Els residus radioactius romanen actius massa temps (un centenar d’anys en el millor dels casos) i la seua gestió és cara i no ofereix cap seguretat que impedisca definitivament l'alliberament d'aquestes substàncies radioactives al medi ambient. Les centrals nuclears, a més, emeten radiacions de forma rutinària, bé compostos gasosos radioactius a l'atmosfera o compostos líquids a través dels sistemes de refrigeració. Finalment, perquè és cara i ens fa dependents. El combustible nuclear ha vist créixer exponencialment el seu preu. Entre 2002 i 2003, per exemple, va passar dels 10 dòlars la lliura a 138 dòlars la lliura. Aquesta energia sols pot subsistir, entre altres coses, gràcies a subsidis estatals, que fa que paguem amb impostos el manteniment i la gestió dels residus. I el que és més decisiu és que es tracta d'una font d'energia monopolitzada. Sols hi ha 18 països al món d'on s'extreu urani, i d’ells 4 produeixen el 56 % del total mundial.

Abandonar l'energia nuclear de forma progressiva, però urgent, és perfectament possible des del punt de vista energètic i econòmic i, a més, desitjable des del punt de vista de la seguretat i de la protecció del medi ambient i la salut. És tan sols, exclusivament, una qüestió de voluntat política. L’energia nuclear al País Valencià és prescindible com demostra el fet que la disminució d’aportacions de Cofrents a la xarxa als darrers anys a causa de l’acumulació d’incidents no ha provocat problemes en l’oferta elèctrica. Si apliquem un Pla Energètic que actue en una doble direcció, reduint-ne el consum i incrementant l’oferta d’energies renovables alternatives, podrem disminuir la nostra dependència, minvar significativament la nostra contribució al canvi climàtic i treure’ns l’espasa de Damocles que suposa una central nuclear que no para d’acumular problemes de funcionament.

Les conclusions no poden ser més clares i contundents: ni nuclears, ni MTC; ni Zarra, ni Cofrents... ni a cap altre lloc.